Ignasi-Xavier Adiego: “A Catalunya tenim un deute doble amb el poble gitano”

El 19 de setembre, a la Casa del Mar de Barcelona, s’hi va fer la primera Conferència Internacional sobre la Romaní ćhib, una jornada organitzada per l’entitat local Romanó Kher per a reivindicar el paper fonamental de la llengua romaní en la identitat gitana. Enmig de ponències d’experts, activistes i representants polítics, també hi va haver temps per a presentar-hi el primer Diccionari romaní-català, català-romaní, una obra a dues mans entre el director de la Romanó Kher, Seo Cizmich, i el catedràtic de lingüística indoeuropea a la Universitat de Barcelona, Ignasi-Xavier Adiego. Amb el diccionari ja publicat i tot just arribat a les llibreries, hem entrevistat Adiego, que també és el director de l’Institut del Pròxim Orient Antic de la UB, perquè ens parli de l’obra i de la llengua romaní, una gran desconeguda.

—Per situar-nos, qui parla el romaní actualment i on té més implantació?
—La llengua romaní és la llengua pròpia dels rroma, el poble gitano. A causa de la diàspora d’aquest poble, actualment en trobem comunitats de parlants pertot arreu, no sols a Europa (el seu primer àmbit d’expansió al final de l’edat mitjana), sinó també a Amèrica i fins i tot a Oceania. És difícil de fer càlculs del nombre de parlants, però com a mínim podrien ser uns quatre milions. Ara mateix té una forta implantació a l’est i al sud-est d’Europa, en països com ara Romania, Hongria i tota la península balcànica.

—Així, doncs, els gitanos que van arribar a la Corona d’Aragó ara fa poc més de sis segles la parlaven?
—Sí, sens dubte. Parlaven un dialecte que anomenem iberorromaní, amb trets compartits amb uns altres dialectes situats a la zona occidental de l’expansió gitana a Europa i també amb alguns trets arcaics. Que era un dialecte romaní més, amb la gramàtica i el lèxic propis d’aquesta llengua, ho proven documents com el vocabulari que en va recollir Francesc de Sentmenat-Torrelles i d’Agulló (1697-1762) i que vaig publicar ara fa alguns anys.

—I com és que ara no es parla? El caló en seria la darrera reminiscència?
—L’iberorromaní, que, com he dit, era un dialecte romaní més, es va transformar en unes variants que anomenem pararromanís. Aquestes variants són allò que la lingüística considera una llengua mixta: del romaní, només en va quedar el lèxic i alguns trets gramaticals que amb el temps van anar desapareixent, mentre que la major part de la gramàtica (declinació, conjugació, estructures sintàctiques…) va passar a ser la de la llengua de contacte, la de la llengua dels “paios”. D’aquí sorgiren a la península ibèrica el caló català, el caló espanyol (amb subvariants locals com el caló andalús, el caló castellà, el caló aragonès…), el calão (caló portuguès, de fet, un caló espanyol portuguesitzat) i l’erromintxela o bascorromaní. Al Brasil trobem el calon, una llengua mixta romaní-portuguesa. No és un fenomen exclusiu dels parlars gitanos ibèrics: un canvi semblant ha tingut el romaní d’Anglaterra.

Els calós, que a partir de la documentació escrita que en tenim semblen haver estat ben vius i amb un vocabulari ben conservat durant molts anys, han entrat els últims temps en una fase agònica. La pèrdua progressiva de lèxic romaní, que és el tret que els singularitza,  els va diluint cada vegada més i l’ús, que abans era més generalitzat, sembla que ara és molt limitat.

Val a dir que a casa nostra tenim gitanos que sí que parlen un romaní flexiu. Són aquells gitanos que han arribat els últims temps (en alguns casos, ja fa molts anys) des de països europeus on el romaní és parlat: gitanos d’origen hongarès, romanès, albanès, etc. En Seo Cizmich, el coautor del diccionari, n’és un exemple.

