Imma Monsó: “Vaig descobrir un home jove ple d’inconsciència i ple de valors. Valent”

Imma Monsó publica nova novel·la, La mestra i la Bèstia (Llibres Anagrama). Escruta la història d’una noia, la Severina, filla d’una família republicana que viu en una casa al costat d’una carretera. Ella creix aïllada del món, amb la mare omnipresent, que li fa de mestra, i un pare molt més gran, que passa llargues temporades fora. La nena viu enmig de grans silencis, de les coses que no li explica la mare, la Simona, per por i per protegir-la, sobre l’opressió que sofreix el país i sobre les activitats del pare. Això li conforma un caràcter tímid i retret. És filla de la generació de la postguerra. Temps després, es farà mestra i demanarà com a primera destinació un petit poble d’alta muntanya, de la Ribagorça, on de mica en mica començarà a posar argument als silencis viscuts i a entendre el context del país.

—Expliqueu-nos, per començar, la història de la troballa de l’expedient de guerra del vostre pare, que ha estat significatiu a l’hora d’escriure la novel·la.
—La sensibilitat que recull aquesta novel·la i, sobretot, les obsessions que són les que guien un tipus de treball que dura tant de temps, giren al voltant d’un desig de recuperar el passat dels meus pares. Durant la covid, es va morir la meva mare, i per això de vegades penso que és la novel·la dels pares que ja no hi són. Tenia una necessitat de recuperar aquella mestra ingènua que era la meva mare quan va arribar al poble de muntanya de la Ribagorça on va conèixer el meu pare. Jo tenia al cap aquella arribada i volia explicar-la i també explicar què va passar després. Però la meva mare és totalment diferent de la Severina del llibre. La meva mare era una persona extravertida, seductora a primera vista, tota una sèrie de dots dels quals està mancada la Severina. Perquè quan em vaig posar a la seva pell vaig veure que no funcionava. Funcionava la imatge de l’arribada, però la personalitat, no. I aleshores va ser quan vaig anar evolucionant la protagonista. Uns mesos després, es va donar la casualitat de trobar el nom del meu pare en la biografia d’un diputat de l’època que explicava que l’havia ajudat a passar la muntanya, la frontera, l’any 1945.

—Perquè el vostre pare es va morir quan éreu molt petita.
—Sí. I arran d’aquesta informació, hi va haver un acostament cap a la família del meu pare. El poble del meu pare és lluny, molt lluny, i no hi havia tingut gaire tirada. Coneixia poc el meu pare, tot i que tenia sospites de cap on tirava, però és un tema del qual no se n’havia parlat mai. I em xocava encara més que la meva mare, que parlava molt, no parlés mai d’això. Fins al punt que he arribat a sospitar que ella no en sabia res. Quan el 2017 la Generalitat va treure la llista de represaliats del règim franquista, efectivament, vam confirmar que el meu pare era a la llista. Li havien fet un consell de guerra sumaríssim, com tantíssims d’altres. No és una novel·la política, hi ha política i aquest rerefons, però no parla necessàriament d’això. Però aquesta troballa em va ajudar a quadrar els silencis de la banda del pare i de tant de verb per la banda de la meva mare.

—Vau tenir a les mans d’expedient?
—Durant la pandèmia vaig anar a buscar l’expedient. Primer em va sobtar la quantitat de coses que hi havia. Vaig trobar transcrits els testimonis, tot el que deien del meu pare. Fins i tot vaig pensar que havia estat molt inconscient anant-lo a buscar. Potser no l’hauria anat a buscar (o potser sí), si hagués pensat que podria trobar alguna cosa dolenta. Però el que vaig trobar em va agradar. Ell era molt jove quan es dedicava a passar gent per la frontera. Per això sospito que la meva mare no ho sabia, perquè ella era molt més jove que ell. El cas és que, per part de la família del meu pare, al poble ho sabia tothom. Això també és curiós. Jo els he vist poc al cap dels anys i tampoc he preguntat gaire, però una vegada que sí que ho vaig preguntar al germà del meu pare, i em va dir emocionat: “El teu pare coneixia aquestes muntanyes fins a l’últim racó.” I quan li vaig demanar el perquè, no m’ho va dir. I ja era final dels setanta. Em va donar un pretext. El fet és que aquest silenci ha existit i existeix encara en la gent gran, ho veig.

