16.02.2020 - 21:50
|
Actualització: 16.02.2020 - 22:25
Fa anys un amic basc em deia que ETA era com un tren. ‘Parlis amb qui parlis, tots et diran que és magnífica, que res no és criticable fins a tal estació. La parada on cadascú va decidir de baixar del tren.’ Ara per ara jo crec que encara és tot massa tendre per a pretendre una revisió crítica del passat. De moment, però, la literatura ja fa anys que ha començat a fer el seu viatge.
Harkaitz Cano (Sant Sebastià, 1975) és un dels grans valors de la literatura basca actual. A més de l’excel·lència narrativa, la seva literatura té un valor polític i cultural afegit, fa un paper social necessari perquè s’endinsa en les zones fosques del conflicte, aquells espais on encara hi ha silenci, secret, por i molta prevenció, després de mig segle de violència, guerra bruta i repressió. Cano ha estat mereixedor dels premis literaris més destacats d’Euskal Herria: Premi de la Crítica i premi Euskadi de Literatura per Twist (Seix Barral, 2013). O Millor llibre de l’Any en èuscar per Fakirraren ahotsa (La voz del faquir, Seix Barral, 2019).
A Twist (Seix Barral, 2013), Cano s’endinsava en el món dels delators, la culpa, l’amistat, la repressió i la mala consciència. Un tema tan habitual com espinós en la història de tota organització armada. Ho feia sense prendre partit. Sense jutjar actituds, dubtes ni comportaments morals. Anava descobrint, a poc a poc, l’essència de la naturalesa humana, tèrbola, contradictòria i, en el fons, plena de temors i febleses, valors que poc animen a creure en el triomf de les revolucions. I molt a aprofundir, com fa la gran literatura, en el coneixement de la condició humana.
Fakirraren ahotsa, un llibre contra el silenci
Fakirraren ahotsa (La voz del faquir en la versió en espanyol) es basa en la vida del cantant Imanol Larzabal per a traçar una ficció realista, un relat polifònic sobre els darrers cinquanta anys de la història d’Euskal Herria enmig del conflicte polític, la militància, la repressió, la violència i el control social. Novament, és un llibre que convida a trencar el silenci i fa reflexionar sobre les actituds individuals i col·lectives del passat. Un món molt complex, idealitzat i temut, amb brots de sectarisme, víctima de la repressió, carregat de dolor i de culpes, d’honor i tristesa.
Per contrast, l’actitud i l’aventura del protagonista, viscuda amb els ulls de l’autor i les confidències que li han fet molts dels seus amics i coneguts, eleven la vida d’Imanol a la d’un personatge de ficció que es debat entre la duresa i l’amargor del món real i els seus somnis i ideals. La llibertat en la seva manera de pensar i de fer romandrà inalterable amb el pas dels anys, de manera que demostra i viu en la seva pell la deriva de les coses i la degeneració de les actituds i les il·lusions frustrades que, en un principi, eren idealistes i lloables.
Cano ens descriu els inicis als anys setanta d’una ETA antifranquista i cultural. D’uns joves entusiastes i revolucionaris, disposats a tot. I els mals o el deteriorament que causa el pas del temps en tots i en l’organització; el dolor, la repressió i el sectarisme. A Imanol el descriu com un personatge molt lliure, que vivia i parlava a la seva manera, sense embuts, àcrata, ingenu, amant de les dones, solidari amb totes les causes, per vocació, solitari i amic dels seus amics. Als bons temps, solia acceptar qualsevol invitació per cantar encara que moltes fossin actes solidaris que no cobrava. Anava a escoles, presons, instituts, sindicats, pobles i centres culturals de tot el país.
Havia col·laborat en la fugida de Sarrionandia i Picabea de la presó de Martutene, on ell també havia passat una temporada. Va viure l’exili i el retorn amb l’amnistia del 77 i es va anar allunyant de l’organització, fins que l’assassinat de Yoyes li va fer prendre públicament una posició crítica. Per ser fidel al seu ideal, a la seva consciència, a la vida, va dir prou i va passar a ser un més de la llista negra, un objectiu a abatre.
