Ildefonso Hernández: ‘Els brots no es gestionen bé, hem tingut temps de preparar-nos i no ho hem fet’

‘Els brots no es gestionen bé. Hem tingut temps de preparar-nos i no ho hem fet. Ara hem de córrer per tenir un servei d’epidemiologia que tingui prou capacitat per a fer les proves i el seguiment que es necessita.’ Així de crític es mostra l’epidemiòleg Ildefonso Hernández, catedràtic de Salut Pública de la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Tot i que encara confia que les administracions reaccionaran i prendran decisions amb contundència les setmanes vinents. ‘S’ha de crear una estructura pensant en el futur.’ I en aquest aspecte tenen un paper clau els rastrejadors.

Hernández, qui va ser director general de Salut Pública durant el govern de Zapatero, defensa que tenim covid-19 per a molt de temps. Per això defensa la prevenció com a eina clau per al futur. ‘En aquesta pandèmia, els ciutadans hi tenen un paper importantíssim. Si no col·laboren, no ens en sortirem’. I alerta: ‘La malaltia no ha canviat. Si novament arriba a la gent gran, tornarem a tenir problemes.’

—Els brots no paren de créixer arreu del país. Es gestiona bé, o s’ha de millorar el sistema de vigilància?
—No es gestiona bé, hem tingut temps de preparar-nos i no ho hem fet. Ara hem de córrer per tenir un servei d’epidemiologia que tingui prou capacitat per a fer les proves i el seguiment que es necessita. I això és una feina que requereix un engranatge. Té certa dificultat. Ara mateix no tenim prou gent formada. Cal contractar gent i ensenyar-los ràpidament perquè comencin a fer aquestes tasques de detecció precoç dels brots, a més del seguiment de contactes. La detecció dels casos, ja la fan correctament els metges i les infermeres de l’atenció primària. Ara cal que es comenci a aplicar de manera urgent el seguiment d’aquests contactes amb entrevistes. I amb aquesta informació s’hauran d’anar prenent noves decisions. És bàsic.

—És la feina que haurien de fer els rastrejadors? Aquesta feina l’hauria de fer gent formada en el camp de la salut?
—És millor que els rastrejadors siguin gent que ve del sector sanitari. La gent sempre fa preguntes quan li parlen d’un tema de salut. Et parlen d’infecció, d’immunitat, que han tingut una determinada malaltia… Cal tenir una formació sanitària. És més, seria molt important que aquests professionals tinguessin una formació específica pel que fa al seguiment de contactes. Perquè aquesta persona haurà de fer entrevistes als potencials contactes i infectats. Ha de tenir en compte el període de transmissió de la infecció per veure si el possible contacte pot ser sospitós d’estar infectat. Els rastrejadors hauran de prendre decisions sobre quins candidats s’han de fer la prova. Per exemple, si van tenir contacte fa molt poc, segurament la prova sortirà negativa encara que estigui contagiat. Haurà de decidir si els seus contactes s’han de confinar o no. Són decisions importants i, per tant, les ha de prendre un sanitari. Una altra cosa seria les persones que fan el seguiment telefònic, aquestes potser no cal que tinguin una formació específica.

—Per tant, no sempre caldrà fer-se la prova quan s’hagi tingut contacte amb una persona positiva?
—Aquestes decisions s’han de prendre un cop feta l’entrevista. Una persona pot pensar que és un contacte i no ser-ho. L’altre dia va haver-hi un brot aquí a Gandia i es va dir que es farien proves a tots els contactes. Hi va haver gent que es pensava que havia de fer-se les proves perquè havia anat a la porta del local. Aquestes persones no havien arribat a entrar-hi, van veure tanta gent que se n’havien anat. No eren un contacte directe. Potser en aquest context es pot fer la prova per quedar-se més tranquil, però, claríssimament, aquesta persona no forma part de la llista. Els rastrejadors han de prendre aquesta mena de decisions constantment.

—Creieu que aquests brots poden ser una mena d’avís per a preparar-nos millor per al futur? O ja fem tard?
—Esperem ser-hi a temps. Crec que no es farà tard si ara es prenen decisions amb contundència. Això continuarà aquí molt de temps. Per tant, no es pot posar un pedaç i prou. S’ha de crear una estructura pensant en el futur.

