Imaginar és pensar

He estat llegint Ursula K. Le Guin (1929-2018) i Anna Murià (1904-2002) alhora. No ha sigut una decisió conscient, la de posar-les a dialogar. Són aquelles coses que passen quan combines lectures, que n’hi ha que són com l’oli i l’aigua i després n’hi ha que es trenen o se’t trenen. De la primera he llegit els articles de Contar es escuchar. Sobre la escritura, la lectura, la imaginación (Círculo de Tiza, 2018; a l’octubre d’aquest any en sortirà l’edició en català a Raig Verd, titulada L’onada en la ment i traduïda per Blanca Busquets). De la segona, els contes que acaba de publicar Comanegra editats per Mercè Ibarz: Sota la pluja. M’he fet un tip de prendre notes sobre el que diu Le Guin de l’escriure i d’escriure i ser dona, i de llegir, i de llegir en veu alta, i de les biblioteques, i dels premis literaris, i de tants altres assumptes que de sempre em capfiquen. I m’he fet un tip de subratllar frases, imatges, idees fantàstiques (l’adjectiu l’he pensat molt) en els contes de Murià, després de llegir-ne el pròleg entenimentadament reivindicatiu d’Ibarz.

Ibarz reivindica Murià com a escriptora, com a narradora, vint anys després de la seva mort, perquè ha sigut molt poc llegida: “El desconeixement que sovint ha envoltat la seva obra entre massa lectors permet dir, a vint anys del seu traspàs, que estem de sort: llegir-la ara és una oportunitat que ens mereixem, i podem fer-ho millor que en els anys de l’exili, que va publicar relativament poc, i els anys d’ençà del retorn el 1970.” En un pròleg on ens situa Murià i ens apunta, també, per què no l’hem llegida, Ibarz hi ha un moment que deixa anar una frase que és la que fa que se’m treni aquesta lectura amb la de Le Guin: “La imaginació és atribut del pensament i filla de la memòria.” Ibarz vol fer veure al lector que Murià és una escriptora imaginativa, i si el lector ho vol veure ho veurà llegint qualsevol dels contes del volum, sense que calgui que arribi al penúltim, “La finestra de gel” (1973) –un relat de ciència-ficció sobre el món de l’any 2280!–, sinó ja des del primer, que dóna nom al recull, “Sota la pluja”, que recomano llegir a poc a poc, primer per dins, després en veu alta, després fixant-nos en el lèxic relacionat amb l’aigua, la mullena i la sensualitat, després parant atenció màxima a l’actitud de la protagonista, després centrant-nos en les olors i els sons, després intentant imaginar-nos que passegem xops per una Diagonal solitària, després… És un conte curt que si el llegeixes unes quantes vegades t’acaba excitant en més d’un sentit, no solament en el creatiu, i no es podria haver escrit sense imaginar. És el meu conte preferit, de totes passades, encara que els que van formar part del recull Via de l’est (1946), en què Murià explica, per mitjà de la ficció, el que van viure els escriptors exiliats a Roissy-en-Brie, m’han interessat especialment, no solament per la curiositat de saber com Murià retrata Trabal, Rodoreda, Jordana, Guansé, Gasch, Rodoreda, Obiols…, sinó perquè són pensats i escrits amb una imaginació filla de la memòria, com deia Ibarz: “És l’escriptura d’una ment en el procés de pensar.”

I és pensant sobre la imaginació i sobre l’escriure que me’n vaig amb Le Guin. En un article de 1998 (Murià encara era viva!) sobre el futur de la narració trobem aquest estirabot: “‘D’on treus les idees?’ L’única resposta honesta, per descomptat, és: ‘Me les invento’, però aquesta no és la resposta que [els lectors] esperen sentir.” Le Guin parla del rebuig pel que és fictici per part dels lectors, de la resistència a admetre que els escriptors inventen, que la ficció no és reproducció sinó invenció. Ho diu una autora que ha inventat tant! Però ho diu en un estirabot no tant per ser taxativa i tancar l’assumpte, sinó per –s’intueix– el cansament d’haver sentit tants cops aquesta pregunta. Imaginar és pensar, en això hi estarem totes d’acord, Murià, Le Guin, Ibarz i, amb permís, jo mateixa.

Però per imaginar, per pensar, per escriure, cal que abans hi hagin “entrat coses”, al cap, i això Le Guin ho sap i ho diu, no quan deixa anar estirabots, sí quan parla d’imaginar, d’escriure. Cal, per exemple, que Murià no solament hagi viscut a Roissy-en-Brie, sinó que després hi hagi pensat, en tot el que hi va viure, i aquest pensar-hi, aquest anar-hi pensant, se li ha d’haver anat mesclant amb el que llegia i vivia i pensava després, i hi ha seguit pensant mentre ho escrivia, és clar. I si en acabat un lector li hagués demanat d’on va treure les idees per escriure els contes de Via de l’est, ella no hauria calgut que respongués explicant la seva etapa d’exiliada a França, hauria pogut dir “me les vaig inventar”, confiant que qui preguntava entengués que inventar no vol dir partir del no-res i crear un món nou de cap a peus, que inventar és imaginar amb l’eina de la memòria combinada amb la del pensament, i que per fer-ho Murià es va servir de tot el que tenia dins del cap, el temps passat a Roissy però també moltes altres coses que va veure, llegir, pensar, sentir, viure.

Per això, jo, si pogués, tant a Le Guin com a Murià, el que els hauria demanat, sabent que és una pregunta impossible de respondre del tot, sent conscient que és una pregunta abismal que pot donar per escriure pàgines i pàgines sense acabar resolent gaire res, el que els hauria demanat, deia, no és d’on treien les idees, sinó com les treien, com, de tot el que tenien dins del cap, destriaven què escriurien i com ho escriurien. Imagino Murià a Roissy, per exemple, i dubto que en aquell moment pensés que de tot allò n’escriuria uns quants contes. Quan i com va veure que d’allà en podien sortir aquells contes, voldria saber, però potser no ho sabia ni ella, perquè de vegades saps d’on surt el que has escrit un cop ho has escrit, i ho saps en part, sempre en part, mai del tot, perquè escriure no és controlar-ho tot, i això també l’hi he llegit a Le Guin aquests dies: “He après que un cop la història [que escrius] s’ha posat en marxa, cal abandonar el control conscient, apartar les intencions i les teories i les opinions i deixar-se portar per la història.” I deixar-se portar per la història és pensar, és imaginar, és inventar sense patir per com ho explicaràs després, perquè el que escriguis, si tot va bé, s’explicarà tot sol en mans del lector, que també té, si tot torna a anar bé, imaginació.

“Anna Murià sense imaginació? No ho diria pas”, escriu Mercè Ibarz per tancar el seu pròleg, i jo imagino que s’adreça al mateix lector que va preguntar a Le Guin l’origen de les seves idees. I, posats a imaginar, imagino també que l’agafo pel braç, el lector preguntaire, i li demano que imagini les respostes de les seves preguntes llegint.