Imma Tubella: ‘No hem sabut aprofitar Junts pel Sí’

Imma Tubella és llicenciada en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya, de la qual va ser rectora del 2005 al 2013. Actualment també és titular de la càtedra sobre Educació i Tecnologia del Collège d’Études Mondiales de París. Parlem amb ella, en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’ sobre el moment polític actual que passa per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. Com a experta en comunicació, creu que és necessari construir un relat per tal de convèncer la gent encara indecisa. Un relat que expliqui que la independència és l’única revolució possible. Fa un any, Imma Tubella anunciava que formaria part de les llistes de Junts pel Sí en un número simbòlic sense possibilitat de sortir. Ara crítica el fet de no haver aprofitat l’oportunitat extraordinària que implicava aquesta llista unitària.

—Nom: Imma Tubella
—Edat: 63 anys
—Independentista? De tota la vida
—La política és… hauria de ser dels ciutadans, però s’ha convertit en un mercadeig a curt termini, amb enganys, mentides i lluites pel poder.
—Com es defineix políticament? Crec que les dretes i esquerres s’han de revisar, per tant em considero demòcrata i progressista.
—Un llibre de capçalera? No en tinc cap, però és veritat que sempre torno a una autora que és Marguerite Duras.
—Un personatge històric? El qui no m’ha decebut mai és Gandhi, però també voldria citar Xirinacs per la seva bogeria útil. I m’ho preguntes avui i crec que m’he de recordar de Jordi Carbonell, de qui tinc un record molt pròxim.

—Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?
—Ha de ser l’última Diada reivindicativa.

—Anem bé per a assolir-ho?
—Sí, anem bé malgrat que ara estem nerviosos, com passa cada any aquesta època, perquè no s’omplen els trams. És important que s’omplin els carrers. Tenim una majoria parlamentària i un govern independentista, en què confio plenament. A més, davant nostre tenim un estat completament fallit i això ajuda.

—La gent està cansada?
—Més aviat està cansada d’esperar. Però confio que sempre respon i aquesta vegada no serà diferent.

—Què us agradaria que passés amb la qüestió de confiança?
—Que el president i l’independentisme en surtin enfortits. Estic convençuda que no hi ha marxa enrere.

—I si Puigdemont no la supera i anem a eleccions, el procés s’acaba o en surt reforçat?
—No tinc la bola de vidre, però preferiria que no hi hagués eleccions perquè són molt fàcils de manipular. Un diu que està pel referèndum i després no se’n recorda, un altre diu que donarà suport al president i després muta… però, si hi hem d’anar, això no ha d’implicar que el procés s’acabi. Si ho fem bé, poden acabar essent unes eleccions molt clares i constituents.

—RUI sí o RUI no?
—Per mi és l’instrument més clar, perquè és evident que a l’altra banda han tancat les portes. De fet no les han obertes mai, cada vegada que ho han simulat simplement ha estat una gran enredada. Per tant, RUI sí.

—Després del referèndum hi ha d’haver una DUI immediatament?
—Això dependrà del context perquè no depèn de nosaltres i prou. No ho podem controlar tot. Veurem què fan a l’altra banda. Per mi l’ordre seria clarament RUI, DUI i eleccions constituents.

—Com creieu que hi poden reaccionar els espanyols?
—Si mirem la història i ens fixem en la pèrdua de les colònies d’Espanya, veurem que sí que van organitzar cacaus, guerres i allò que vulguis, però després van fugir i ho van deixar estar. Aquest és el caràcter espanyol, per tant, crec que passarem moments de tensió però a mi no em fa por.

—Però per guanyar el RUI cal eixamplar més la base independentista?
—No en som prou mai, s’ha d’eixamplar tant com puguem. Crec que hem de fer més accions, explicar-nos més i no fer tant de soroll.

—I com s’ha de fer?
—Sempre he dit i escrit, fins i tot abans del procés, que ens faltava un relat. És a dir, falta decidir què volem ser, al marge de la ideologia. Volem ser un país avançat? Demòcrata? Obert? D’acollida? Ens falta el relat. Vaig estudiar molt el procés d’independència americà, i es va basar en un debat fomentat en quatre valors, cosa que va fer que s’aglutinessin tots. Després ja es van barallar i van fer guerres, però per aconseguir-ho van estar units. Això ens ajudaria a ampliar la base.

—Hi ha independència sense els comuns?
—Qui són els comuns? Existeixen com a organització, però també són la gent individual que els vota. I tant els uns com els altres, conec gent que en un referèndum per la independència votaria a favor. I si sabéssim explicar el relat, estic convençuda que encara ho eixamplarien més.

—Quin hauria de ser el relat? 
—Hem d’explicar que la independència és l’única revolució possible i que la necessitem per a resoldre els problemes de la gent, perquè l’estat espanyol va retallant cada dia més i no hi podem fer res perquè som completament subjectes a ells. La independència no és una dèria de quatre eixelebrats, sinó que és l’instrument que tenim per a resoldre els nostres problemes. I també és molt important la possibilitat de fer un nou país, del qual els responsables només siguem nosaltres i que no siguem sotmesos a una gent plena de manies. És molt important de saber explicar tot això. Amb la societat de la informació això és importantíssim i crec que no ho potenciem prou.

—Quins errors ha comès el procés?
—No hem sabut aprofitar Junts pel Sí, que tenia una potència extraordinària. Jo en vaig formar part, perquè anava a les llistes en un número que no podia sortir, i la sensació era que érem invencibles. Dic que no ho hem sabut aprofitar perquè per molt que tinguem un govern i un grup parlamentari de Junts pel Sí, crec que a les eleccions espanyoles hauríem d’haver repetit la jugada. No hem sabut aprofitar la idea del front comú. Els països que han optat per la independència han prioritzat sempre primer la independència i després ja ens barallarem. Nosaltres en canvi no ho hem sabut fer del tot.

—I els encerts?
—No hem de pensar tant què hem fet bé nosaltres sinó què han fet ells tan malament que ha causat aquest miracle. Un procés pacífic, democràtic i legal. La revolució dels somriures.

—En algun moment ho heu vist molt magre?
—No, la veritat és que sóc optimista de mena. En alguns moment he tingut molta gent del voltant que patia i no ho veia clar. La primera, la meva mare que té por de morir-se abans de veure la independència. Sóc optimista, malgrat que això no vol dir que en algun moment no hagi perdut la paciència. Però cada vegada que arribo en aquest punt penso en la Meridiana o la Via, penso en la gent, que sempre ha respost i això em fa ser molt optimista.

Sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)‘: Eduard Voltas, Salvador Cardús, Natàlia Esteve, Isona Passola, Roc Casagran i Bel Olid.