Joana Amat: “No anem en contra del topall de preus”

Dissabte, 23 de novembre, hi ha convocada la manifestació “Abaixem els lloguers“, que els organitzadors esperen que sigui multitudinària. Per parlar-ne, aquesta setmana VilaWeb ha fet una entrevista a Enric Aragonès, del Sindicat de Llogateres, que publicarem demà, i a Joana Amat, una de les germanes d’Amat Immobiliaris, que publiquem avui. Aquesta empresa, que fins fa quatre dies era només de dones, administra uns 2.600 lloguers. Ara aporta la visió dels administradors de pisos. Per a Joana Amat, per exemple, el topall del preu no és cap problema ni per a ells, administradors, ni per als propietaris, però sí, en canvi, la consideració de gran tenidor a partir de cinc pisos. O els contractes indefinits. Joana Amat i Esther Vallès, directora de l’àrea patrimonial de l’empresa, van rebre ahir a VilaWeb a les oficines de Barcelona.

—Quins tipus de propietaris que lloguen pisos teniu?
—N’hi ha hagut de tres tipus. El clàssic era el propietari que tenia un edifici sencer. Però aquests van anar venent, per la llei del 1964. Aquesta llei permet tres subrogacions, cap mobilitat (els pisos de lloguer passaven per herència de pares a fills, i néts) i el preu, congelat, que anava quedant desfasat, desfasat, desfasat. Les despeses eren més altes que el lloguer. Als anys vuitanta els pisos de lloguer eren el 55%. Per aquesta llei s’arriba al 22%. Ara, a la ciutat de Barcelona, som al 33% de lloguer. Després tenim els petits propietaris, que poden tenir 20 peces, 30 peces. D’aquests, tants com vulguis. I han crescut amb els anys. I són els que ara han parat en sec. Molts compraven obra nova. El 40% de l’obra nova, eren ells comprant pisos per llogar-los després. Ara són el 10%.

—I fons d’inversió, en teniu?
—Al final, en tant per cent no són tant. Dades del 2019-2020: un 92% era petit propietari el 8% era gran tenidor.

—Gran tenidor s’entén a partir de 5-6 pisos.
—Els de cinc pisos em nego a definir-los de grans tenidors, perquè si tu entens que cinc és gran és que no saps gramàtica.

—Però és el que diu la llei, no?
—Però és un oxímoron total. És clar que ens hem de sotmetre a la llei, i ho fem, però això no vol dir que sigui raonable ni que sigui acceptable. Si tu mires tot Europa, un gran tenidor és la persona que té milers de pisos. Tant de bo tinguéssim grans tenidors de 2.000 pisos, de 5.000 pisos, perquè hi hauria molta més oferta. El problema que tenim nosaltres és d’oferta.
—Esther Vallès [E. V.]: El concepte de gran tenidor neix el 2015, pensat per a les grans filials immobiliàries dels bancs, que tenien 1.000, 2.000, 3.000, 5.000 pisos. Tenen incidència en el preu final. Avui una persona que no en té 5, 10 o 15 no incideix gens en el mercat.

—I del darrer propietari en dieu “patrimonial”?
—Molts tenen origen en els promotors immobiliaris. Els assessorem, més que administrar. Aquests, des de la crisi, van aprendre una lliçó: necessitaven tenir fortalesa financera. I això els ho dóna el fet de tenir un bloc o dos blocs de lloguer. Això només ho havia fet Núñez i Navarro. I ara tots han anat seguint el rastre de tenir patrimonial.

—Quina és la diferència entre un rendista i un propietari?
—És que la paraula “rendista” és del segle XIX. Actualment no existeix. És un vocabulari absurdament fora de lloc. Tu pots ser un inversor, que no és igual que rendista. El rendista va traient del tros fins que s’acaba el tros. Avui parlaríem d’inversors, i un inversor et genera valor si aporta activitat. Tant de bo vinguessin a invertir. L’any passat va ser el nostre rècord de nombre d’habitatges que venien del món del lloguer, i els vam vendre. No ens agrada perquè a nosaltres ens agrada administrar, m’explico? Però la gent, quan s’acabava un contracte, ens ho passaven a vendre.

—Per què?
—Perquè no els agrada tal com es legisla.

—El preu del lloguer ha pujat o ha baixat aquests darrers anys? I per què?
—Vam tenir unes pujades importants sortint de la crisi, 2013-2018. Surt l’índex de preu i allò ens ho frena. Ningú no es va queixar de l’índex de preus català, aleshores. Per als propietaris no era aquest el problema. El problema és que quan ets gran tenidor et facin fer a tu la feina que ha de fer l’estat: prevenir si tens un problema amb un desnonament, haver de fer habitatge social, aquest és el desllorigador.

—Els propietaris no hi veuen cap problema en el topall de preus?
—No. Cap.

—I vosaltres tampoc? Per què, no?
—No anem en contra del topall de preus, perquè és una cosa que ha existit històricament. No és cap novetat. Nosaltres mirem les rendibilitats a llarg termini. Si això no trastoca la rendibilitat a llarg termini, no hem de plorar per res. Quan Esquerra Republicana va voler modificar la llei [a Madrid] posant un preu mitjà entre el màxim i el mínim, el Constitucional ho va tombar, van haver de tornar a fer tota la llei nova. Què va passar en aquell moment? Que tots (nosaltres també) vam dir: Ui, com que tornaran a limitar-ho, corre, corre, apujaré preus. Aquesta última pujada (del 2018 al 2022) era innecessària i provocada per l’administració. Però a nosaltres no ens espanten els topalls. Per què? Perquè les coses es miren amb una perspectiva de deu anys.

