Illa paga el nòlit…

Ja sabem que fa molta mandra, i no sense raó, analitzar la política espanyola en clau del govern-mani-qui-mani, però hi ha conjuntures i hi ha conjuntures. I, aquesta del canvi de govern de Sánchez, n’és una de les importants per a entendre la relació entre amos i capatassos, o sigui, entre PSOE i PSC. I, de retruc, la posició de l’Estat en una futura trobada entre qui es considera guanyador –l’Estat mateix– i qui és vist com a perdedor –l’independentisme de partit.

El pas d’Iceta pel ministeri del burot territorial haurà tingut la durada d’un caramel a la porta d’una escola de les d’abans. Fet ministre el gener d’aquest any en el canvi de cromos –ja que som en terra de nins– de Sanitat –Illa l’Immutable deixava enrere la catàstrofe pandèmica per venir a aixecar de nou Catalunya amb la punta dels dits– i Política Territorial, la jugada volia ser una doble carambola de l’Iceberg Sánchez: portar un ministre fracassat a les eleccions del 14-F, amb la tosca pretensió que presidís un govern unionista, i fer aquella cosa tan franquista del “ministro catalán en Madrid” posant l’Iceta al capdavant d’una agència de viatges per fer la volta del propietari per les regions. Sis mesos, sis, haurà durat la comèdia: els mateixos que ha trigat la boa constrictora sociata a pair la “dolça derrota” d’Illa el Virtual.

Amb la crisi de l’última setmana, els daus al set són llançats i, com és lògic, han caigut les caretes. La inutilitat del paper d’Iceta rep l’accèssit del ministeri de burrícia i jocs, que si té cap sentit és el de recolzar la “marca Espanya” per aquests mons de Déu i fer olimpisme de campanar: vet aquí el fi final, o l’última finalitat, del cagaelàstics. La torna no explicitada és que, des d’aquest càrrec ben deshonorífic, l’Iceta tindrà ben poca cosa a aportar a aquella taula d’espera del diàleg amb Godot. O sigui, que els sociates catalans resten subordinats a mobilitzar-se, per si n’hi havia que covessin dubtes, al toc de corneta de l’aparell central del PSOE. Entretant, Illa el Tristoi navega les pacífiques aigües del president autoinvestit, que és, i ja ens perdonaran, un senyal patent de rara i extremada melancolia. Entretant, i seguint la rància tradició xusquero-franquista d’acontentar badocs, Sánchez l’Anguila regala un premi de tómbola als buròcrates de la sucursal catalana i nomena l’alcaldessa de Gavà ministressa d’un altre casalot, la cartera de circulació central, potser amb la gens dissimulada intenció que ens expliqui de tant en tant com va el corredor mediterrani entre Madrid i Aranjuez. Tot plegat faria riure, si no fos que els plors amagats del cessat Iceta i la ràbia impotent de l’Illa i el silenci empestat dels buròcrates del Baix només fan pena si mirem una mica enrere i comprovem com han dilapidat el poc capital polític que els quedava. Per a més inri, Sánchez el Tafur fa ministressa de control territorial l’alcaldessa de Puertollano, que es precipita a fer afirmacions manxegues de “federalisme” que farien perdre la barba de tant riure als més vells de la tribu.

Vet aquí, doncs, la glòria d’haver “guanyat” les eleccions del 14-F, Illa l’Impàvid: d’estrella televisiva fugaç i sanitària, a desterrat en províncies indòcils. Tot allò que no fos desbancar l’independentisme mancava de sentit, com ja sabíem, però vosaltres, gallards i calaveres, anàveu muntant governs de brindis al sol a la plaça de toros del Rei. Calia la crua realitat dels interessos del poder de l’amo, o sia, el PSOE, per a fer-vos tornar a la no menys crua realitat que els capatassos catalans, o sia, el PSC, no els serviu de re: grotescos titelles moguts a conveniència per muntar el retaule electoral de maese Pedro per al 2023, gràcies a l’ús jacobí del poder a través de la xarxa de comissaris polítics del PSOE. No entenc com al PSC no prepareu un congrés extraordinari d’autodissolució.

De retruc, si n’hi ha que, després d’aquests canvis, pensen que la taula d’espera del diàleg amb Godot té cap futur que no sigui veure-la davallar dels titulars als faldons de la premsa amiga, que s’ho facin mirar. O que gaudeixin de mil anys de neoautonomisme a la presó de paper de La Codorniz sota la vigilància insomne del Preboste Remigio.

Que Espanya ens estima molt, xeics!