—Aquesta idea del silenci, d’allò no dit, que és una de les línies de treball de la novel·la, és molt interessant. Perquè la generació de la Severina, nascuda el 1942, és precisament aquesta generació del silenci. Els pares, per protegir els fills o per por, no els van transmetre el seu passat. I hi ha tot un coneixement i tota una cultura que es trenca, queda escapçada per aquest silenci. I el llibre pot contribuir a fer entendre aquest silenci als joves d’ara.
—Aquesta por és difícil d’imaginar per a la gent jove, És difícil d’entendre. Avui sembla mentida que hagis tingut aquesta cura i sí que és xocant. Però aleshores la gent vivia en la inòpia, tret d’aquelles minories més conscienciades.

—Aquesta autocensura dóna la mesura de com va arribar a partir la gent en temps de postguerra i de repressió.
—El fet de no parlar de tot allò, de la guerra, la imatge del silenci, de coses que deia de vegades ma mare: “És que el teu pare em feia patir”. O altres coses curioses: a l’expedient, que després es va sobreseure, de la part paterna no hi ha ningú, perquè lògicament eren republicans, i els qui signen i defensen el meu pare dient que era molt bona persona eren parents terratinents i gent que col·laborava més o menys amb el règim.

—I aquest equilibri entre dir i no dir segons què que pot perjudicar els fills.
—Recordo que al principi tenia la sensació de retrobar una certa delicadesa, en general. A l’hora de parlar, ara que diem tot el que ens passa pel cap, d’una manera grollera, polaritzada, crec que aquell silenci (com que de tot mal sempre en surt algun bé) obligava a pensar molt les coses que deies.

—Però com devia costar retreure’s tant, també. Penso en la mare de la Severina, la Simona, un personatge tan expressiu.
—És un personatge de la nissaga del llibre Tot un caràcter. Però a Tot un caràcter hi havia la part abassegadora. Fins ara, la part més dolça de la meva mare i més divertida, no l’havia desenvolupada mai. La Simona, com si diguéssim, és aquesta altra cara.

—La novel·la té un ritme més tranquil, amb una cadència que permet de recrear-se en moments i detalls.
—És molt diferent de les novel·les anteriors. De Tot un caràcter i, sobretot, de La dona veloç, amb aquell desfici, aquella ansietat. La mestra i la Bèstia és com la novel·la de la no-ansietat, malgrat que hi ha molt de patiment ansiós, però amb un ritme molt diferent.

—I això ajuda a construir aquest món interior i aquesta contenció de la Severina.
—Sí, hi havia una necessitat d’anar cap aquí. Les meves novel·les sorgeixen d’etapes de la meva vida i d’aquelles coses que vols explorar perquè et suposen un impacte, una obsessió, un problema. Igual que en el cas de La dona veloç, que jo em sentia terriblement accelerada fins a un nivell que era insuportable, de tenir un problema amb el temps exagerat, els darrers anys he pogut parar. I parar vol dir moltes coses. A banda que tinguis la vida interior arreglada, vol dir també poder anar cap als altres. I ara que ho penso, arran de la malaltia que va tenir la meva mare durant molts anys, jo l’anava a veure cada cap de setmana, i estava per ella i això era molt dur, però alhora tenir cura de l’altre et dóna una perspectiva diferent. Primer, perquè penses que això de cuidar l’altre és un fet tan elemental, que trobes la resta de coses purament ornamentals. I després, perquè alenteix el temps. Cada cosa que feia la meva mare era d’una gran delicadesa i lentitud. I això a mi em feia bé, tot i que era duríssim.

