Ignasi Ribas: ‘La vida extraterrestre podria ser relativament fàcil de trobar’

A final d’agost es va anunciar una de les descobertes astronòmiques més importants d’aquests últims anys: la confirmació de l’existència d’un planeta, Pròxima b, que giravolta l’estrella més pròxima al nostre sistema solar, Pròxima del Centaure (o Proxima Centauri, nom científic en llatí). És a poc més de quatre anys llum de nosaltres i té unes característiques que fan pensar que podria ser habitable. Confirmar-ho pot trigar en un any i deu, però no pas més temps. I un dels astrofísics que intervé en aquesta investigació és el manresà Ignasi Ribas, de l’Institut de Ciències de l’Espai. També un català, Guillem Anglada-Escudé, va dirigir l’equip que confirmà l’existència del planeta Pròxima b. Talent català en una descoberta científica excepcional, i de primer ordre internacional.

Un cop confirmada l’existència de Pròxima b, Anglada-Escudé va demanar a Ribas que s’encarregués de respondre aquesta pregunta: Pròxima b és habitable? I Ribas ens la respon en aquesta extensa entrevista, en què ens parla de la seva passió i la seva vocació: estudiar les possibilitats (i les certeses) de vida extraterrestre. N’hi ha? Ell està convençut que sí, i pensa que és inevitable que la trobem. I és vida intel·ligent? Com podem entrar en contacte amb algú que és a cent anys llum si un senyal seu trigarà cent anys a arribar a nosaltres, la nostra resposta cent anys a arribar-li i la confirmació de la recepció, cent anys més…?

—Arribar a comunicar-se amb vida intel·ligent extraterrestre sembla impossible, per les distàncies tan grans que hi ha…
—Sí, però és un error pensar que la comunicació entre la humanitat i una altra civilització es produirà d’individu a individu. En un principi no serà així; serà des de la humanitat cap a aquesta altra civilització. Hem de pensar: quant viurà una civilització extraterrestre? Cent anys, dos-cents, mil, un milió, deu milions…? Si assumim que som prou intel·ligents per a viure durant un període llarg, que la comunicació es produeixi a escala de segles continua essent poc comparat amb el temps total disponible.. Sempre tenim tendència a comparar-ho amb patrons de temps humans, i qualsevol cosa que no passi en quatre anys, o en deu, ja no té sentit. Té sentit pensant en un tot; el fet important és que si envies un senyal la resposta la rebi el teu besnét o el teu rebesnét.

—Aquesta concepció del temps xoca amb els ritmes d’avui.
—La gent s’hi inquieta, amb això, i en conferències que faig em diuen ‘com ho farem?’ I jo els dic que és molt clar, com ho farem. Tu com a individu formes part d’un col·lectiu, que es comunica amb un altre col·lectiu. L’individu en si és bastant insignificant, i no estem acostumats a aquesta manera de pensar. Però és molt útil, perquè de tant en tant hem de fer aquest pas cap a l’escala global: del jo, jo i jo, al nosaltres.

—Fa pensar en aquell punt blau pàl·lid que som, en la famosa fotografia de la Voyager.
—Justament. Des d’aquest punt de vista no som res. I és una cura d’humilitat: la història de la humanitat ens ha portat a veure que cada vegada érem menys el centre de res. Europa era el centre del món, i vam deixar de ser-ho. La Terra era el centre de l’Univers, i vam deixar de ser-ho. El Sol tenia una posició important respecte de les estrelles del seu entorn, i va deixar de tenir-la-hi… En aquest procés de cura d’humilitat ens manca el darrer pas, que és posar-nos en un context de l’univers vivent. I demostrar que nosaltres som una instància més de la vida. Això ara mateix és especulació i no ho sabem del cert, però jo treballo per entendre millor el nostre lloc a l’univers.

—No sabem si hi ha vida allà a fora, doncs.
—De moment, no, però cal tenir en compte algunes consideracions. Jo crec que serà relativament fàcil de trobar vida fora, si és abundant, però d’aquí a trobar vida intel·ligent hi ha tot un tros. Sigui què sigui, una troballa com aquesta ens situarà en un àmbit que és un tot. I a nosaltres, els humans de la Terra, ens donarà un cert sentiment d’unió. Som éssers que tendim a fer col·lectius. Que el col·lectiu de més alt nivell sigui la humanitat i que ens sentim units als nostres companys humans, en general, no deixa de ser bo.