—Com?
—S’ha de crear una estructura que permeti als epidemiòlegs de fer anàlisis. Ells han de supervisar les decisions que es vagin prenent, però no cal que facin totes les tasques. Han de fer l’anàlisi del que ha passat per, després, fer recomanacions amb prospectiva. És a dir, un servei d’epidemiologia de qualsevol àrea territorial ara hauria d’examinar què ha passat amb els brots que hi ha. S’ha de buscar quin és l’origen i què ha fallat. Cal una anàlisi completa. Per exemple, si analitzem un brot en un espai laboral, hem de veure per què s’ha produït la transmissió. Saber si es feia tot correctament. Encara ens queda molt per aprendre. No ho sabem tot del virus. I tot aquest coneixement que anem adquirint s’ha d’aplicar després per millorar la forma com ens protegim.

—…
—Aquests equips també han de fer una feina prospectiva. Per exemple, ara han d’analitzar què ha passat al Segrià. Si ho analitzem, podem veure que aquesta època començava la temporada de fruita i que més de 30.000 persones s’han desplaçat fins a aquesta zona per treballar. Quina planificació es va fer? Vam analitzar on viurien aquestes persones? O amb quines condicions laborals treballen? Com es desplacen fins a la feina? Van tots estrets en furgonetes i sense màscares? Totes aquestes coses s’han de planificar. I més important encara, cal arribar a acords amb els sectors. Ens hem d’avançar a allò que pot passar i prendre mesures de prevenció. Passa igual amb l’oci nocturn. Aquests espais han de replantejar el seu negoci.

—S’haurien de tancar?
—S’hauria de replantejar. S’haurien de prendre decisions conjuntament amb el sector. Parlaria amb els propietaris de locals i els explicaria que el seu és un negoci de risc ara mateix. Essent conscient d’això, intentaria pactar amb ells com reduir aquest risc. Per exemple, els proposaria de limitar la cabuda. Tot allò que passi dins el local ens pot acabar afectant a tots, no només a la gent de l’oci nocturn… S’hauria de fer amb una col·laboració estratègica. Hem de poder conviure amb el virus sense que ens faci més mal. Això requereix una atenció per part de tothom. De la mateixa manera que els propietaris vigilen que no es fumi als locals, ara han de controlar que es compleixen totes les mesures higièniques.

—No sempre és així…
—Ja. No pot ser que vagis a un local de la restauració i vegis que els cambrers no porten les màscares ben posades, o que no es renten les mans entre servei i servei. Si volem que això funcioni, hem de ser molt estrictes. Hem de fer tota la prevenció pensant que la persona que tenim davant té la covid-19, o nosaltres mateixos. No sabrem mai quan tenim una persona infectada davant. Per tant, com a societat, hem d’assumir aquests compromisos. Només funcionarà així. Malauradament, a mitges no funciona la prevenció.

—Es fa bé, aquesta comunicació pel que fa a prevenció?
—Es pot millorar molt… Els mitjans de comunicació també hi podeu col·laborar.

—La gent s’ha relaxat? Potser hi ha contribuït que els experts confiaven que la calor mataria el virus.
—Suposo. Malauradament, la calor no ha matat el virus. Però crec que aquest relaxament passa sempre. Quan baixen els contagis, la gent entén que el problema ha desaparegut. I llavors es genera aquesta cosa paradoxal que és que quan sembla que tot està controlat, hi ha un relaxament general i tornen a pujar els contagis. I com que l’efecte del relaxament no es veu fins al cap de tres o quatre setmanes, encara hi ha més gent que es relaxa. Si l’endemà del relaxament tinguéssim un augment de casos, s’aturaria tot de cop una altra vegada. Però això no funciona així. Passa a molts llocs. I no només passa amb el coronavirus, ens ha passat també amb els accidents de trànsit. Són problemes difícils de controlar, s’ha de mantenir l’atenció de manera constant. I en aquest cas, és molt important fer-ne copartícip la població. Amb aquesta pandèmia la ciutadania té un paper importantíssim. El 100% de la població ha de col·laborar o no ens en sortirem.

—De vegades la gent també se sent perduda perquè entén que se’ls ha donat consignes contradictòries. Primer no calien màscares i ara són obligatòries.
—La comunicació en aquest tipus de casos sempre és difícil i més quan l’evidència científica que tenim no és sòlida. De totes maneres, gran part de la població pot entendre aquesta situació, però demana que hi hagi coherència i proporcionalitat. És a dir, ara amb l’obligatorietat de portar les màscares han sorgit una sèrie de contradiccions. No dic que sigui fàcil. No pots anar per un passeig marítim ampli sense màscara quan hi ha poca gent, però sí que pots estar-te a una guingueta prenent un gintònic amb vint persones i sense màscara. Com ho fem, això? Per això dic que hem de prendre mesures amb proporcionalitat.

