El polvorí europeu de la immigració, enmig d’un ambient que s’escalfa

La immigració és una de les qüestions més espinoses per a la Unió Europea. Als vint-i-set estats membres els ha costat tradicionalment de posar-s’hi d’acord, perquè són molt renuents a cedir cap engruna de sobirania sobre la protecció de les seves fronteres i l’entrada de persones al seu territori, però les onades migratòries d’aquests darrers lustres i, sobretot, la crisi dels refugiats del 2015 els han anat forçant a fer passos endavant. Tan sols d’ençà del 2009 el Tribunal de Justícia de la Unió Europea té potestat per a resoldre casos sobre migracions i asil; tan sols d’ençà del 2015 existeix una Agència Europea de Migració; i tan sols d’ençà del 2016 l’Agència de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) té un feix de competències que li confereix una gestió coordinada de les fronteres del territori comunitari. L’agenda estratègica d’aquesta legislatura deia que una de les prioritats centrals era d’avançar cap a una política comuna que, per una banda, servís per a reduir l’arribada d’immigrants irregulars i, per una altra, obligués els estats a complir amb uns deures de recepció d’immigrants i concessió d’asils.

El desembre proppassat, després d’anys de negociacions, el Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu van tancar un acord per a un Pacte Migratori i d’Asil l’aplicació del qual s’engegarà durant la legislatura vinent, d’ací a dos anys. Abans, van caldre mesures per a flexibilitzar la presa de decisions. El Consell, l’òrgan que representa els estats, té dret de vet respecte de les polítiques comunitàries i això ho frenava tot, però arran del programa de l’Haia que se signà l’any 2009 per posar-hi fil a l’agulla, el parlament va adquirir més veu. Ha servit per a tancar aquest nou pacte, però amb l’extrema dreta disparada –les seves dues grans famílies al parlament, sumades, podrien ser segona força en aquestes eleccions– això també pot representar un desafiament per a les polítiques d’integració i per als drets dels immigrants. Segons dades oficials, l’any passat, el 6,1% de residents de la Unió eren immigrants. A més, sense comptar els quatre milions de refugiats ucraïnesos que han arribat d’ençà del 2022, l’any passat es tramitaren 1,14 milions de sol·licituds d’asil, una xifra que fa quatre anys que creix.

Què ha passat aquests darrers anys?

Amb l’argument que cal frenar les entrades irregulars –la minoria–, l’acord entre el Consell de la Unió Europea i el parlament ha implicat un enduriment important de la política migratòria: s’hi preveu que es reforcin les fronteres exteriors i el control de les arribades. La nova norma també facilita controls i registres dels immigrants que arriben a les fronteres comunitàries amb l’objectiu d’identificar-los ràpidament perquè, si d’entrada es considera que no n’hi ha prou amb les raons que esgrimeixen per demanar asil, sigui més fàcil de barrar-los el pas; és a dir, se simplifiquen les garanties per als immigrants quan arriben a Europa i es dóna més marge de maniobra als oficials fronterers. Una volta dins, la norma també posa més traves per a les condicions d’acollida. Els països del sud d’Europa, els qui més immigració solen rebre, no van aconseguir que l’acord inclogués una redistribució d’immigrants amb quotes fixes, però sí que s’hi introdueix un mecanisme de repartiment que el facilita, perquè si un estat refusa els immigrants que li pertocaria de rebre ha de compensar econòmicament l’estat on romanguin.

La reforma també esperona que se cerquin acords amb estats tercers perquè facin de dic de contenció abans que els immigrants no arribin a la Unió Europea, com que el que Brussel·les signà amb Turquia l’any 2016, prometent, a canvi, al seu president, Recep Tayyip Erdogan, que reprendrien les negociacions sobre una possible incorporació al club d’estats. Llavors, la Unió va concedir als turcs 3.000 milions d’euros per a l’assistència als refugiats sobretot sirians que hi arribaven aleshores; però l’acord ha servit perquè Erdogan instrumentalitzés políticament els immigrants quan li ha convingut i, a la manera com ho ha fet també el Marroc, ha seguit una política de relaxament de fronteres quan ha necessitat pressionar Brussel·les. Itàlia, amb el suport de la Comissió Europea, arribà a un acord semblant l’any 2017 amb Líbia, un dels principals països que feien de porta d’arribada: els italians han anat enviant més de trenta milions d’euros anuals a la policia costanera líbia, sense cap garantia democràtica ni humanitària, perquè frenés les arribades d’immigrants, i Brussel·les ha compensat el país amb prop de 500 milions en desenvolupament.

Fins ara, durant el mandat d’Ursula von der Leyen, ja s’ha seguit el mateix camí. Amb la primera ministra italiana, l’extremista Giorgia Meloni, a qui justament Von der Leyen ha obert la porta de la Comissió perquè diu que “s’hi pot treballar bé”, arribaren l’any passat a un acord amb Tunísia semblant al de Turquia i Líbia. Associacions de tot el món com ara Amnistia Internacional hi han posat el crit al cel, perquè consideren que l’acord fa còmplice la Unió Europea d’abusos contra refugiats, sol·licitants d’asil i immigrants, i lamenta que es firmés malgrat les proves creixents d’abusos greus contra els drets humans comesos per les autoritats, cosa que consideren que “donarà lloc a una perillosa expansió d’unes polítiques migratòries fallides”. En el cas del gran pacte entre el Consell i el Parlament Europeu, tant Amnistia com més organitzacions humanitàries hi adreçaren crítiques severes. Metges Sense Fronteres, per exemple, considera que la nova normativa no és cap solució, sinó “la continuació i la intensificació d’unes polítiques de contenció i dissuasió que posen al nucli les expulsions el rebuig arbitrari a les fronteres”.