—Dieu que serà relativament fàcil de trobar vida extraterrestre?
—Trobar vida intel·ligent depèn només de l’atzar. Depèn que algú es vulgui comunicar amb nosaltres, que tinguem la sort de sentir-ho, que tinguem la tecnologia per a entendre’ns… La vida, en general, tal com la coneixem, sense afegir-hi adjectius, podria ser relativament fàcil de trobar. Sabem com fer-ho. Cal estudiar prou llocs on sigui factible la vida i mirar-los amb prou detall. És una qüestió de paciència, perquè la tecnologia és en procés de maduració i només depèn de disposar dels recursos econòmics per a acomplir-ho. El primer pas és un planeta com el que hem trobat ara [Pròxima b], i aquest és un dels centenars que trobarem d’aquí a poc. I ens els mirarem per saber de què són fets, etc.

—No es tracta de tenir un cop de sort?
—En aquest cas, no. Hem de fer la feina sistemàticament i res més. I esperar que la vida sigui prou abundant per a detectar-la de manera concloent. Si nosaltres som una raresa, també ho sabrem.

—Per probabilitat, és impossible que no hi hagi vida fora de la Terra?
—Jo no diria això. És agosarat. Però tindrem les eines per a saber si és el cas. Ara sabem quants planetes hi ha a la nostra galàxia, que són uns cent mil milions. Molts d’aquests seran com el nostre. Quants? Doncs desenes de milers de milions. Podem cometre l’error de pensar que és impossible que en cap d’aquests hi hagi vida. Però també podria ser que la probabilitat d’allò que ens ha passat a nosaltres sigui una entre un trilió, per exemple, i que per tant siguem els únics que hi ha aquí…

—Però no penseu que sigui així.
—Ens hem aproximat al problema per dos llocs diferents: un, per a saber si els entorns adients per a la vida són abundants, i sabem que ho són. I l’altre és que la Terra ens diu que els llocs on hi ha condicions adequades perquè hi hagi vida, efectivament n’hi ha. En els llocs més inhòspits que et puguis imaginar. Però ens falta la part del mig: quantes vegades, en els entorns adequats per a la vida, aquesta apareix del no-res? Perquè ha de ser del no-res. Això és probable? Passa gaire? Ara mateix no ho sabem.

—Com ho sabrem?
—Doncs mirant. Mirar aquests entorns adequats i veure en quants d’aquests la vida acaba essent una cosa comuna o una raresa… D’aquí que sigui intel·ligent hi ha un munt de passos ben complicats i que ignorem.

—Parleu d’exoplanetes, però més a prop, dins el sistema solar, també hi ha llocs on és possible que hi hagi vida. Com alguna lluna de Júpiter o de Saturn…
—El lloc més evident és Mart.

—No es descarta que hi hagi vida a Mart?
—Avui és força descartat que n’hi hagi ara mateix, perquè no hi ha entorns habitables. Hi ha aigua líquida només durant uns certs moments de l’any marcià. En uns dies concrets, que diríem que fa bon temps, la temperatura és prou alta perquè l’aigua superi el punt de fusió. Aquest seria, doncs,  un entorn habitable. Però això passa només durant poc temps i és improbable que la vida hi aparegui. Però sembla bastant clar que en el passat, fa uns 3.500 o 4.000 milions d’anys, al principi del sistema solar, Mart tenia les condicions adequades, amb aigua líquida abundant a la superfície i un entorn hospitalari. Res no fa pensar que no sorgís la vida a Mart. I hi ha qui pensa que la vida va sorgir primer a Mart, i d’allà va passar a la Terra a través de col·lisions d’asteroides. Se sap que tenim meteorits marcians a la Terra.

—Però en quin lloc del sistema solar, fora de la Terra, hi pot haver vida ara?
—Avui dia un dels llocs interessants de mirar del sistema solar és un satèl·lit de Júpiter, que es diu Europa, on sota un gruix de gel d’uns cent quilòmetres de fondària hi ha aigua líquida. És un entorn habitable, però estic pràcticament convençut que abans trobarem vida fora del sistema solar que no pas aquí. Perquè quan volem perforar al pol nord, fins ara no hem estat capaços d’anar més avall de trenta o quaranta quilòmetres. Imagineu-vos, a l’altra punta del sistema solar, intentar perforar cent quilòmetres de glaç per estudiar què hi ha sota. Veig més factible de trobar entorns habitables fora del sistema solar, perquè ens basem en el fet que la vida és tan abundant que haurà alterat les condicions de l’entorn d’aquests llocs, i això ho podrem fer remotament.