—Una demanda de la manifestació de dissabte: contractes indefinits.
—Espero que a ningú no se li acudeixi, perquè aquí sí que aniria al Constitucional i ho perdrien. La baixada que et deia (passar del 55% de lloguer al 22%) va venir per això.

—El Sindicat de Llogateres diu que hi ha referents internacionals, on sí que passa.
—A mi que em diguin a on i de quina manera. Sempre posen de model Viena. A Viena fa vuitanta anys que posen un 1% del PIB en habitatge públic. Si tu fas això, és clar que la gent no es mou del lloc. No es mou del lloc perquè es va produint nou habitatge públic.

—A vosaltres us interessaria que hi hagués habitatge públic de construcció?
—Sí, i tant. És que és necessari. La gent necessita habitatge, els joves han de sortir de casa, hi ha un problema social gravíssim. I demogràfic. Escolta’m, no matarà el privat. Hem de sumar. No és la competència. Necessitem 200.000 habitatges. D’aquests 200.000, tu creus que se’n podran fer 200.000 de públics?

—Una altra demanda: recuperació de pisos buits.
—Ja ho va dir Colau, els va buscar i no els va trobar. Ja voldríem trobar-ne, no en trobem.

—A l’actual llei hi ha dos grans buits: lloguers de temporada i habitacions. A vosaltres us ha crescut la xifra de lloguer d’habitacions?
—Estic absolutament en contra de legalitzar el lloguer d’habitacions. És un tema personal, del meu germà, del meu nebot i de tota la família. És un tema social. O sigui, això és la constatació d’un fracàs. Quan tu ets incapaç de posar habitatge públic, que és el que toca, llavors legalitzes el barraquisme vertical? Això és barraquisme.

—Heu vist creixement d’aquesta oferta?
—Sí que n’hi ha. No podem dir que no. I, de veritat, és que els fotria a la presó. He vist algunes coses… com un eixam, ho hauries de veure.

—I si un propietari us fa aquesta oferta?
—No hi entrarem de cap manera. No. En canvi, el lloguer de temporada…

—A favor del lloguer de temporada? Per què?
—Nosaltres fem lloguer de temporada des de l’any 94. Aquí sembla que hagin inventat la sopa d’all. El títol 2 de la llei permet el lloguer de temporada. S’ha de fer bé. És pensat per a aquella gent que ve per una temporada a Barcelona, per estudis, per feina o per salut. Són pisos que han existit sempre, és una demanda que existeix i, per tant, s’ha de cobrir.

—Idea: la nova llei ens ajuda amb el topall de preus, i com que en el lloguer de temporada no hi ha topall de preus, ens fan el gol aquí.
—A nosaltres ens agradaria que hi hagués prou sistemes per a anar en contra dels que ho fan malament, els que camuflen un contracte de temporada, quan virtualment no ho és. El que s’ha de fer són inspeccions i penalitzacions. Hi estem d’acord.

—D’inspectors, n’hi deu haver quatre.
—No hi ha inspectors, em sembla. És multa posterior.
—E. V.: Sí que és cert que hi ha un cos d’inspectors per al lloguer turístic. Però no recordo mai una inspecció per habitatge de temporada, no. Només hi són per al turístic.

—Els lloguers són massa alts? I com ho fem per abaixar-los?
—Jo em limitaria que els lloguers es quedessin com són, i que pugin els sous. Tenim un doble problema: per una banda, els lloguers han pujat i, per una altra banda, els sous baixen en relació amb la inflació. No tot el pes ha de ser del preu del lloguer.

—Per què s’ha aconseguit tan poc pis públic a l’estat espanyol?
—Perquè no hi ha hagut pressupost. I a part han venut els que hi havia. Jo estic amb una patrona d’una fundació que només fa habitatge social i tenim un problema gravíssim perquè no ens surten els números. Tens el dret de superfície i et donen el sòl, però després demanaràs un crèdit i no pots pagar els interessos. Al preu que s’han posat els interessos. Això, una fundació. Vull dir que és un tema de diners. Només de diners.

—Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat?
—Demano que siguem realistes. No em crec els cinquanta mil [pisos públics promesos pel govern Illa], ni se’ls creuen els constructors que han de construir. Val més dir que en podem fer 15.000, els farem. Mira, la pena és que tu diguis que hi ha sòl públic, per una banda, i que hi ha diners privats, per una altra. I per aquesta animadversió pròpia som incapaços d’aixecar habitatge social, i habitatge normal i assequible. No tothom ha de pagar 200 euros. A 10 euros el metre quadrat, els joves podrien pagar un pis de 60 metres a 600 euros.

—És factible lloguer a deu euros el metre quadrat?
—Si tens les ajudes públiques, i tant.

—A quant va ara?
—E. V.: Ara a 19 o 20 el metre.
—Però de 10 euros per metre quadrat n’hi hauria d’haver una gran oferta, perquè això ja és assequible per a molta gent. I estem molt encaparrats a dir que el lloguer no hauria de superar el 30% del que guanyen els llogaters. Nosaltres lloguem el 40%, i el nostre índex de morositat és del 0 i escaig. El límit diria que és el 42%-43%. Tu deixa que almenys puguis destinar el 40% al lloguer, i després mira de posar habitatge públic, i un dia tant de bo arribis al 30%.