Quins són els desafiaments d’aquests anys vinents?

La implantació de l’acord no serà tan fàcil com ho podria semblar segons el triomfalisme amb què el celebrà la Comissió. A banda de les complicacions tècniques de l’aplicació d’un pacte que té tants actors implicats, un dels primers envits interns és que hi ha estats membres que s’hi oposen, com ara Hongria i Polònia, que justament ostentaran les dues primeres presidències de torn del nou mandat –el segon semestre d’enguany i el primer del vinent. Tot això, a més, anirà en paral·lel amb un desplaçament cap a l’extrema dreta en molts governs europeus. Mentre Brussel·les enllestia el nou acord, a l’estat francès, el president Emmanuel Macron va aprovar una dura reforma migratòria, molt més restrictiva, que assumia en bona part posicions del Rassemblement National de Marine Le Pen, com ara obstacles per als ajuts i per a la reunificació familiar o la recuperació del delicte d’estada il·legal. L’altre és que la situació política i social al nord de l’Àfrica ha empitjorat aquests darrers anys i mesos, amb l’esclat d’uns quants conflictes i una inestabilitat creixent, cosa que augura no tan sols una probabilitat més elevada de noves onades migratòries sinó també més tensió als estats que fan de mur per a la Unió.

L’altra dificultat per a Brussel·les serà de conjuminar aquest enduriment amb les necessitats del mercat laboral. Fa molts anys que entitats financeres, grans empreses i estudis independents afirmen que l’envelliment generalitzat de la població europea, amb una natalitat baixa, faran que la Unió hagi de rebre immigrants per mantenir l’economia al ritme actual. Ja fa gairebé vint anys que les Nacions Unides van avisar Brussel·les que, el 2050, Europa havia d’haver rebut prop d’un milió i mig d’immigrants cada any per mantenir les xifres demogràfiques actuals. A principi d’enguany, la comissària d’Afers Interns europea, Ylva Johansson, parlava de la necessitat d’un milió anual, tot i que hi ha informes de la Comissió que parlen de xifres més altes. Avui, en tot cas, els avisos del poder econòmic continuen en la mateixa línia. El mes passat, per exemple, el Banc d’Espanya, va dir que d’ací al 2053 l’estat espanyol necessitaria 25 milions d’immigrants treballadors per a sostenir les pensions. Els estats europeus es troben en la cruïlla d’haver de decréixer o bé rebre immigrants, mentre les forces polítiques que esperen de conflictivitzar-ho encara més van a l’alça.

Què diuen els programes dels partits?

El programa de Junts per Catalunya diu que fan una “aproximació crítica” al Pacte de Migració i Asil perquè, malgrat que “millora en alguns punts –com el repartiment entre estats– les regles vigents fins ara”, representa un risc per a la protecció real dels drets humans dels immigrants. Per això diuen que cal millorar-ne les garanties procedimentals i proposen una revisió i millora dels acords de la Unió amb tercers països, “assegurant que els retorns es facin de manera digna i segura”. Quant a la qüestió laboral, proposen que hi hagi “vies legals, controlades, àgils i eficients d’atracció de treballadors estrangers qualificats”. Esquerra és un punt més crítica amb l’acord europeu i diu que conté mesures repressives, que “representa una reculada important per als drets de les persones migrants, refugiades i sol·licitants d’asil” i que “és ple d’incoherències legals que inevitablement provocaran violacions de drets fonamentals”. Els republicans proposen una missió europea de recerca i rescat a la Mediterrània, avaluacions d’impacte dels acords amb tercers països en els drets fonamentals i “establir vies legals cada vegada més flexibles mitjançant un nou Codi de Migració”.

La qualificació dels Comuns-Sumar encara va més enllà i considera que el nou pacte institucionalitza moltes de les vulneracions de drets fonamentals que les organitzacions socials i les Nacions Unides fa anys que denuncien i el titllen de “victòria de les extremes dretes europees”. Proposen, entre més qüestions, d’assegurar el salvament marítim i el tancament dels centres d’internament d’estrangers a tot el continent, en el marc d’un nou pacte que respecti més els drets humans. Podem, en una línia de propostes molt semblant, també proposa un pacte nou, perquè creu que aquest liquida efectivament el dret d’asil a Europa. Els socialistes i els populars, en canvi, reivindiquen l’aprovació del pacte. El programa del PSOE diu que representa una oportunitat i que “planteja un sistema europeu d’asil basat en una veritable solidaritat i responsabilitat compartida, amb uns procediments justos i eficaços i unes condicions dignes d’acollida”. Per això les propostes se centren sobretot a vigilar-ne l’aplicació, tot i que diu que s’oposaran a l’externalització de la gestió de fronteres.