19.11.2020 - 21:50
“És aquell exemplar acrític, però amb irritable prurit patriòtic, que, imbuït de la idea que tothom parla fatal la nostra llengua, emprèn la seva particular croada i s’esforça a corregir-se (a esmenar-se, diria ell) seguint les recomanacions, sovint indocumentades i esbiaixades, i sempre quasi-revelades, dels apòstols gramaticals, en comptes de parar-se a pensar si de debò n’és tant, d’incorrecte, tot el que diu des de la més tendra infantesa.”
Ara fa justament vint anys que es va publicar el text d’on trec aquesta citació, una lúcida aproximació paròdica al problema de la inseguretat lingüística. Però si el rescato no és pas per tirar més llenya al foc, que prou cremades arrossego, sinó per homenatjar la clarividència de Martí Aiguadé i Proubasta i agrair-li que, malgrat tot, encara tingui esma de picar tecla.
“Observacions del natural per una categorització de l’individu ‘imbècil lingüístic tipus I'” es va publicar la tardor del 2000, abans i tot que el DIEC incorporés la doble grafia imbècil/imbecil i per tant, en rigor, amb falta d’ortografia inclosa (i de sintaxi, però aquesta us deixo que la descobriu al text original, així tastareu com les gasta). És una radiografia mil·limètrica d’una certa actitud molt vistosa, però el seu mèrit principal consisteix, al meu parer, a ser una peça única. A baix de tot aclariré per què.
Constitueix l’única entrada del capítol “Llengua” d’aquest blog, el gruix del qual està format per una sèrie de retrats satírics de fets i personatges d’actualitat que l’autor anomena Martipèdia. Des del jutge Llarena i Javier Vidal-Folch (sic) a Pere Aragonès o Joel Joan, passant pels Mossos d’Esquadra, La Razón o el celler de Can Roca, la Martipèdia és una desfilada de monstres contemporanis vistos a través del filtre d’una mala bava còsmica. Poada, pel que diu, en autors com Pitarra o Vallmitjana i en publicacions com L’Esquella de la Torratxa, el Papitu o el Be Negre. És ben bé que el senyor Aiguadé no és d’aquest segle. Allò que dóna valor a l’esbravada, a més de la traça a l’hora d’escriure (un bé, com ja sabeu, cada dia més escàs), és que el primer d’aplicar-se la mirada foteta és ell mateix: “Espècimen molt típic de la geografia catalana caracteritzat pel seu caràcter rebentaire i burleta. Pateix d’una irrefrenable necessitat de fer-se veure i ficar-se sempre al mig, com el dijous.”
Suposo que forma part d’aquesta humorada el fet que Martí Aiguadé continuï publicant els seus estirabots pitarrescos en un format tant del segle XX com el blog. No m’estranyaria que en fos l’únic supervivent, després de la immolació pública, ja fa quinze anys!, de Carles Miró i les seves Notes al marge, l’única veu capaç de rivalitzar-hi en mordacitat. Un disseny antiquat i un senyor gran escrivint coses llargues, i sense cap dibuixet ni sorollet ni cares gracioses traient la llengua. Ho té tot per triomfar.
Com que, per acabar de ser anacrònic, l’autor té tirada al vers burlesc, també n’hi penja (massa pocs!), com ara aquest poema dedicat a Pere Gimferrer que comença: “Amb savis mots prens la paraula / i, amb els dos peus sobre la taula / i el cul llogat a la cadira, / ens dius que tu i el Comadira / feu palès en les vostres obres / que ambdós sabeu rimar de sobres / …”; secció que complementa, igual de garrepa i de mordaç alhora, l’apartat “Articles”, tots (massa pocs!) dedicats a la lletraferidura. Vet aquí els títols, perquè aneu salivant: “Poesia de l’experiència”, “Maleïda crosta”, “Els imparables” i “Els premis literaris”.
I acabo aquesta ensabonada (que no té altra intenció que aconseguir entrada pròpia en aquest Who is who del circ mediàtic català) suggerint-n’hi, atès que l’entrada cercas va en minúscula, una altra també en caixa baixa, que em permeto redactar en el seu estil de pedrada breu: “francescpujols: talents ocults freqüents per aquestes latituds, que, sovint per raons de caràcter, altres vegades per pura mala sort i la majoria per mera mandra de tractar amb segons qui, no surten a la llum fins que ja és massa tard (confiem que no sigui el cas de qui signa). I no els digueu outsiders, que poder ja els agradaria. Més aviat són salingers abans d’hora, com si diguéssim.”
Em descuidava el més important. Per què he dit que les “Observacions” és una peça única? Perquè se’n devia atipar i no en va fer més. De peces sobre parlants i els seus derivats, dic. Lúcid com era, el senyor Aiguadé va ser conscient molt abans que nosaltres que, en aquest país tan mancat de lectura com sobreeixit de fanatisme, tocar públicament el tema de la identitat (què és, sinó, la llengua?) és un esport perillós. Per això l’últim escrit sobre lletraferidura en general (la solemne castanya que dedica als premis literaris, concretament) és de fa set anys. On per cert, i ni que sigui de rebot, també li toca el crostó a una servidora.
En merescuda revenja, doncs, clouré aquest escrit amb una altra citació d’ell, de cloenda, perquè quedi ben clar qui ha de rebre les garrotades que sens dubte aquest article imbècil es mereix: “Bé, prou, no fos cas que ara m’embranqués a fer, un altre cop amb un fal·laç discurs cientifista, nostrades consideracions antropològiques que em tornarien a portar a un carreró sense sortida. (O, dit com ho diria un imbècil lingüístic amb una àmplia rialla de triomf, que em menarien de bell nou a un atzucac)”.
