A la conca toca escoltar-nos

Quan encomanar-nos els badalls en una videotrucada és l’única manera de ser més a prop l’un de l’altre. Quan has gastat el blanc de les parets de tant mirar-les i t’adones que fins i tot els recursos d’internet són limitats. Quan intentes canviar les coses, però veus que des de casa és més difícil. Quan els dies bons són normals i els dolents, pitjors.

Almenys per mi, el confinament és això, xocar amb la realitat una vegada i una altra i reafirmar-nos en tot allò que som; enyorar molt les persones que estimem (tenir-les molt a prop i molt lluny alhora), trobar a faltar qualsevol mirada clandestina, descobrir noves amistats i recuperar-ne d’antigues. Perquè, siguem francs, l’empatia aflora en circumstàncies adverses i ens fa estar a tots en un estat receptiu molt tendre. De fet, escoltar-nos, segurament és el millor passatemps de què disposem. Per mi és això, recordar-me i repensar-me i fer-ho també en plural, en comunitat, des de casa. Prendre consciència de qui som i què volem ser, ser solidaris amb els professionals (orgull de professionals) que treballen a l’Hospital d’Igualada o a qualsevol altre dels serveis essencials i combatre la solitud dins de casa.

Segurament tots, en un moment o altre, hem tret el cap més del que tocava (per anar a veure la parella, per treballar, per respirar), però la sensació des del balcó és d’una Igualada deserta i responsable que ha entès que això és una qüestió de vides i que és conscient que la trompada serà forta, molt forta. Que seran molts els veïns i les veïnes que ens deixaran i que tots en sortirem esquitxats. Que Igualada (i la Conca) és una ciutat-poble i en tres setmanes de confinament ja no comptem els coneguts morts amb els dits d’una mà. Que ens devem moltes abraçades i caldrà refer l’ànima de moltes famílies, i també acomiadar-se degudament d’una generació que ja havia patit prou la vida i no es mereix un adeu tan trist i solitari.

Ara només queda comptar enrere les hores, veure sortir el sol cada dia (que els núvols ens deixin) i cuidar, cuidar-se i cuidar-nos.

Dia 20 a Igualada Confinada (la conca d’Òdena)