Immigració a l’escola: tòpics i realitats segons Carme Junyent

Fa poques setmanes que es va publicar el llibre ‘Escoles a la frontera’, de la professora de lingüística de la Universitat de Barcelona M. Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955). L’obra, que fa de mal classificar, és alhora un viatge per tots els racons de l’Anoia i un estudi detallat dels centres d’ensenyament primari i secundari de la comarca i, per extensió, del país. L’autora ha començat a presentar el llibre pels pobles de l’Anoia. La presentació de Barcelona serà dilluns vinent, dia 18, a les set del vespre a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43); si voleu assistir-hi, envieu un correu a administracio@partal.cat.

Descobrir la comarca pròpia
En aquest recorregut, Junyent ens fa descobrir tot de racons que ni ella mateixa no coneixia; ens presenta les dificultats i envits que implica l’arribada de la immigració dels dos darrers decennis; retrata la vitalitat tant dels centres educatius com de les entitats socials; i, en darrera instància, ens revela tot de descobertes familiars que simbolitzen el dolor d’una societat encara marcada pel conflicte bèl·lic del 1936-1939.

‘En el transcurs d’aquest projecte he fet milers de quilòmetres, a cada poble hi he anat un mínim de tres vegades i a gairebé tots hi he anat algun cap de setmana’, ens diu al començament. El motiu que duu M. Carme Junyent a recórrer les escoles de l’Anoia és un projecte per a valorar la possibilitat d’aprofitar la diversitat lingüística dels alumnes com a font d’enriquiment social. L’estudi, titulat ‘Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola?’, ja ha estat publicat (versió en pdf).

Però el projecte en si no centra pas l’interès del llibre. De fet, ni tan sols hi explica el contingut de les enquestes que reparteix a cada centre. L’interès està en l’aprenentatge que fa ella mateixa, en totes aquestes visites. L’estudi és l’excusa i l’estímul per a un recorregut molt més ampli, que l’emmena a reflexionar sobre la realitat de l’ensenyament i de l’ús de la llengua, a fer-nos veure els contrasts entre el món rural i el món urbà i a descobrir (i revelar) aspectes de la seva família i d’ella mateixa, per mitjà d’unes connexions que presenta magistralment i amb un estil planer d’una gran qualitat literària.

Immigració i ensenyament
Bona part de l’exposició, la dedica a descriure els municipis i les escoles: els llocs, els noms, els directors, els professionals en contacte amb els alumnes immigrats, els regidors de Cultura i d’Ensenyament… I, de retruc, el mapa escolar, el transport i els lligams –volguts o no– que la distribució de centres propicia. És, doncs, un retrat viu, pràctic, real de l’ensenyament a Catalunya en aquest segon decenni del segle XXI.

En aquest retrat, la nova immigració hi té un paper fonamental. Primerament, perquè és, d’alguna manera, allò que mou l’autora a visitar els centres. Però també perquè en sap copsar i explicar les dificultats que implica i, tanmateix, la voluntat i l’esforç de tractar el problema d’una manera eficaç. Quan parla d’Igualada, per exemple, explica un fet que es repeteix a moltes poblacions del país: que molts alumnes immigrants es concentren en uns centres determinats: ‘Entre els dos instituts d’Igualada, és evident que n’hi ha un que s’emporta el percentatge més alt d’alumnes immigrats. Si m’he de fiar dels alumnes que veig en l’un i l’altre a les hores d’esbarjo, jo diria que n’hi ha un que en té gairebé l’exclusiva. Pel que fa a les cinc escoles públiques, n’hi ha una que acumula un percentatge altíssim de famílies nouvingudes, i les altres diguem-ne que en tenen en proporció decreixent fins a arribar a percentatges residuals. La directora de la primera escola m’explica molt dolguda l’estigma que hi pesa i tot el que fan, no tan sols per a proporcionar un ensenyament de qualitat, sinó per a donar valor afegit a l’escola.’ I, en relació amb els pares, diu, poc més endavant: ‘En una de les escoles “marcades” em trobo que uns pares coratjosos no van fugir de l’escola, sinó que van lluitar per canviar-la, i amb la complicitat d’altres famílies van fer-ne una de les escoles més prestigioses d’Igualada.’

Exercici d’introspecció
Sempre a partir de circumstàncies fortuïtes, M. Carme Junyent ens va introduint també en la seva història familiar, marcada en bona part per la guerra del 1936-1939.

‘El meu besavi de Beseit va morir en un accident horrible. La veta de l’espardenya se li va entortolligar amb la roda del carro i el va fer caure. Quan va ser a terra, la roda li va passar per damunt i el va matar.’ A partir d’aquest fragment, i servint-se d’un estil literari atractiu, l’exposició de dades, llocs i reflexions es barreja amb una mena de confessió personal, amb tocs novel·lescs, que sedueix el lector pel caràcter íntim, sincer, despullat. Són fragments que ‘humanitzen’ el relat i l’autora. Que un científic ens parli de la seva família, de la seva vida o, fins i tot, dels seus trastorns no és gens habitual. I en aquest cas és, de totes passades, estimulant.

Recursos d’un llibre amè
Les explicacions, a més, són esquitxades de curiositats, de disquisicions lingüístiques –amb crítiques i elogis a Joan Coromines, per exemple– i, sobretot, de molts passatges irònics. De manera que, ultra les lliçons que ens transmet, M. Carme Junyent també ens fa riure. Perquè ella sap riure’s de quasi tot, començant per una professora universitària que es perd, indefectiblement, a tots els pobles que visita, encara que tinguin un sol carrer.

Informació relacionada:

—Carme Junyent, el film (Mail Obert d’Andreu Barnils, 20-3-2016)