L’illa de la fi del món (3)

Charly Mariñas, m’explica el fuster, era fill de mare soltera i fou acollit com un membre més de la família pels amos de la motora que explotaven en règim de monopoli el transport de persones i mercaderies entre l’illa i el continent fins que es va construir el pont que els uneix actualment. Cobrant els bitllets a bord de la motora, Charly va començar a treballar d’ençà de l’adolescència. A disset anys, es va fer voluntari al servei militar de l’Escola Naval i, en llicenciar-s’hi, va començar la cursa emprenedora. Amb el seu germanastre, gairebé de la mateixa edat, va aixecar amb les pròpies mans, enmig d’una pineda a uns cinquanta metres de la platja i del moll del cap Endoiro, una guingueta anomenada “Casqueiro” feta de trossos de tronc de pi. Era un espai d’un sol ambient, que va funcionar com a refugi de la seva colla; disposava d’un mostrador rústec i unes prestatgeries no menys rústegues per a les ampolles i els gots. En un angle, i damunt una prestatgeria en forma de triangle, un tocadiscs i un munt de discs. Allí, pagant un preu mòdic per les begudes, es reunien a xerrar, escoltar música, i ballar. Només va durar tres estius, però va esdevenir una llegenda per les històries que va fer córrer, morta d’enveja, la gent que no el freqüentava.

A vint anys, Charly ja compaginava el treball amb la motora i el contraban de tabac a petita escala. Es va casar a vint-i-un anys, va llogar els baixos d’una antiga botiga de mobles al centre del poble, i hi va obrir un bar, el Florència, regentat per la seva dona. En tres o quatre anys, ja havien estalviat prou per fer-se una casa senzilla amb hort i fer un nen i una nena. El bar tirava, però era poca cosa per a les ambicions de Charly. En aquells temps, la infrastructura tradicional del contraban de tabac va canviar de caps i de mercaderia: aprofitant la xarxa del tabac, es va començar a distribuir cocaïna d’Amèrica del Sud, principalment de Colòmbia. Al principi, els colombians portaven directament el negoci, però, al cap de poc, ja disposaven de caps i responsables locals. Dos d’aquests capitosts van utilitzar un nombrós grup de parents: dones, fills, joves, cosins o germans, però Charly era un llop solitari. A l’hora de la veritat, ell en va assumir el comandament i el risc; de fet, no tenia família –ni la necessitava.

Un lobby anònim va pressionar perquè es construís un pont que unís l’illa al continent. La tasca de convèncer la gent de la bondat i la necessitat del projecte era senzilla: quan les dones haurien de parir, en pocs minuts serien en un hospital, i els malalts greus també hi serien traslladats ràpidament, sense dependre de les embarcacions de tota la vida, o del temps, a vegades amb temporals que convertien els trasllats en una odissea. Però, fet i fet, qui n’havia de sortir beneficiat, sobretot, era el narcotràfic, que disposaria d’una via privilegiada d’accés ràpid per a entrar i sortir. I el pont es va fer. I hi van arribar les furgonetes des de llocs diversos: els majoristes. I una generació sencera de joves de l’illa es va corrompre. Els petits propietaris de vivers marítims van permetre, a canvi de diners, que els barcos que portaven la droga deixessin els fardells, les nits de descàrrega, lligats a les cordes de les plataformes de conreu dels mol·luscos (muscleres). Ells seran sords, cecs i muts. Les llanxes, que poden fer tres-cents quilòmetres per hora, recolliran la mercaderia marcada amb balises visibles només als ulls avisats. I, al capvespre, els feixos de bitllets correran de mà en mà a les tavernes. I molts trafiquen i consumeixen. Entrada la dècada següent, trenta o quaranta joves havien mort de sobredosi.

Charly, que ni tan sols és fumador, aixeca dalt d’un promontori una casa a l’illa digna d’un magnat del petroli: un edifici de tres plantes i dos soterranis de més de mil dos-cents metres quadrats, amb tota mena de mesures de seguretat –una tàpia de dos metres d’altura que rodeja la finca, càmeres de vídeo als quatre angles del perímetre, i una sortida directa a una platja on sempre hi ha atracats potents forabords llestos per a la fugida. I comença a invertir: terrenys a l’illa, finques en distintes zones vinícoles de la comarca, tallers mecànics, pisos, gimnasos… Manté una amant en un poble veí, a pocs minuts de casa seva. L’agafen per primer cop, surt en llibertat sota fiança, fuig a Portugal travessant la frontera. Un ministre dels temps franquistes ha de dialogar amb ell per controlar el pas de la droga. Charly continua, però, amagat, dirigint el negoci amb socis segurs i portant una vida de luxe. Mogut per l’enyor, Charly es deixa caure de tant en tant per l’illa. La dona se li posa malalta dels nervis…

Un dia, Charly pacta amb la justícia el seu lliurament a canvi d’una multa milionària, després d’haver-li embargat béns per valor de milions d’euros. Torna a l’illa a esperar el judici. És un paio dur, en sap molt de molta gent, polítics inclosos, com el president de l’entitat autònoma regional. I és lleial. Fins que un canvi de govern fa necessari crear una nova imatge de duresa enfront del contraban i Charly torna a presó, d’on ha fugit, mentre li explico tot això, senyor Lotari, per fundar l’anomenada República Corsària Independent, amb la idea de reconstruir l’economia de l’illa fent de pirates del mar.

Dissabte 21. A través de la tela de polietilè verd que cobreix part de la tàpia de separació entre el jardí i l’hort del costat, sota el sol de cap al tard, entreveig la dona del fuster asseguda en una cadira de plàstic, amb un vestit de bany blau elèctric, vora la piscina circular de goma portada pel seu fill des de Madrid. Fa dos dies que Mickey no compareix a la vetllada cinèfila; potser s’ha esquitllat per un forat de la paret cap a la casa del costat, on viuen uns illencs residents a Alsàcia. ¿I si s’ha mort de gana? Li he posat menjar del bo, però no s’hi ha presentat. Amb penes i treballs retiro el moble. El ratolí, no hi és. I no trobo cap forat a la paret.

Diumenge 22. Avui m’ha visitat el mossèn del poble, don Egidio, que em volia conèixer. Nascut en una parròquia de l’interior, i ordenat a la seu del bisbat, l’illa va ser la seva primera destinació com a rector. Hi va arribar els primers anys seixanta del segle XX, a trenta i pocs anys, ja amb el cap pelat, diu, amb una coqueteria que, més tard, quan la Secundina me’n doni més detalls, se’m revelarà com un atribut de la seva lascívia. És un home robust i enèrgic, que desprèn un aire autoritari, molt a to amb els anys de la seva pujança entre la gent de l’illa, quan tothom freqüentava regularment l’església –misses, novenes, vigílies al Santíssim, missions dels caputxins, bateigs, casaments, enterraments… “No com ara” –diu don Egidio– “que, excepte en els ritus socials, l’assistència es redueix a quatre velles mogudes pel costum.”