21.09.2019 - 21:50
Durant l’any 2018, el saldo migratori total de Catalunya va ser de 96.524 entrades netes, de resultes de la migració amb la resta de l’estat espanyol (−2.689) i la migració externa (99.213). L’any 2018, el saldo migratori extern va ser positiu a totes les comarques. Les immigracions procedents de l’estranger (177.216 moviments) van pujar d’un 16,7% respecte d’un any enrere, i les emigracions amb destinació a l’estranger (78.003) van disminuir d’un 17,5%. Tot això ho conté l’estatística sobre ‘Moviments migratoris. 2018’, que ha publicat aquesta setmana l’Idescat.
Si decideixo de parlar d’aquesta qüestió és per un motiu que em sembla important. Aquests 177.216 estrangers que han vingut a Catalunya són la tercera xifra anual més alta de la història recent del nostre país (i gairebé una quarta part de tots els que han vingut a l’estat espanyol). Només les superen les entrades registrades els anys 2006 i 2007, al pic del boom (sobretot de la construcció) que va precedir la crisi. És una xifra molt alta, que es combina amb la xifra més baixa d’estrangers que se n’han anat d’ençà del 2007. Tot plegat fa que el saldo migratori exterior (immigrants menys emigrants) sigui el cinquè més alt de la història, només superat per quatre anys, els que van del 2004 al 2007.
I qui són els nouvinguts del 2018? Majoritàriament, jovent. Un 54% tenen de 15 anys a 34 i un 18%, de 35 anys a 44. Els nens, de menys de 15 anys, en són el 12%; i la gent gran, més de 60 anys, el 5%. La diferència més destacada amb els anys del boom és que ara ve més proporció de gent gran, perquè en anys com el 2006 i 2007 no ultrapassava el 2% o el 2,5% del total. Quant a la procedència, un 38% són llatinoamericans (encapçalats per hondurencs i colombians), un 16% de la resta de la UE (italians, romanesos i francesos, al capdavant), un 13% africans (dues terceres parts són marroquins), un 10% asiàtics (més de la meitat, paquistanesos i xinesos) i un 5% de la resta d’Europa (sobretot russos). A l’estatística de l’Idescat (com a la de l’INE) hi ha un 16% que no hi consta (la xifra es manté any rere any a aquest nivell).
En realitat, d’ençà del 2013, en què les immigracions exteriors van assolir un mínim (85.908), hi ha hagut una recuperació creixent –coincidint amb la recuperació econòmica– fins a la del 2018, quan es va doblar aquesta xifra. Mentrestant, l’emigració ha anat minvant d’ençà del 2014 (108.495) fins a la de l’any passat (78.003). Això ha fet que el saldo migratori extern net –que havia estat negatiu del 2012 al 2014– hagi anat pujant des d’aquell any fins als 99.213 del 2018, el més alt del 2008 ençà.
Aquest saldo migratori extern és positiu a totes les comarques catalanes. S’hi destaquen el Barcelonès, amb el 36% del total; el Vallès Occidental, amb el 9,1%; el Baix Llobregat, amb el 8%; el Maresme, amb el 6,3%; i el Tarragonès, amb el 4,1%. És a dir, gairebé dues terceres parts del saldo s’apleguen en aquestes cinc comarques.
Comptat i debatut, la població estrangera que residia a Catalunya el 2018 era d’1,15 milions de persones, cosa que significa un 15,1% de la població total, proporció que encara és inferior a la del 2010, quan era d’un 15,95%. Com a referència, la mateixa proporció al total de l’estat espanyol, segons l’INE, és del 10,6%; si hi restem les xifres corresponents a Catalunya hi queda un 9,8%. Això vol dir que la proporció que en tenim aquí és més d’un 5% superior a la resta de l’estat espanyol.
Què passa? Ara com ara no hi ha cap boom a la construcció, però la recuperació de l’economia ha fet d’imant? A l’article que vaig escriure el 27 d’abril, aquí a VilaWeb, esmentava una sorpresa provinent d’una altra font, l’Enquesta de Població Activa del primer trimestre, i feia notar això: ‘M’ha sorprès –i molt– de comprovar que, dels 87.700 llocs de feina creats entre el març del 2018 i el del 2019, 75.000 hagin estat ocupats per estrangers. Penseu que això vol dir que 86 de cada 100 nous llocs de treball han estat per als treballadors forans. Poques vegades hi ha hagut una intensitat tan alta.’ I afegia: ‘Mentre que la població ocupada total a Catalunya ha crescut d’un 2,7% en aquest període, els ciutadans de l’estat espanyol han crescut d’un 0,4% i els estrangers d’un 17,4%. Quant al pes dins els nous ocupats de tot l’estat, cal dir que són la tercera part (34%), és a dir, que, de cada tres estrangers que han trobat feina en aquest període, un n’ha trobat a Catalunya.’
Si prenguéssim de referència els quatre trimestres de l’any 2018, les xifres són encara més sorprenents, perquè dels 75.000 nous ocupats, 82.000 eren forans i els ciutadans de l’estat espanyol havien baixat de 7.000. Ve’t aquí el lligam amb les dues estatístiques, la purament demogràfica de noves entrades, que acabo de comentar, i l’altra, laboral i econòmica.
Encara hi ha una tercera branca a considerar, purament econòmica. L’entrada d’immigrants –sempre que tinguin una feina legal, és a dir, que cotitzin a la Seguretat Social– és positiva per un aspecte de què parlarem una altra vegada ben aviat: les pensions. Entre moltes més coses, aquest és un problema que tenim nosaltres i tots els països europeus. En tot sistema de repartiment com el nostre és clau la solidaritat intergeneracional. Per tant, és molt important l’equilibri demogràfic entre edats de població. I és això precisament que no tenim en unes societats com la nostra, que envelleixen d’una manera creixent. Només un exemple. Sabeu quina és la taxa entre persones més grans de 65 anys i menors de 16 anys a Catalunya? Mireu, l’any 1986 hi havia 55 persones grans per cada 100 nens. Avui són 119 grans per cada 100 nens (a tot l’estat espanyol, són uns 130, amb dades de l’INE). Tot plegat ens hauria de fer pensar una mica, oi?
