Ha fracassat la immersió lingüística?

[Aquest article va ser publicat originalment el 6 de febrer del 2019]

L’any 2008, l’escriptor Albert Sànchez Pinyol va publicar un article memorable on establia una analogia entre una escola africana i la immersió lingüística. Ambdues eren una mena d’element fantasmagòric que tothom reivindicava no tan sols com a existent sinó com un èxit. L’escola se l’havia menjada la selva i la immersió… una mica tots plegats.

Potser val la pena recordar que, quan parlem d’immersió lingüística, parlem d’un programa específic que es desenvolupa en zones específiques. Bàsicament, en entorns on el català no és la llengua habitual. És a dir, un alumne al qual se li transmet el català en família, que viu en un entorn on el català és la llengua habitual, no és l’objectiu de la immersió. Senzillament, té l’ensenyament en català (si és que l’hi té). Entre els objectius de la immersió, a part del coneixement de la llengua, hi ha que els alumnes puguin fer tot l’ensenyament sense problemes on se suposa que la llengua vehicular és el català. D’altra banda, hem de tenir present que els programes d’immersió es desenvolupen a primària.

Si hi ha un moment esperançador en la història recent de la llengua és justament als primers anys vuitanta, quan, fruit dels programes d’immersió, es veu clarament com augmenta el nombre de coneixedors de la llengua. Si voleu dir-ho així, augmenta el nombre de catalanoparlants, per bé que no seria l’equivalent als catalanopracticants, per entendre’ns. D’aleshores ençà, la consigna ‘la immersió és un èxit’ s’ha anat repetint com un mantra. I, com a bon mantra (segons la Viquipèdia, ‘instrument per a alliberar la ment del flux constant de pensaments que la confonen’), sembla que tingui l’efecte de fer-nos creure allò que predica malgrat totes les evidències. Però, és realment un èxit?

Si ens fixem en els programes de revitalització lingüística d’arreu del món, hi ha una constatació molt generalitzada: si la llengua que s’ensenya a l’escola no és la de l’entorn, es pot fer molt poc de cara al seu ús. I quin és l’entorn? Si deixem de banda la família i el veïnat, un entorn que podria afavorir l’ús de la llengua és el de l’oci. No cal dir que la indústria audiovisual no sembla l’àmbit més favorable. Però les extraescolars, l’esport, els esplais… Aquí, què passa? Hi ha continuïtat entre la llengua de l’escola i la d’aquests àmbits? I parlo d’àmbits on l’ús de la llengua generalment és només una qüestió de voluntat o de responsabilitat. Amb el pas dels anys hem anat veient el canvi de comportament lingüístic als esplais. Algú n’ha dit alguna cosa? L’àmbit de l’esport ja és inenarrable. En fi, val més no aprofundir-hi.

Però si l’entorn falla, encara ens queda un àmbit per implementar els resultats de la immersió: l’ensenyament secundari. I aquí, què passa? La llei d’immersió lingüística va passar per alt aquest àmbit importantíssim. Si la primària proporcionava el coneixement de la llengua, podíem esperar que la llengua vehicular de l’ensenyament fos el català a tots els nivells, però el cas és que ningú no es va preocupar de garantir-ho i la cosa es va enquistar.

Ben aviat vam començar a veure com molts alumnes oblidaven el català en el pas a secundària. Tot allò que s’havia guanyat amb la immersió es perdia en pocs mesos als instituts. La cantarella era que això passava ‘només’ a l’àrea metropolitana, però la bombolla immobiliària va contribuir a ampliar el fenomen fins a la sisena corona i, amb el temps, s’ha anat estenent com una taca d’oli. Tots coneixem instituts on la llengua vehicular és el castellà i tots en coneixem on bona part de l’ensenyament es fa en castellà. Si demanes als professors els motius d’aquesta dinàmica, la resposta habitual és que donen més valor a la comunicació, o a la comprensió, o als continguts. Però la pregunta és inevitable: si resulta que tots els alumnes saben la llengua, perquè és això que pressuposem a tots els qui han fet la primària a Catalunya (aquest és l”èxit’ de la immersió, oi?), com és que perquè ens entenguin hem de recórrer al castellà?

Aquesta dinàmica va adquirir un altre caire quan van començar a arribar alumnes provinents d’arreu del món i parlant llengües molt diverses. Aquí l’argument de la comprensió ja trontollava força, i encara més quan tots els qui havien passat pels TAE o per les aules d’acollida hi havien après català. De debò les classes es fan en castellà per facilitar la comprensió?

I, en tot plegat, hi ha un sector que, segons que sembla, no té dret ni a la queixa: els professors de català i els d’aula d’acollida. Què hem de pensar, que no fan la seva feina –i, per tant, cal fer les classes en castellà– o que la fan i els seus companys la menyspreen? Suposo que al final es cansen que els titllin de fonamentalistes i es resignen. O potser, i això és més preocupant, es cansen del fet que els qui s’haurien d’ocupar de la qüestió prefereixen fer l’orni? Fer-lo sense deixar de repetir, és clar, el mantra: la immersió és un èxit.

La veritat és que a mi em cansa tanta hipocresia, tant la dels dirigents com la de la claca que no sap de què parla. Perquè, a sobre, hem d’aguantar els indignats per la imposició del català que, tal com diu Sànchez Pinyol, ‘callen perquè són els més interessats a fer-se passar per víctimes’.

I el més trist de tot és que no és una qüestió d’hostilitat o de militància, sinó d’indiferència. A més, és clar, d’aquella inèrcia atàvica que ens fa canviar de llengua cada cop que ens topem amb algú que suposem que no ens entendrà abans de provar-ho. En qualsevol cas, almenys tinguem clar que és així com es maten les llengües. A veure si serà veritat que només som capaços de reaccionar quan ens reprimeixen i el perill és evident.