—Ha canviat el perfil de les persones contagiades? Ara hi ha menys casos greus i més persones asimptomàtiques…
—Sí, això es deu, per una banda, al fet que fem més proves, i per una altra, que ha baixat la mitjana d’edat de la gent infectada. I tenint en compte tot això, la proporció de gent infectada que requereix tractament hospitalari ha baixat. De totes maneres, aquests dies tornen a créixer els ingressos hospitalaris. Per tant, no és que no hi hagi risc. La malaltia no ha canviat en tot aquest temps. Si arriba novament a la gent gran, tornarem a tenir problemes. Hem d’estar atents.

—Què preveieu que passarà a l’agost?
—Espero que tinguem tots aquests brots controlats i puguem dedicar el temps a preparar el que ve al setembre i a l’octubre, perquè és quan hi haurà el risc. Al setembre tornaran les activitats acadèmiques, molta gent es reincorporà a la feina, no estarem tant a llocs oberts… Per tant, el risc incrementarà. Els efectes socials que patim ara són espectaculars. Per tant, hem de preparar la societat i les administracions per fer front a un impacte social d’una gran magnitud. Hem de conviure amb la pandèmia, però la pandèmia ara no pot tapar els efectes que ha comportat de pobresa i desigualtats socials. Hi ha molts altres problemes que haurem d’abordar de seguida. I no dic que hàgim de treure la pandèmia de l’agenda mediàtica, ni de bon tros. És constatar que haurem d’aprendre a conviure-hi. I per això mateix, cal que entri en l’agenda mediàtica com ens enfrontarem a tots aquests problemes que tenim arran d’aquesta crisi sanitària.

—Per tant, creieu que al setembre es pot complicar?
—Sí, hem d’estar preparats. De fet, hi ha molta cosa pendent dins del sistema sanitari. Encara hi ha molta gent que no s’havia vacunat i li tocava, i malalts crònics a qui no s’ha fet el seguiment que tocava.

—I els treballadors del sistema sanitari estan cansats…
—Això és una altra cosa. Els treballadors del sistema sanitari estan esgotats. Per això és important prendre mesures per a evitar que la gent necessiti anar als hospitals.

—Com?
—S’han d’activar altres polítiques públiques de prevenció. Com a assessor, ja he instat el govern espanyol que augmentin els preus del tabac. Perquè quan apuges el preu es redueix immediatament la freqüència de tabaquisme i aquesta reducció a curt termini significa que hi haurà menys gent que anirà al metge per temes relacionat amb malalties respiratòries i cardiovascular. Ara hem de tenir cura dels sanitaris, i per tant, la prevenció és bàsica. També es pot controlar la venda de productes que contribueixen a l’obesitat. Ara cal pensar en polítiques que contribueixen a la salut pública. Si la gent ha d’anar menys al metge, millor.

—És a dir, que les polítiques no s’han de centrar només en la pandèmia sinó que cal anar més enllà?
—Efectivament. No costa tant fer aquesta mena de regulacions. Es pot apujar el preu del tabac, o prohibir fumar si hi ha infants al voltant. Hi ha moltes coses a fer.

—Al setembre o a l’octubre s’hauran de prendre mesures més extremes?
—Confio que els pròxims mesos puguem prendre mesures molt circumscrites a uns territoris concrets. Espero que no hàgim de prendre mesures tan generals com l’altra vegada. Una societat no pot funcionar anant endavant i endarrere constantment. Per tant, s’ha d’insistir en la capacitat de controlar els brots. La prevenció és clau per a fer front a la covid-19. Si no ho fem així, no ens en sortirem. La part epidemiològica de detecció de casos és un pilar fonamental. Si això no funciona, la resta no anirà correctament.

—Però quan s’ha volgut controlar certs territoris com el Segrià, la justícia s’hi ha posat en contra…
—Amb el control dels brots és molt difícil que la justícia digui que no. Els jutjats administratius normalment diuen que sí. El problema és quan afecta una població més gran. En una situació com l’actual és estrany que un jutge denegui aquesta limitació quan es diu que és per un motiu de salut pública. En realitat, ja és previst en la llei. És veritat que la llei de mesures especials de salut pública de l’any 1986 no és perfecte, i sembla que parli més d’un col·lectiu de persones que d’una àrea concreta, però queda una interpretació oberta.

—I si això no funciona?
—Es pot demanar un estat d’alarma, no cal que sigui general. Es pot decretar un estat d’alarma per a fer un confinament d’un barri concret. Qualsevol comunitat autònoma pot demanar al govern espanyol que decreti l’estat d’alarma. I ho pot demanar per a aplicar-ho a una zona concreta. És veritat que això ho hauria d’aprovar el congrés dels diputats. I fins i tot, després Pedro Sánchez podria delegar-ho al president de la comunitat autònoma. Si no, es pot fer una reforma legislativa.