Imma Monsó: “La realitat supera la ficció, però la ficció sempre és més creïble”

“Recordo el meu pare llegint un llibre sense imatges. Jo no sabia llegir i tenia llibres amb imatges, però volia experimentar el que li passava pel cap.” Amb aquesta confessió d’infantesa, l’escriptora Imma Monsó (Lleida, 1959) ha començat el seu pregó del llibre i la lectura, organitzat d’ençà de fa una vintena d’anys per les biblioteques de Barcelona, que ha servit per a inaugurar els actes d’aquesta desitjada diada de Sant Jordi a Barcelona.

Un petit ensurt en el públic ha fet aturar l’acte tot just començat, quan la batllessa Ada Colau donava la benvinguda. Res que pogués enterbolir el desig de festa, llibres i cultura als carrers després de dos anys de pandèmia i amb l’amenaça de pluja que té escriptors, llibreters i editors amb l’ai al cor. Amb un públic on encara resistien algunes màscares, la pandèmia i la guerra han estat presents als discursos oficials. El regidor de Cultura, Jordi Martí, ha aprofitat l’ocasió per anunciar la inauguració de la biblioteca que fa quaranta de la xarxa de biblioteques de la ciutat, dedicada a l’escriptor Gabriel García Márquez, al barri de la Verneda –lluny del Sarrià on va viure el Nobel durant la seva estada a Barcelona.

Una escriptora “inclassificable” i “singular” que es defineix com a “rareta”

“No sé qui és el millor escriptor de la literatura catalana, però sí que sé que Imma Monsó ha escrit algunes de les millors novel·les de la literatura catalana”, ha assegurat en un vídeo l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, just abans que toqués el torn de parlar en públic a una autora poc acostumada als flaixos i la presència pública. “Moltes gràcies als que ho mireu des de casa amb pijama, que és el que m’agradaria fer a mi”, ha ironitzat després d’haver saludat les autoritats presents, i ha enfilat els records de la seva trajectòria lectora fins a la publicació del seu primer llibre. Era una mica rareta, ha assegurat aquesta escriptora, que és tòpic d’anomenar “inclassificable” i “singular”, en la conversa posterior amb la periodista Anna Guitart.

Monsó va començar la seva carrera literària l’any 1996 amb la publicació del recull de contes Si és no és, premi Ribera d’Ebre, i la novel·la No se sap mai. Amb la seva segona novel·la, Com unes vacances, va guanyar el premi Prudenci Bertrana i el Cavall Verd-Blai Bonet de narrativa, l’any 1998. Tot un caràcter la va consagrar com un dels noms més destacats de la seva generació. El recull de contes Millor que no m’ho expliquis va rebre el premi Ciutat de Barcelona 2003; la novel·la Un home de paraula, publicada el 2006, va ser guardonada amb el premi Salambó, el premi Internacional Terenci Moix i el premi Maria Àngels Anglada, i el 2012 va guanyar el 32è premi Ramon Llull amb la novel·la La dona veloç. Premi Nacional de Cultura, la seva obra ha estat traduïda a diverses llengües, i ha assegurat en primícia que treballa en una nova novel·la per a la qual ha hagut de fer força feina d’hemeroteca i que publicarà Anagrama.

La nena que volia anar a la biblioteca i el desig de ser una escriptora de llibres inacabats

Comparant-ho amb l’estupefacció que Agustí d’Hipona assegura a les Confessions que li va causar veure llegir en silenci Ambròs de Milà, ha evocat el desig que li va agafar d’imitar el pare en veure’l llegir. Un desig frustrat emparellat amb el d’anar a la biblioteca: “Demanava insistentment d’anar-hi, però em portaven al circ o al parc. No vaig aconseguir trepitjar una biblioteca fins als onze anys.” De fet, ha dit: “La biblioteca va venir amb mi. A l’escola de la iaia, al Montseny, on passava l’estiu, va arribar tota una biblioteca enviada pel Ministeri d’Educació per a mi sola. Déu m’havia escoltat!”

Però va ser a la biblioteca de l’institut i a la de l’Aliança Francesa de Lleida on va descobrir els llibres en català. Sadollat el vell desig, les biblioteques van deixar d’interessar-li quan va arribar a Barcelona per estudiar: “Volia posseir els llibres i fer-los meus, masegar-los, doblegar-los, subratllar-los.” L’escriptora ha recordat que passava el dia a les llibreries de Barcelona, moltes de les quals desaparegudes, com la Herder, la Francesa i la Catalònia, obrint llibres a l’atzar per descobrir no pas de què tractaven sinó com eren escrits. Llavors no tenia el somni de ser escriptora, sinó que més aviat ho volia llegir tot. “Començava moltes històries que no acabava. Potser era la velocitat de la veu interior, que no podia seguir de tan ràpid com anava o la por d’acabar el llibre. Volia ser com aquells escriptors exigents que fa quaranta anys que estan escrivint-la i no l’acaben mai.”

Fins que en un dinar amb amics va trobar la clau de volta: “Vaig pensar que el viatge més apassionant seria entrar en el cervell d’un altre i vaig trobar profundament injust no tenir el do de la transmigració.” D’aquí va sortir la primera novel·la, sobre un noi que descobria un vi que li permetia d’intercanviar-se amb els altres la vida interior. “Era una mena de metàfora de la literatura: ens permet entrar a la ment dels altres, en el nostre desig d’absolut.” Després de la primera novel·la venia la pitjor part. Parlar en públic d’allò que una havia escrit per no haver de parlar-ne. “Per sort vaig rebre una carta d’un lector que m’assegurava que m’agraïa que hagués escrit sobre una experiència que li havia passat realment i que ningú es creia. La realitat supera la ficció, que la ficció sempre és més creïble.” A partir d’aquí, “els llibres van acabar essent la meva vida”.

La importància de predicar amb l’exemple

Anna Guitart li ha preguntat sobre la difícil qüestió del foment de la lectura. Des de la seva experiència docent, Monsó ha recordat que fomentar l’hàbit de la lectura “és tan difícil com educar un fill, no hi ha fórmules que assegurin l’èxit.” De fet, ha comparat el fet d’inculcar aquest hàbit amb la “complicada i fràgil” manera de recomanar un llibre, fins i tot a qui té una gran afinitat amb un mateix. “Amb la lectura s’ha de donar una màgia molt semblant a un enamorament.”

Tornant a aquella imatge infantil que la va seduir de petita, fins i tot abans de saber llegir, ha recordat la importància que els fills vegin els pares llegir: “Tots volem que els fills llegeixin, tothom compra llibres per Sant Jordi, però no sé si prediquen amb l’exemple. Hem de donar un cert exemple a la canalla i desintoxicar-nos dels estímuls que porten a la saturació. I l’escola no ho hauria de posar tan fàcil. Hauria de ser el reducte de la lectura i dels clàssics.”