—El vostre diccionari s’emmarca en l’esforç de fa anys (amb cursos, exposicions, vocabularis…) de recuperar i reintroduir la llengua?
—La idea d’una obra d’aquestes característiques va sortir d’un grup de treball sobre llengua romaní creat en el si del Pla Integral del Poble Gitano i que ha dut a terme unes quantes accions per a promoure-la a casa nostra. Hi ha un gran interès de diferents persones i grups del poble gitano de recuperar-la, tot i que és una tasca complicada.

—Com és que un expert en l’indoeuropeu s’hi ha interessat i s’ha implicat, fins i tot, en un diccionari?
—El romaní no és únicament una llengua indoeuropea, sinó que és també una llengua índia, germana de l’hindi, l’urdú, el bengalí, el panjabi… Com totes aquestes, es remunta al sànscrit, la llengua clàssica de l’Índia. Com a indoeuropeista, em resulta fascinant veure que des de fa més de sis-cents anys s’ha parlat a casa nostra una llengua que té paraules procedents directament del sànscrit. A tall d’exemple, una paraula com caló (“negre”), que serveix com a nom ètnic dels gitanos ibèrics, ve del sànscrit kāla (“negre”), d’on deriva el nom de la deessa índia Kali, “la negra”. M’agrada dir de broma, parafrasejant un personatge de Molière, el senyor Jourdain, que els gitanos parlen en sànscrit sense saber-ho.

Per a respondre més concretament a la pregunta, l’interès per la llengua romaní va començar a partir del meu contacte amb els diccionaris gitanos en castellà publicats els segles XIX i XX. Ja tenia la noció general de l’origen indi dels gitanos i també de la presència de mots romanís en l’argot, però em va intrigar veure que hi havia diccionaris del caló espanyol amb milers de paraules. Allò que inicialment va ser un entreteniment va esdevenir una veritable obsessió per reunir informació sobre els calós peninsulars i se’m va obrir un àmbit d’estudi molt ric, molt poc tractat i ple de desafiaments intel·lectuals. De l’estudi dels materials escrits vaig passar al contacte amb parlants de caló català i caló espanyol, i d’aquí, a la implicació en aquest projecte del diccionari.

—En la presentació del diccionari a la Casa del Mar dèieu que al títol hi ha un verb, arakhel, amb dos sentits: “trobar” i “guardar”. És el que preteneu amb l’obra, protegir la llengua romaní i fer-la descobrir al públic català?
—Cal dir que és probable que arakhel siguin dos verbs d’orígens diferents, però que han convergit en la mateixa forma en molts dialectes i així els recollim al diccionari. Em va fer gràcia jugar amb els dos significats perquè crec que, efectivament, reflecteixen bé el que pretenem.

—Com es va forjar la col·laboració amb Seo Cizmich? I com va anar la fina en equip?
—La idea d’elaborar un diccionari romaní-català, català-romaní va sorgir en el si d’un grup de treball sobre llengua romaní organitzat pels responsables del Pla Integral del Poble Gitano, a principi del 2020. Es va contactar amb el lingüista occità Marcel Courthiade, a qui podem considerar el pare del romaní estàndard i, sens dubte, la persona més indicada per a elaborar-lo. Courthiade era un gran coneixedor de la llengua romaní, n’havia impulsat l’estandardització i, a més, coneixia bé el català. Va acceptar la proposta, però malauradament es va morir víctima de la covid el març del 2021. Llavors, atès que la idea del diccionari podia quedar en no res, en Seo i jo, en plena pandèmia, vam decidir de continuar endavant nosaltres mateixos. L’objectiu, que és el que ja venia del grup de treball, era que fos un diccionari com més estàndard millor. Per tant, no podíem fer el que ha estat habitual en uns altres casos: que jo, com a lingüista, recollís informacions d’en Seo com a parlant, perquè el resultat hauria estat un diccionari del seu dialecte (el xoraxane). Per això he elaborat el diccionari a partir de fonts que he considerat fiables i emprant els criteris de la lingüística històrico-comparativa per a reunir formes que fossin realment pròpies del que els especialistes anomenem romaní comú, és a dir, el lèxic present en la gran majoria de dialectes i que en gran manera és anterior a la dispersió europea dels gitanos; en Seo, des de la seva condició de parlant nadiu i actiu d’un dialecte romaní i de la seva interacció amb parlants dels altres dialectes, ha controlat que les formes recollides al diccionari fossin correctes i ha proposat la inclusió d’unes altres.

