Ignomínids

Concretament set. Tres epítets amb què s’ha qualificat això que passa a Madrid, un parell de substantius que descriuen els promotors i una locutio contradictius, altrament anomenada ‘contradicció en els termes’. De vegades saber d’on surten les paraules i quin camí han recorregut aporta una mica de llum a la foscor que envolta la visió inquisitorial del món.

Farsa. Té un llarg pedigrí com a mot de denúncia, des del consell de guerra als Joglars fins a la vergonya d’Altsasu, passant per la caricatura del Fòrum de les Cultures que feia Màrius Serra a la novel·la del mateix títol. Tanmateix, el parent més conegut de la família és el farsant: un enredaire d’origen italià que pot anar des de l’innocu xarlatà a l’estafador digne de cadena perpètua (la llengua siciliana en té un derivat d’allò més expressiu: farfantaria, ‘mentida, falòrnia’). Ara bé, el més significatiu d’aquesta família de mots és que provenen del llatí farcire, ‘farcir’. Amb un origen així, com evitar la temptació de les facècies? ‘Val més el farciment que el gall’ és una frase feta que li escau com l’anell al dit, al judici. O la sospita que els lletrats han de farcir les acusacions amb qualsevol nimietat… Però alerta, perquè farcir més del compte té els seus riscos: l’últim derivat d’aquest verb és ni més ni menys que infart. Tal com ho sentiu. I ara no cauré en el mal gust de recordar la fi que han fet alguns instructors del cas.

Ignomínia. Tenim un nom, el sap tothom: farsa, farsa, faaar-sa! La gracieta amb l’entrada anterior (m’)era inevitable, i només puc al·legar que el suc d’aquest mot rau precisament en el nom. En nom, exactament, que n’és l’ètim. Com és fàcil d’imaginar, un terme tan corrent com aquest ha generat nombrosos derivats. La nostra vida n’és plena: començant pels cognoms, seguint pels pobres pronoms i la seva denominació d’origen i rematant-ho, si tenim sort, amb una bona nòmina (un mite de gran anomenada). Ignomínia és un derivat dels anomenats cultes, i es forma anteposant un in privatiu al mot llatí, numen: ‘atemptat al nom, menyspreu públic del bon nom d’algú’ (o, si s’escau, del cognom: Rul, Turul, Bassá…). El xou que ens està propinant l’ultraespanyolisme togat es mereix com a mínim una candidatura a neologisme de l’any: la nova espècie ibèrica dels ignomínids.

Escàndol. A diferència de l’anterior, és una família ben curteta. En nombre, em refereixo. No arriba ni a mitja dotzena de derivats. Tota la gràcia rau en el significat original, que en aquest cas és grec (skándalon): ‘ensopegall, obstacle que fa caure’, sentit primigeni que posteriorment donà el més evolucionat de ‘ensopec moral, mal exemple, ofensa’. N’hi ha prou de pensar en l’exemple que donen els fiscals als seus col·legues o en l’ofensa a la intel·ligència que constitueixen algunes de les preguntes (la dels set cotxes esbocinats, per exemple) per veure esclatar aquest significat modern d’escàndol com una cua de paó.

(No hi té res a veure, però ho incloc perquè és bonic: la cangrea o vela aurica és una vela de forma asimètrica que es desplega entre la botavara, el pal i el pic d’un veler. De vegades en duu afegida una altra de més petita, triangular, que pel fet d’esbategar amb força és anomenada, precisament, escandalosa.)

Tribunal. Per tal de facilitat els processos electorals, els antics romans dividien el cos social en grups que anomenaven tribus, que podríem traduir, salvant les distàncies històriques, per barris. Aquests grups eren representats per uns magistrats dits tribunus, en català tribuns. I el púlpit des d’on peroraven rebé el nom de tribuna. D’aquí vénen els tribunals d’avui. Per altra banda, el mateix substantiu va donar origen al verb tribuêre, per dir ‘atribuir’ o ‘assignar’ (literalment, ‘repartir entre les tribus’), del qual procedeix el nostre tribut. ‘Distribuir tributs entre tribus’ sembla un joc de paraules, però és el que fan tots els governs amb els impostos. Si ens fixem en el sentit figurat de tribut (‘contribució d’ordre no pecuniari, aportació d’ajut o d’esforç’), no costa gaire d’entendre què reparteix aquest (o aquell) govern disfressat amb toga.

Fiscalitat. O condició de fiscal, igual que la bestialitat és la condició de bestial. El diccionari no la recull, aquesta accepció, només les dues tradicionals: ‘Sistema fiscal’ i ‘Conjunt de les lleis i les normes que es refereixen als impostos’. Si el fisc és el tresor públic i tota la seva família etimològica es refereix als diners, no es pot negar que els fiscals han progressat força. De vigilar que tothom pagués a vigilar en general. Fiscalitzar, que antany consistia a assegurar-se que els comptes quadressin, actualment vol dir ‘sotmetre les accions d’un altre a un examen minuciós’. No fóra estrany que després del judici-farsa encara evolucionés una passa més: ‘Atribuir a un altre les accions delictives necessàries per tal de condemnar-lo.’

Judici just. La locutio que us deia. Amb l’etimologia, tal com passa a Las Gaunas, la sorpresa sempre acaba saltant. Us ho posaré en forma d’endevinalla, va. Què tenen en comú els jutges i el judici? Que tots dos provenen del mateix mot, concretament de jûdex, judîcis (cosa lògica, d’altra banda, oi?) I amb justícia? Doncs res, amb aquesta res. Perquè justícia davalla de jus, juris, és a dir, ‘dret’. Més clar no pot ser: el dret i la justícia van per una banda, jutges i judicis per una altra. D’aquí ve que un dels derivats més simpàtics d’aquesta família, la de jûdex, sigui perjudicar, que també té un origen transparent: praejudicare, ‘jutjar prèviament, prematurament’. Un perjudici cantat.