D’imaginaris somiats i realitats viscudes

La nit passada he somiat que em passejava per una Barcelona escabrosa, mutilada, abrupta; tot eren pujades i baixades, revolts i sots, pilots de terra; si et desviaves per agafar una drecera, t’havies de fer a un costat per no ser atropellat per una excavadora sorgida del no-res; de sobte, baixa una riuada per una de les ferides obertes a terra: unes senyores grans s’han d’aferrar a les parets de les voreres per no precipitar-se pels esvorancs oberts als seus peus i unes criatures enfollides hi fan navegar barquetes de paper. Porta la calma una cortina de pluja damunt un carrer llarg, ample i esbandit, quan l’única ànima vivent, una dona rossa, surt de casa seva, puja al cotxe i arrenca cap al teatre on ha d’assistir a una funció en castellà de la qual farà la ressenya al seu diari si el diluvi no l’obliga a confinar-se. L’imaginari de la cultura, que tot ho amaga als que van pel món amb uns ulls molt oberts i que ho ensenya tot als qui s’hi acostin amb uns ulls ben tancats.

L’endemà, me les tinc amb independentistes de bandera negra, que m’insulten a cops de bec perquè he tingut la insolència de denunciar el complot d’uns partits mestretites que no volen que els faci nosa en el debat públic un grup que ha tingut representació a l’ajuntament de la capital, que en té al parlament, i que fa una pila d’anys que pica pedra als barris i pobles de tot el país, mentre mitjans de comunicació que fan gala de prudència, segons moments i circumstàncies, no han dubtat a excitar temeràriament feixistes espanyols de tota casta per a fabricar un conflicte artificial a la part alta de la capital, amb la descarada intenció de desplaçar l’anomenat vot indecís, o sigui, de la por, cap a la “moderació”, o sigui, la subordinació al concert global dominant. Constato, doncs, que l’abandó de posicions d’avantguarda per caure en la melancolia irredemptista ha fet forat entre les multituds acostumades al groc “de la llei a la llei” i al rosa de les “estructures d’estat” amb unes ulleres prestades per oftalmòlegs guerxos, no diré pas com el Coppelius-portador-del-Mal de Les contes d’Hoffmann. Bé, ja deia Nietzsche que qui pateix sempre cerca una causa al seu patiment, un agent culpable sobre el qual descarregar la fúria per a mitigar el secret turment que el mortifica, com li passa al nunci del feixisme, el temible capità Ahab, amb Moby Dick, representació de tot el Mal i de tots els mals al cap malalt del caçador de malsons. Però en aquesta fúria d’alguns contra un cap de turc, en darrera instància inofensiu, jo també veig que s’hi cova la venjança última contra una verbositat excessiva, no menys venedora de colors que la dels oftalmòlegs guerxos, que genera tantes esperances i obvia tants entrebancs que, amb la minva de les marees, la dura i sofrent recollida de les restes del naufragi produeix embogiments en les persones i trastocaments en les coses, malícia enfront de la crua veritat, alteració dels nervis i cervells enterbolits: la subtil invasió de mil dimonis en la vida i el pensament que són la base i la desraó de ser del feixisme, per molt independentista que es pretengui, menys per un enquadrament estrictament polític que per una deriva irracional a l’hora d’encarar la realitat. Si Catalunya fos capaç de produir un demagog de pes, aquest capità Ahab nostrat tindria assegurada una clientela que ens podria espantar: per fortuna, els polítics de la situació no són prou aventurers, i la gosadia del feixisme espanyol, consentit per la llei i/o protegit per la policia, en fa d’antídot.

El vespre del mateix dia assisteixo a la vila de Gràcia al míting d’obertura de campanya del grup descartat als debats electorals per un sistema aparentment racional, però carregat de la ideologia de l’ordre regnant, ço és, que fins que el seu palau no serà incontestablement conquerit, la democràcia només ha de ser un sistema de repartiment d’allò que és donat o atorgable, però mai d’allò que és demanat o exigible. Tres oradores i un orador posen al centre de les seves intervencions no sé pas si, potser, amb una mica de retard, la independència del país lligada als Països Catalans i a l’alliberament social. Podria ser una altra exhibició de verbositat, en descàrrega d’una mala consciència difusa, atesa la situació on som arribats per excés d’autojustificacions enfront d’una incapacitat política tan inesperada com el vendaval del Primer d’Octubre, però no és menys cert que hi ha coses que un boc expiatori ha de tenir la gosadia de tornar a dir en veu alta, encara que sigui al preu de ser pres per ingenu o per cínic, si és que vol ajudar a pal·liar el sofriment d’un poble que continua essent rostit entre somriures, declaracions, debats i fotos de portada a La Vanguardia.

Ja de nit, cerco una emissora per seguir la rua dels Culers Triomfants, que, òbviament, omplen places i carrers com cap míting mai no podrà aconseguir. Topo, seguidament, a la televisió oficial de la capital amb l’actual batllessa, anant cap a un debat on, no menys òbviament, hi faltarà el grup tothora esmentat, però on ensopegarem amb una espitregada senyora, desvergonyida portaveu del liberal-feixisme espanyol; o amb la successora del grup fantasma que va donar la batllia a la senyora batllessa a fi de “frenar l’independentisme”; o, per acabar-ho d’adobar, amb un senyor tret d’unes golfes que ha gosat dir, sense que li caiguin les cireres que li pengen de les orelles, que el valencià i el català són llengües que “s’assemblen molt”. I tots ells, representants fins abans-d’ahir d’una ciutadania mediocre, instal·lada en la misèria constitucional, garanteixen formalment continuïtats, afinitats, contubernis i altres figures de l’acoblament consentit i codificat, que anomenen democràcia (“i no ho és pas”), entre els representants per excel·lència de l’ordre que enfaixa, avui, la tristoia i provincial segona gran ciutat d’Espanya: qui ho havia de dir, ¿oi, Ocaña, Capmany, Eva Serra…?

Amb els ressons de l’aporellos de Cornellà, sento que ens han ficat l’ou de la serp a casa, però, nosaltres, amb aquella barreja casolana de supèrbia i desídia, els l’hem covat i ben covat. I encara sort que l’amenaça del fantasma independentista obligarà els poders públics regionals a punir aquells elements més eixelebrats (i, de passada, més representatius, perquè devien ser dels que van desfilar dies abans amb les patrulles nazis de Desokupa, protegides pel cinturó de seguretat d’uns Mossos que, en clara solidaritat amb els ultres, no el van oferir als jugadors del Barça…) de la tropa que va assaltar el camp dels de can Ràbia, que passin molts anys a Segona B traient escuma per la boca.