—I hi ha gaires diccionaris bilingües de romaní?
—Hi ha una llarga tradició de diccionaris bilingües de romaní, en general unidireccionals (del romaní a una altra llengua), alguns de gran vàlua pel valor científic, com el de John Simpson sobre el romaní parlat al País de Gal·les o el basat en la llengua pròpia d’un gitano kalderash, John Dimitri Taikon, elaborat per Olof Gjerdman i Erik Ljungberg. N’hi ha uns altres amb finalitats més didàctiques o confegits en el context de plans de política lingüística, com els publicats a Àustria per l’equip de Diether Halwachs a la Universitat de Graz. Molts d’aquests diccionaris han estat escrits per autors no gitanos, però afortunadament ja en comencen a sortir més d’elaborats per gent rrom. Per exemple, poc abans del nostre, ha aparegut el diccionari romaní-croat-romaní de Veljko Kajtazi, que actualment és diputat al parlament de Croàcia en representació de la minoria gitana.

Un diccionari que m’ha estat molt útil és el de Norbert Boretzky i Birgit Igla (Wörterbuch Romani-Deutsch-Englisch für den südosteuropäischen Raum), perquè és una bona síntesi de formes procedents d’alguns dels dialectes més importants (des del punt de vista de parlants i de vitalitat). I en línia disposem d’un gran instrument per a l’estudi del lèxic romaní: el banc de dades lèxic RomLex, creat fa anys pel grup de recerca de Halwachs a Graz, que aplega lèxics de vint-i-set dialectes. També l’hem emprat molt en el nostre procés d’elaboració del diccionari.

—Podem considerar, doncs, que és una obra important tant per al romaní com també per al català.
—Sí, m’agrada dir que, per bé que aquest diccionari va sorgir de la voluntat de contribuir a la promoció de la llengua romaní, és igualment necessari i important per al català si volem, com és el meu cas, que la nostra llengua continuï essent una llengua de cultura i de ciència. Jo, al capdavall, sóc de formació un filòleg clàssic que té molt clar què signifiquen per al català fites com la col·lecció Bernat Metge o, en un terreny més proper al tema del qual parlem, el diccionari sànscrit-català d’Òscar Pujol, una mena d’obra que poques llengües tenen.

—I, finalment, quina importància creieu que tenen els gitanos a Catalunya i quina importància té Catalunya per als gitanos?
—Els rroma i els catalans compartim el fet de ser els dos grups lingüístics sense estat més nombrosos de la Unió Europea. Tenim també en comú que la llengua pròpia és el nostre signe d’identitat més important i poderós. En el cas dels gitanos, l’afirmació que “la meva pàtria és la meva llengua”, que tants cops hem sentit a dir en referència a tantes llengües, té més sentit que en cap altre cas perquè, com que no disposen d’un territori específicament propi i com que estan sotmesos a processos d’aculturació més o menys forts als països on viuen, la llengua és el que dona sentit a la rromipen, la gitanitat.

A la península ibèrica, el procés de dilució de l’iberorromaní a conseqüència dels intents d’extermini i de les polítiques d’assimilació fa que aquest signe d’identitat estigui molt amenaçat i això explica l’interès de molts gitanos de Catalunya i de l’estat per recuperar la seva llengua, en aquest cas per mitjà d’un romaní estàndard.

Crec que a Catalunya tenim un deute doble amb el poble gitano. El primer deute és compartit amb molts altres països: el de la reparació per tot el patiment al qual el poble gitano ha estat sotmès durant sis segles, que inclou també la persecució lingüística. El segon és específicament nostre: el de l’agraïment per haver fet seva la llengua catalana i mantenir-la allà on els mateixos catalans l’han abandonada, com és el cas dels gitanos catalans de l’estat francès on, com han mostrat Jean-Paul Escudero i Eugeni Casanova, el català ha passat a ser la llengua dels gitanos.