—Darrerament, hi ha molt d’interès a reflexionar i escriure sobre la relació mare i filla.
—Sí, és que és tela marinera. Hi ha tant a reflexionar, tant a dir, tant a escriure! Se n’ha escrit molt, però és que és una relació que dóna per a molt. M’atreviria a dir que la relació pare i fill no dóna per a tant.

—En el vostre cas, havent perdut el pare de tan petita i viure només amb la mare, aquesta relació encara es va intensificar més.
—La relació absolutament central és la relació mare i filla, i la relació amb el pare és el desig, allò que falta. Després, també em passa que jo tinc una filla, i veus tantes coses…

—D’aquest mirar cap enrere la història dels pares, fet que comporta uns certs riscs per bé i per mal, quins esculls heu hagut de salvar i quins heu trobat gratificants?
—En relació amb la meva mare, adonar-me amb una certa malenconia que la relació hagués pogut ser diferent si jo no hagués tingut també el caràcter fort, que això ens feia topar molt. I pel que fa a la recerca de fets reals, en relació amb l’expedient, una cosa molt bonica que vaig trobar és que quan ell entra per Irun pensant-se que l’indult general seria veritat, li pregunten: us vau enrolar amb l’exèrcit enemic forçat o voluntari? I ell: voluntari. I quan li pregunten per la religió, respon: cap. Vaig descobrir un home jove ple d’inconsciència i ple de valors. Valent. Això al final de la novel·la també es pot veure. I confirmo que era una persona noble i que volia evitar la violència per sobre de tota circumstància. Al final del llibre hi ha un epíleg on gairebé tot el que narro són fets reals.

—Tot i partir de la vida dels vostres pares, reivindiqueu que escriviu novel·les. En aquest sentit, hi ha un moment de la novel·la on la Simona diu a la Severina que l’aritmètica és una assignatura indeformable; que la llengua és una assignatura indeformable, però amb més possibilitats de ser deformada; i que la literatura és la deformitat mateixa.
—Sí, em va sortir de l’ànima.

—Amb tot, en una altra banda del llibre també apareix la idea que només amb la literatura es pot explicar la veritat.
—És clar, és amb la deformitat que intentes fer la recerca de la veritat amb majúscules, que és romàntica i que no s’acaba de trobar mai. La Severina aspira a trobar la veritat i s’angoixa per no trobar-la. I la Bèstia li diu que és una aspiració molt infantil, que si pogués veure la veritat, la cegaria. Però l’aspiració a trobar la veritat és la que et porta a escriure novel·les.

—En aquesta història també hi ha l’amor per les paraules, per la llengua popular, per la parla de la Ribagorça. Com va anar aquest procés d’incorporar diàlegs de la parla pròpia del lloc, sense que quedés forçat?
—Com que vaig anar poques vegades al poble del meu pare, perquè quedava lluny i era molt petita, va ser sempre un poble idealitzat, i d’aquí ve el meu amor per les muntanyes altes. Essent el poble la font d’inspiració, no m’imaginava aquests personatges, que tenen un caràcter muntanyenc, amb aquesta sobrietat, aquest sentit comú, aquesta austeritat en el caràcter, parlant una altra cosa que no fos la parla ribagorçana. Com que no té gramàtica, vaig documentar-me, i com que era una parla que l’havia sentida de petita i la tenia al cap, vaig voler que sortís. Perquè en general sempre he tingut molt de respecte per les variants, per petites que siguin. M’agraden i em fascinen. En la novel·la també apareix el fet de com hem estat educats en castellà i hem après el català com hem pogut. Només escrivien correctament el català unes minories molt conscienciades. És un tema que he pensat prou darrerament. En parlàvem amb en Sergi Pàmies, perquè tots dos som jurats del premi Llibres Anagrama i ens trobem cada vegada més amb originals en què la gent jove utilitza el parlar que li sembla: molts anglicismes, molts castellanismes, perquè és la seva parla natural i miren de reflectir-la. I això és ben diferent del que fèiem nosaltres, que intentàvem polir tots els castellanismes que teníem de forma natural, perquè estaven incorporats en l’educació que vam tenir. Avui costa d’entendre també el que els passava als meus pares amb la llengua catalana, que no la podien escriure i que estaven obligats a escriure en castellà.

