Història d’una princesa mexica al Cadí al segle XVI

Un bon dia, en una taula rodona a Arenys de Munt, un comerciant de pernils es va acostar a Imma Tubella (la Bisbal de l’Empordà, 1953) i li va dir que li havia agradat molt allò que havia explicat. Fins aquí res d’estrany, és una situació en què es troben sovint els conferenciants, que agraeixen la deferència i ja està. Però després el perniler li va explicar que era descendent de Moctezuma i llavors ella va pensar que l’home era una mica boig. Un temps després, quan ja havia acabat d’escriure la seva primera novel·la, Un secret de l’Empordà, i sense saber gaire bé per què, el venedor li va tornar al cap i va demanar a uns amics si el coneixien i si era de fiar. I va resultar que sí, que no era cap boig, sinó un home que feia estudis genealògics per saber si descendia del mític cabdill mexicà.

Així va ser com Imma Tubella es va trobar amb la princesa Xipahuatzin, un princesa mexicana que arriba a Catalunya el 1528 i va a parar al Cadí, a Toloriu, i que protagonitza A cavall del vent, la seva nova novel·la. Segons la llegenda, Moctezuma va regalar tres fills a Ferran Cortès (l’Hernán Cortés dels espanyols) seguint la tradició habitual d’intercanvis amb els caps dels altres pobles o tribus. Moctezuma tenia una emperadriu, dues reines i un estol de concubines i aquests tres fills eren descendents de Moctezuma amb les seves reines; per tant, mig germans entre si. Alhora, Cortès va cedir dos d’aquests fills al baró de Grau, que va decidir de batejar la noia amb el nom de Maria i endur-se-la a Toloriu.

‘Com us podeu imaginar, el canvi va ser brutal per a aquella pobra noia, que va passar d’una vida al mig de la civilització mexica molt avançada, a viure a tocar del Cadí, en un poble d’una seixantena d’habitants. Heu de pensar que a la civilització mexica tots els nens anaven a escola, fins i tot els fills dels esclaus, o que tenien aigua corrent i es banyaven molt sovint, amb la qual cosa ja podeu pensar què va significar el trasllat de la princesa a casa nostra’.

Tubella ha llegit més de setanta llibres durant un any per confegir aquesta història, que ens mostra una de les víctimes concretes de la destrucció de les cultures indígenes amb l’arribada dels conqueridors espanyols a Amèrica. L’editora, Glòria Gasch, explica: ‘De la llegenda, allò que sedueix és que parteix d’un fet real. L’Imma s’alimenta de la llegenda per anar estirant el fil, construir la història del personatge i fer-la fàcil, creïble, amb episodis molt brillants i amb un punt d’intriga que fa que tothom vulgui saber què li passa a la princesa, que nosaltres veiem a través de quatre testimonis que la van conèixer i que construeixen el personatge.’

La investigació de Tubella la va dur a l’Arxiu d’Índies, on es diu que, evidentment, amb l’expedició de retorn de Ferran Cortès no hi torna cap Baró de Grau. ‘Però si tenim en compte aquesta mania dels espanyols de traduir tots els noms, sí que trobem el Barón de Grado i la María de Grado, perquè òbviament l’havien batejada. Ves per on, ja tenim la nostra princesa documentada, que aproximadament a divuit anys fa el seu viatge cap a Catalunya, en una situació bastant catastròfica, un viatge amb un vaixell gens adequat per a una princesa, tot i que segurament gràcies al seu estatus i essent el vaixell en què viatjava Cortès, devia poder disposar d’una cabina per a ella.’

Ferran i no Hernán
L’escriptora afirma que en el procés de documentació ha descobert que, tal com apunta l’historiador Jordi Bilbeny, impulsor de l’Institut Nova Història, els historiadors mexicans sempre es refereixen al conqueridor com a Ferran i en cap cas com a Hernán, i que, naturalment, la crònica de les Índies és signada per Fra Bartomeu de les Cases i no per cap Bartolomé de las Casas, ‘perquè ja se sap que les cròniques de la conquesta són un relat inventat de la Inquisició’.

Diu també que tothom que fa història o investiga sobre el període acaba recorrent als texts de Bernal del Castillo. ‘Molt possiblement és Ferran Cortès mateix explicant la suposada veritable historia de la conquesta de les Índies. De totes maneres, tot això no és al llibre, sinó que són danys col·laterals de la novel·la i una prova de fins a quin punt incomoda la investigació i fins a quin punt és important la feina d’algú tan controvertit com Bilbeny. Us en poso un exemple: quan és a la cort li diuen que hi ha un espia i que és català. I quan Cortès el fa parlar, resulta que parla en francès i que ell sap distingir perfectament entre el català i el francès.’

Sigui com sigui, al llibre hi apareixen els quatre personatges a partir dels quals va bastint la història de la princesa en el seu pas pel Cadí: hi ha una dama de companyia que serveix per a explicar què implica el xoc cultural que viu la protagonista d’A cavall del vent; un escrivà de les Índies, que és el notari del vaixell i que explica com va veure què havia quedat de Mèxic després de la captura de Moctezuma i que també és la veu autoritzada a través de la qual observem el viatge; un estudiant d’occità, perquè el poble és a la ruta del camí dels bons homes: aquest testimoni va a estudiar a Barcelona i serveix per a explicar les tradicions mexiques i el seu sistema de pensament; i per acabar una remeiera, que és un personatge interessant per a explicar la vida quotidiana al poble i la vida d’aquesta princesa que evidentment es va quedar embarassada i va tenir descendència a la contrada.’

Tubella, catedràtica de comunicació i doctora en ciències socials, que durant set anys va ser rectora de la UOC, entre més càrrecs, ha hagut d’escriure molt durant la vida. Tanmateix, confessa: ‘La ficció és fantàstica, perquè no he demostrar res. És molt diferent de l’escriptura acadèmica, on tot ha d’estar justificat. He hagut de dedicar molt de temps a la recerca i tota la vida he esperat el moment de ser novel·lista. Potser per això quan em poso a escriure les paraules em brollen amb aquesta rapidesa.’ En aquest sentit adverteix a la seva editora que ja s’ha posat a treballar en la tercera novel·la, que té per protagonista una princesa hawaiana de només catorze anys amb qui Robert Louis Stevenson, el pare de L’illa del tresor, sembla que va tenir molt més que una bona amistat. La cosa tracta de princeses, es veu, però de les diferents, com el venedor de pernils descendent de Moctezuma. Que sempre afegeix alguna cosa al currículum, ves per on.