05.11.2023 - 21:40
En un moment en què el gènere fantàstic en la literatura i el cinema gaudeix de molta popularitat –les versions cinematogràfiques de Harry Potter i El senyor dels anells han tornat a prendre notorietat gràcies a les plataformes digitals–, l’editorial Comanegra ha decidit de reivindicar el patrimoni imaginari català amb la col·lecció Catalunya Fantàstica. El 2 de novembre se’n publicà el darrer volum, titulat El gran llibre de l’imaginari fantàstic català: Criatures, bruixes i dimonis, escrit per Joan de Déu Prats i Pijoan i il·lustrat per Maria Padilla Climent. Amb aquest llibre, l’editorial vol fer un exercici de reparació històrica i recuperar l’imaginari col·lectiu. Per aconseguir-ho, ha recopilat més d’un centenar de criatures extraordinàries que poblen el Principat de cap a cap i que n’expliquen les històries i llegendes.
Temps ençà, folkloristes i antropòlegs van aplegar les llegendes catalanes de final del segle XIX i principi del XX, però, segons Prats, calia actualitzar-les al context actual per evitar que les d’uns altres imaginaris prenguessin protagonisme enfront de les locals, tal com ha passat amb algunes tradicions. En són exemples la rivalitat entre el Halloween i la castanyada per Tot Sants, la celebració de Sant Valentí el 14 de febrer i l’arribada del Pare Noel per Nadal. “Volíem reivindicar i divulgar l’imaginari fantàstic català i fer-lo tangible. Reivindicar-lo d’una manera poètica, tal com han sabut fer els anglosaxons”, explica Prats. Creu que ara és un molt bon moment per a recuperar aquestes històries i explicar-les en forma de literatura perquè vivim en un món mancat de màgia. Per exemple, és per això que, més de vint anys després de la publicació del primer llibre de la saga de Harry Potter, Harry Potter i la pedra filosofal (1997), les aventures màgiques de J. K. Rowling han tornat a irrompre amb força entre les noves generacions. “La gent està sensible als temes imaginatius”, argumenta. “Fa un parell de segles, la gent imaginava molt més. Eren capaços de veure, sentir i percebre coses que, ara, en un món ple de màquines com aquest en què vivim, no veiem.”
En aquest cas, El gran llibre de l’imaginari fantàstic català: Criatures, bruixes i dimonis incorpora llegendes diverses, com ara la de la Pesanta, una bèstia peluda que de nit s’asseu sobre el pit dels qui dormen per generar-los la sensació d’asfíxia i ofec i, fins i tot, per fer-los tenir malsons. Una història que, antigament, explicava el fenomen de la paràlisi del son no solament al Principat sinó per tot el món. Al llarg de la història, la Pesanta ha estat més que un personatge d’una llegenda oral i fins i tot ha estat representada en la pintura. El pintor Johann Heinrich Füssli, per exemple, la pinta al quadre El malson, del 1781. Així i tot, en la cultura popular catalana, la Pesanta més que una bèstia o un dimoni és un gos enorme i molt pelut. Prats explica que és un animal que es trobava a la Garrotxa i a les zones més boscoses del territori. Evidentment, ara, aquest fet s’ha estudiat científicament i es pot explicar a partir d’un raonament lògic, la parasòmnia. “Actualment, el pensament dominant a la societat és el científic, tot passa pel mètode empíric-analític. Per això, les llegendes han quedat apartades i són difícils d’explicar des de la lògica”, puntualitza.
Què és mite i què és realitat?
Avui dia costa molt de trobar versatilitat a les llegendes. Així i tot, no es pot negar que, durant anys, han servit per a explicar molts fenòmens fins aleshores incomprensibles. La Pesanta n’és un exemple, però també en trobem més, com ara les llegendes sobre bruixes. Sempre representades com a dones malèfiques i lletges, les bruixes eren acusades de fer pactes amb el dimoni perquè les dotés de poders sobrenaturals. Eren capaces de curar, sabien les fórmules de la medicina tradicional i tots els beneficis de les herbes remeieres i també feien de llevadores. Durant l’edat mitjana, el poder eclesiàstic va alimentar entre la població la creença que les bruixes eren malèfiques. Les marginaven, les empresonaven i, fins i tot, les executaven pel simple fet de ser dones que no encaixaven en l’ordre social establert. Les bruixes eren personatges reals. Eren les dones sàvies. “En un moment en què el patriarcat, l’església i l’estat tenien un pes molt més important sobre la societat, no interessava que les dones tinguessin el poder a les mans. I la ciència actual no ho investiga perquè considera que no és seriós”, comenta Prats.