La novel·la ens pinta un fresc de l’època, de les modes i les referències culturals dels joves, de la seva manera d’entendre la vida i la revolució. Anys en què la simpatia i l’afinitat amb ETA eren una cosa natural, òbvia. Com que el protagonista és cantant, hi ha reflexions interessants sobre el valor de la música, el sentit de l’enregistrament, de la veu. El paper important que van tenir els cantautors en aquells anys de la fi de la dictadura.
La cultura dels setanta i el mirall de París
L’escriptor recorre a la literatura, la música i l’art per aportar elements de comprensió de l’època i de l’actitud del protagonista i els seus amics. La cultura com a eina fonamental per a construir-nos i pensar, per a ser feliços i entendre la realitat. La novel·la es pot llegir, o escoltar, com la banda sonora d’aquells anys. Els productes culturals que alimentaven aquella generació. Les idees que s’hi transmetien. Allò que es podia aprendre del món, molt més enllà de les consignes polítiques i els ideals revolucionaris.
Hi ha referències explícites i implícites, frases de Charlie Parker sense citar, com si haguessin de passar desapercebudes, música de fons, o cites textuals de les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. I les pintures de cavalls de Géricault, les cançons de Brassens, Moustaki, o les sàvies paraules de Frank Zappa: ‘Informació no és coneixement. Coneixement no és saviesa. Saviesa no és veritat. Veritat no és bellesa. Bellesa no és amor. Amor no és música. Música? La música és la millor cosa que hi ha.’
El talent literari d’Harkaitz Cano es revela també quan descriu un viatge a l’Alemanya Democràtica, o quan converteix les ciutats de Sant Sebastià o París en protagonistes. Hi ha qualitat poètica i, malgrat no haver viscut aquells moments en persona, l’autor transmet una brillant capacitat de recrear atmosferes del passat com si fossin reals, com si les hagués viscudes. A Sant Sebastià, la pluja i la malenconia, la força latent. A París, l’efervescència i la descoberta del món. Bistrots, festes, passejades i discussions polítiques en absoluta llibertat que reviuen i ens fan pensar amb perspectiva sobre els debats de l’època. ‘La gosadia de generalitzar la subjectivitat és la perdició de totes les revolucions’, afirma un basc exiliat a un altre. Considerar general allò que no és sinó la idea d’un petit grup. Pensar que hi ha una gran massa social darrere de cada decisió teva i fins i tot que la massa social que avui t’acompanya continuarà automàticament amb tu també demà. Aquí, rau, segons la meva opinió, el vostre error…’
En el fons, el llibre d’Harkaitz Cano és un cant a la llibertat individual, a la valentia de defensar les pròpies idees contra tot, com la cosa més natural del món. La referència a la veu podria simbolitzar allò que és únic en cadascú i que, en el cas dels cantants, els fa ser estimats i admirats per la societat, un valor individual i intransferible que esdevé universal i lliure. I per tant, sotmès a les canviants consideracions del públic i les seves influències i exigències.
Aquesta obra és com un mirall que ens mostra què érem i pensàvem en aquells temps. Un mirall de les il·lusions perdudes, dels fracassos i de l’envelliment de la ingenuïtat. Un mirall del silenci. Un mirall de la mala consciència. Un mirall del sectarisme. El gran valor d’Harkaitz Cano en aquest llibre i a Twist és que no pren partit. Narra els fets, situa la història en el context individual i col·lectiu, deixa prou temps perquè el lector decideixi quin paper va tenir en la trama. I per això són genials els personatges secundaris, que aporten unes altres visions, unes altres actituds, totes interrelacionades en l’acció.
Però alhora el llibre és un cant a la il·lusió i la força vital de la revolució. Una narració coral, el relat literari d’una generació de bascs que es van enfrontar a la dictadura amb fermesa i il·lusió, que van provar de fer la revolució, assumint-ne totes les conseqüències. Però Franco va morir de vell, al llit. La guerra bruta li va sobreviure, alimentada i finançada amb fons reservats estatals, molts anys després. Com també l’espiral de violència d’ETA, amb les seves imposicions sobre bona part de la societat basca. I la revolució no va arribar mai.
