03.10.2018 - 22:00
|
Actualització: 04.10.2018 - 07:35
Dessobiranització. Supose que pocs de vosaltres sabíeu que existís aquesta paraula. Jo tampoc. S’ha posat en circulació fa pocs dies. Al·ludeix, en el context de les negociacions dirigides per l’OSCE entre Moldàvia i el Transdnièster, a la possibilitat que la secessió d’aquesta república russòfona, font d’una quantitat immensa de problemes, comence a resoldre’s gràcies a un concepte inèdit en la política internacional. El Transdnièster sembla que acceptaria de no ser formalment independent en canvi de la dessobiranització que hauria d’acceptar Moldàvia. Un exemple pràctic ho pot explicar: les matrícules dels vehicles. Fins ara les matrícules del Transdniester no eren acceptades enlloc i els qui en duien no podien circular fora de la república autoproclamada. La dessobiranització, en aquest cas, vol dir que Moldàvia establirà unes ‘matrícules neutres’ especials per al Transdnièster, que per tant seran vàlides a tot el món, però que no duran cap escut ni cap referència a Moldàvia. Moldàvia accepta la validesa d’aquestes matrícules, atorgades pel govern del Transdnièster, i les valida de cara al món, però renuncia a tractar el Transdnièster com una part de Moldàvia. Això mateix passaria amb els títols universitaris, per exemple. Podríem dir que el Transdnièster ni serà independent ni deixarà de ser-ho. Una cosa una mica quàntica. Però un gran pas endavant, venint com veníem d’un conflicte armat de fa anys. La solució és enginyosa, això no és pot negar.
Com ho és el debat entre Sèrbia i Kossove per la modificació de les fronteres actuals. Sèrbia no reconeix encara la independència unilateral de Kossove, del 2008, però en canvi s’avé a negociar un canvi de les fronteres actuals d’aquest estat que no és membre de l’ONU, tot i ser reconegut ja per 111 dels 193 membres de l’ONU. La vall de Prèixevo, actualment de majoria de població albanesa, passaria a Kossove en canvi que els municipis serbs de l’actual nord de Kossove passassen a mans serbes. La Unió Europea s’ha posat les mans al cap, però tots dos estats avancen així en la normalització de les relacions i, al cap i a la fi, reconeixen que és la voluntat política dels ciutadans i no la història, la sang ni cap cosa d’aquestes tan antigues allò que ha de delimitar una frontera moderna.
Cosa que també posen en pràctica a Irlanda. El Brexit té l’escull més gran a Irlanda. En els acords de pau una clàusula important especificava que no hi hagués frontera entre el sud i el nord. Però després del Brexit el Regne Unit restarà fora de la Unió Europea i per tant hauria d’haver-hi una frontera entre el nord i el sud d’Irlanda. Tanmateix, no n’hi haurà. O no n’hi haurà tal com nosaltres considerem avui una frontera. No se’n sap encara el resultat final, però hi ha qui parla d’una frontera virtual, electrònica, que no existirà físicament. O que tot allò que arribe al nord (sota sobirania britànica) entre pel sud. Amb la qual cosa la república d’Irlanda faria de frontera d’una part del Regne Unit. No hi haurà barreres ni marques ni senyals i la immensa majoria de persones que la travessen ni notarien que hi és. En diuen ‘la frontera no-frontera’.
He posat tres exemples però se’n podrien posar molts més. La constitució del Regne dels Països Baixos és tan oberta que les Nacions Unides van demanar si els països caribencs que fan part del regne eren independents o no. Les Illes Cook, formalment, no són independents perquè els seus ciutadans són ciutadans de Nova Zelanda. Però Nova Zelanda els reconeix un grau tan alt d’autogovern que fins i tot Espanya –sí, Espanya!– hi manté relacions diplomàtiques (Borrell encara no ho deu saber, això, i quan ho sàpiga li esclatarà el cap si s’adona que té relacions oficials amb una autonomia de Nova Zelanda.) Taiwan ha anunciat que faria de l’anglès llengua oficial i que facilitaria l’arribada de talent de tot del món per separar-se millor i més ràpidament de l’amenaçadora República Popular de la Xina. Nova Caledònia, que es part de França, farà un referèndum d’autodeterminació el mes vinent, però ja ha entrat a formar part de diversos organismes internacionals del Pacífic, que l’accepten en qualitat de subjecte polític, siga independent o no. Cosa que també passa amb el Consell de les Illes Britàniques, on Irlanda i el Regne Unit, estats reconeguts, comparteixen seient en condicions d’igualtat amb Escòcia i Gal·les. Mentrestant, les Illes Aland, finlandeses, es declaren neutrals i malgrat ser part de Finlàndia mantenen un acord propi amb la Unió Europea, o Àustria es disposa a facilitar passaports austríacs als habitants del Tirol, de parla alemanya, que actualment forma part d’Itàlia. I parlant de passaports: cap estat no reconeix la independència de Somalilàndia, però un grapat d’estats, entre els quals França, el Regne Unit o Bèlgica, en reconeixen els passaports en la pròpia frontera com a vàlid.
Podríem continuar posant exemples i més exemples, però crec que amb aquests n’hi ha prou per a explicar que vivim al segle XXI i el concepte mateix de sobirania o les barreres estatals són qüestionats una mica pertot arreu. I això perquè en aquest món globalitzat ja són més una nosa i una font de problemes que no pas la solució d’una necessitat organitzativa, com ho eren a l’Europa westfaliana. La complexitat de les relacions que tenim avui fa que enemics irreconciliables acaben adonant-se que es poden trobar fórmules per a resoldre tots els problemes que la realitat puga presentar.
I, amb aquesta constatació obrint-se pas de manera com més va més generalitzada, l’única cosa que és un error colossal i que penalitza clarament qui ho practica és l’immobilisme, voler mantenir siga com siga una formalitat que ja no existeix com a realitat. Espanya podria tenir algun projecte original per a Catalunya, aprenent de les coses que passen arreu del món. Però Espanya no té cap projecte per a Catalunya i aquest és, en realitat, el seu gran problema. Quan el govern català diu que cal parlar d’autodeterminació i Miquel Iceta salta immediatament a l’escó replicant que d’això no se’n parlarà mai, el portaveu socialista no tan sols es traeix ell i la història del seu partit, sinó que se’ns apareix com un polític caduc, incapaç d’entendre el món on viu. Incapaç d’imaginar res que no siga obligar els catalans a ser espanyols tal com una part, només, dels espanyols volen que siga ser espanyol o eixir derrotat de la confrontació amb l’independentisme. I, francament, més antic, rovellat i contra corrent, impossible.