Al món actual –un món modern, pràctic i tecnològic–, és molt difícil de creure que tot plegat existís de debò. Per això, Prats, per escriure el llibre, no solament ha treballat amb material bibliogràfic –documents i arxius històrics de folkloristes dels segles XIX i XX, com ara l’etnòleg Joan Amades–, sinó que també ha hagut de fer molt de treball de camp i parlar amb testimonis. A les comarques de muntanya i amb molta presència de natura encara es mantenen vives les llegendes: “És a la vora de la llar de foc i en contacte amb la natura on tot això té més presència. De fet, la paraula llar, en català, ve de lares, paraula llatina que designava unes divinitats petites que custodiaven la casa. Eren petites entitats que la gent adorava. En canvi, ara, és només superstició.”
El Principat és un territori petit, però amb moltíssimes llegendes. Cosa que s’explica precisament per la gran varietat geogràfica. Això, afegit al fet que fins fa relativament poc moltes comarques havien estat aïllades, ha fet conservar durant molt temps aquestes històries fantàstiques. “Tenim muntanyes i serralades com el Pirineu, però també un frontal marítim molt gran que ha permès de desenvolupar llegendes marítimes, de pescadors, de dones d’aigua i de sirenes. De bèsties submarines i de ciutats submergides… Tenim de tot.” A més, moltes llegendes traspassen fronteres i s’escampen per tot el món. Les dones d’aigua, unes divinitats de la natura que ajudaven a fructificar els arbres durant la primavera, o els simiots, unes criatures diabòliques d’aspecte semblant a un mico molt presents en la zona d’Arles, al Vallespir, i a l’Alt Empordà, també es troben en moltes cultures més. Una coincidència que ens fa demanar: si tothom en parla, és perquè van existir de debò?
Llegendes: del text a la imatge
Maria Padilla Climent, il·lustradora del llibre, ha fet una feina meticulosa per representar de manera genuïna les bèsties fantàstiques i els escenaris on passen les llegendes. Una feina gens fàcil perquè no hi havia cap referent visual de llegendes catalanes, atès que s’han transmès oralment o, a tot estirar, hi havia documents històrics escrits. “No hi havia res definit. I, a més, has de fer que siguin identificatives de cada zona geogràfica. Ha estat molt difícil saber com representar-ho”, explica Padilla. El fet de no tenir referents il·lustrats i, per tant, restriccions estètiques, li ha permès de representar les llegendes d’una manera més lliure. Ha volgut fugir de l’estètica que normalment es fa servir per a la mitologia. “Es tendeix a usar colors molt llampants i fer il·lustracions amb molt de moviment. En canvi, nosaltres ho volíem traslladar en una atmosfera més estàtica i més onírica”, diu. En definitiva, els gravats antics n’han estat els referents principals: il·lustracions amb molta presència de textures. Aquest punt oníric, segons Padilla, permet que es capturi un món més imaginari, surrealista i irreal, que distorsiona i, alhora, fusiona la realitat.
Les il·lustracions són una part molt important del llibre, primer, perquè enriqueixen l’experiència del lector, però també perquè ajuden a visualitzar les llegendes. I si hi ha referents visuals compartits, és més fàcil d’estructurar i potenciar un mateix imaginari col·lectiu entre la població. “Les il·lustracions faciliten la lectura, aclareixen conceptes abstractes i potencien la imaginació”, argumenta Padilla. De fet, Prats té una cosa clara: “La imaginació és la gran eina per a transformar el món.”
Les llegendes són en perill d’extinció?
“Les llegendes sempre tindran públic. I sempre se’n crearan més. A les escoles hi ha interès de veure d’on venim. No són en perill d’extinció.” Així de contundent es mostra Prats quan li demanem pel futur de les llegendes. I afegeix: “No crec que el patrimoni es perdi, una altra cosa és la capacitat i la feina que tenim en aquest país perquè puguin conviure les coses de fora amb les d’aquí.” En aquest sentit, distingeix les tradicions de les llegendes: mentre les tradicions sembla que sempre cal reivindicar-les per sobre d’unes altres d’imposades, les llegendes s’han anat reinventant. “Ara hi ha les llegendes populars, que són diferents, però, al cap i a la fi, són llegendes”, conclou Prats, que destaca que, tot i ser un país petit, hem de tenir eines per a preservar l’imaginari autòcton.