Imanol Larzabal, l’home lliure que s’allunyà del ramat
La vida real d’Imanol (Sant Sebastià, 1947 – Oriola, 2004) resumeix les darreres cinc dècades del conflicte basc. Des de dins d’ETA fins al desterrament, des de la militància clandestina fins a la dissidència, la crítica pública i les amenaces de mort. De ben jove, va començar a cantar en èuscar en reunions clandestines antifranquistes, fins que el 1967 la lluita contra la dictadura l’impulsa a integrar-se en el front cultural d’ETA. D’entrada, va deixar clar que ell no agafaria mai les armes. No obstant això, fou detingut i processat per terrorisme i propaganda il·legal. Després de passar nou mesos a la presó de Martutene, s’exilià a l’estat francès.
A Baiona, Bordeu i París es va relacionar amb Paco Ibáñez, artistes i intel·lectuals d’esquerres de tot el món, músics irlandesos i bretons. L’exili li obrí els ulls al món i a la cultura, tan limitada i censurada en l’Espanya de Franco. L’any 1977, amb l’amnistia, torna al País Basc i continua cantant i treballant per la llengua i el dret d’autodeterminació. Així i tot, abandona la militància d’ETA, s’allunya de l’organització i els seus mètodes.
Els anys següents participa en dos fets clau de la història d’ETA. L’any 1985 fa un concert a la presó de Martutene i, en acabar, els etarres Joseba Sarrionandia i Iñaki Pikabea s’escapen del presidi, amagats als altaveus del grup d’Imanol. Ell fou detingut i interrogat, però, com que no es pot provar que tingués implicació directa i voluntària en els fets, va ser posat en llibertat.
L’any 1986 actua en un concert d’homenatge a María Dolores González Catarain, ‘Yoyes’, ex-dirigent d’ETA acusada de traïció i assassinada a trets, davant el seu fill, en una plaça del seu poble, Ordizia, pels seus ex-companys d’organització. ‘L’homicida no es té a ell mateix com a assassí, tot resulta més complicat’, escriu Cano en la novel·la, que relata magistralment el moment del crim. ‘Ha estat assassinada pel que jo vaig ser’, reflexiona el protagonista.
Aquesta presa de posició pública va ser per a Imanol el començament d’un amarg viacrucis de boicots i amenaces de mort pel món abertzale. A poc a poc va anar perdent ofertes de concerts, vendes de discos, oportunitats de col·laboració amb músics i poetes, etc. Al mateix temps, era objecte d’atacs verbals pel carrer o per telèfon, pintades d’amenaça de mort, atacs al cotxe o a la bústia. De mica en mica, i de manera no gens subtil, el món d’ETA el va convertir en un empestat.
En solidaritat amb Imanol es van celebrar concerts ‘Contra la por’ amb presència de músics i poetes bascs i d’arreu com Paco Ibáñez, José Antonio Labordeta, Sisa, Joaquín Sabina, Pi de la Serra, entre molts més. Així mateix, Julio Caro Baroja, Juan Maria Bandrés, Joan Manuel Serrat, Jorge Oteiza, Rafael Alberti i molts altres destacats intel·lectuals li donaren suport. Cent vuitanta ex-presos d’ETA van signar un document en què s’inculpaven de ser traïdors al ‘pensament obligatori’ de l’organització.
Finalment, cansat de viure assetjat, l’any 2000 va anar-se’n d’Euskal Herria per ‘l’ambient irrespirable’ i les amenaces de què era víctima. El primer exili el va originar Franco. El segon, ETA. Imanol tancava així una vida d’artista compromès amb la cultura i la llibertat de la seva terra.
Diguin què diguin, una de les coses que ens explica a Fakirraren ahotsa (La voz del faquir) és que ell sempre va ser el mateix. Sempre va ser al mateix lloc. Allò que va canviar va ser el seu entorn. Ell va viure contra la inèrcia del ramat. Segons les seves regles. Va morir a Oriola l’any 2004 a causa d’un vessament cerebral.
Fakirraren ahotsa, d’Harkaitz Cano, és un homenatge al cantant Imanol. Una finestra que s’obre a la reflexió individual i col·lectiva de la societat basca. Encara que ja sigui massa tard per a ell, no ho és per a reivindicar-ne les cançons i la fermesa de les conviccions. I per a aprendre història. Com deia Walter Benjamin: ‘És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers humans anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.’