—Aquesta dictadura cultural queda molt ben reflectida també en la novel·la, segurament perquè la Severina és mestra. És un altre trencament claríssim, no és només la memòria. La Severina té la sort que estudia a casa i és la seva mare qui li fa de mestra.
—Aquest paper és el que va representar la meva àvia, que també era mestra i escrivia el català molt correctament i, en canvi, la meva mare, a la postguerra, ho va perdre. En la novel·la, la Severina, que va ser educada a la contra del règim, també va acabar marcada per l’època, perquè acabem essent fills del nostre temps, tant si volem com si no.

—Un dels temes de la novel·la és aquest aprendre i desaprendre i la fascinació per l’aprenentatge.
—Totalment cert. La fascinació del procés d’aprenentatge i com ella va veient que hi ha tantes coses que no sap. S’adona que al poble aprendrà més coses que no les que ensenyarà. Hi ha un moment que un nen li porta una carta perquè l’ajudi a redactar-la. Ella es pensa que serà una carta d’amor i és d’altres coses, té a veure amb un condemnat. I és aquest nen qui li explica moltes coses que passen, perquè ella encara no les ha descobertes pels silencis de la seva família i per la incapacitat que té sovint de preguntar. I el fet que aquell nen tingui més coneixement del que passa políticament que ella la deixa molt perplexa. I això també té a veure amb un tema sobre el qual penso molt darrerament: la condició femenina, amb el confinament de la dona en l’espai privat, ha mostrat un desinterès en general per la política. I malgrat que tot ha canviat moltíssim, això encara passa. Moltes amigues meves que tenen una cultura, no els interessa la política. Però jo penso que som éssers polítics i és una consciència que s’ha d’anar desenvolupant.

—I apartar l’àmbit públic de la política és cedir tot el poder.
—Dir que no t’interessa la política vol dir cedir tot el poder i, a sobre, no te n’assabentes. Vol dir això i vol dir, per exemple, mirar cap a una altra banda quan passen coses bèsties. I a la novel·la, això es reflecteix en la Severina, que des de la ignorància i el desconeixement va fent passes petites per a entendre i situar-se al món. L’aïllament que viu quan és petita a la casa de la carretera amb la seva família, afegit a un caràcter tímid i reservat, ha fet d’ella una persona molt solitària. Aquesta soledat no deixa de ser un individualisme contrapolític, una cosa que t’allunya de la gent. I quan ella es va adonant que aquesta reserva extrema i aquesta vida interior tan superpoblada l’allunya de la gent, això la preocupa, perquè en realitat a la Severina li agrada la gent. I socialitzar-se i convertir-se en un ésser més conscient políticament va tot junt.

—La frase “un dia de tot això no en quedarà res”, també és motor de la novel·la.
—És un tret de lucidesa extrema, però que fa que l’acompanyi una nostàlgia i una malenconia. El que passa és que és jove i això fa que la novel·la sigui lluminosa. Però ella té aquesta sensació de destrucció, del passat i del pas del temps, des de molt petita. I això configura una personalitat concreta.

—Per acabar, penseu o us preocupa que es puguin fer comparacions entre La mestra i la Bèstia i Les veus del Pamano, de Jaume Cabré?
—La vaig rellegir ara fa poc. Són molt diferents. La meva és una novel·la més des de dins, hi has d’entrar per conèixer els personatges i Les veus del Pamano és un fresc que mires més des de fora.

—També la vostra novel·la es narra des d’una mirada femenina.
—Clarament. Hi ha una sensibilitat diferent.