—I un candidat és el planeta Pròxima b.
—El millor candidat, de moment. És molt antropocèntric, però partim del fet que el millor lloc perquè hi hagi vida és el nostre, perquè sabem que n’hi ha. I comparem tot allò que hem trobat fins ara amb la nostra Terra. S’ha establert l’índex de similaritat amb la Terra; i pots assignar aquest índex a un planeta, mirant-ne la grandària, la proximitat envers la seva estrella, com és aquesta estrella comparada amb el sol, etc. I aquestes propietats ens permeten de veure si s’assembla a nosaltres, poc o molt. I Pròxima b té el 0,87 d’aquest índex, que és el més alt dels que hem trobat fins ara. Però això gairebé segur que és l’enfocament equivocat. És a dir, que ens basem en unes premisses errònies. Perquè tenim tendència a pensar que el nostre lloc és el més adequat, i és una visió molt parcial. Per què hem anat a parar al millor lloc?

—Què voleu dir que és equivocat?
—Que tot allò que sabem encara és molt incomplet. Que ens pensem que el lloc on vivim és el lloc perfecte per a la vida, i cada vegada que els humans ens hem pensat que érem una cosa especial hem acabat veient que no ho érem. És fàcil de pensar que probablement la vida sorgirà en uns altres llocs de manera abundant i que no tindrà gaire a veure amb la nostra Terra. I per tant el lloc idoni per a la vida tampoc no serà la Terra.

—Però sí que hi ha d’haver unes certes condicions.
—Sí, que hi hagi aigua líquida i que aquesta aigua sigui sobre una superfície, amb una temperatura autoregulada d’entre zero i cent graus centígrads…

—Com descriuríeu Pròxima b amb la informació que en teniu?
—És molt incert. Només hi ha dues coses que en sabem força bé. Aquest planeta té un any que dura 11,2 dies terrestres i que això fa que la insolació sigui una mica inferior a la de la Terra, però que el situa dins la zona habitable. No en sabem la massa real, sinó la massa mínima. La resta, és especulació. És rocós? Els models ens diuen que sí. Té atmosfera? És complicat; segurament es va formar amb elements volàtils a la superfície. Però aquesta atmosfera, aquests volàtils, aquestes coses que s’evaporen, s’han pogut conservar durant els cinc mil milions d’anys que té? Si els ha pogut conservar és molt probable que tingui aigua a la superfície. Però quan fem càlculs trobem que segurament s’hi ha perdut molta aigua, i aquesta aigua hi ha deixat una atmosfera residual desenes de vegades més densa que la nostra a la Terra. Venus en seria un cas similar, i és un planeta fregit. Quan calculem quanta aigua pot haver perdut Pròxima b, si és que en tenia al principi, trobem que hi pot haver una atmosfera residual d’oxigen, de vuitanta o cent bars, que és una atmosfera superdensa i altament oxidant.

—Mortal per a la vida?
—No. La vida pot trobar la manera d’adaptar-s’hi. Però fixeu-vos que per a arribar aquí hem hagut de pensar que, primer, tingui una superfície; segon, que tingui uns volàtils que li hagin estat donats d’inici; tercer, que hagi aconseguit de mantenir-los, i quart, que tingui un clima estable. Tot això són especulacions. Potser el resultat més important que hem trobat fins ara és que no hi ha res que faci pensar que Pròxima b no sigui habitable.

—Quant de temps podeu tardar a confirmar si és habitable?
—Ara hem d’aprendre més de l’estrella, Pròxima del Centaure, que és molt més petita que el nostre Sol. Hem de veure els models climàtics del planeta, i entendre quines circumstàncies poden ser les més adequades perquè hi hagi vida o perquè hi hagi aigua líquida. Això ho hem començat amb articles que hem publicat. I ara hem de mirar si aquest planeta té trànsits, de manera que en cada cicle orbital passi davant de l’estrella. Hem demanat temps d’observació amb un telescopi amb el propòsit de veure si experimenta aquests eclipsis.

—Per què és important de veure si té trànsits?
—Si tingués trànsits ens hauria tocat la loteria. Perquè així podríem estudiar l’atmosfera del planeta. Imagineu-vos que teniu un disc negre que passa per davant de l’estrella; la llum de l’estrella és tapada pel planeta, que és opac; si aquest planeta té un anell d’atmosfera al voltant, filtrarà la llum que ve de l’estrella de fons i, per tant, deixarà l’empremta dels compostos químics que té aquesta atmosfera. Obtindrem un espectre amb l’empremta digital dels compostos químics de l’atmosfera: si té diòxid de carboni, vapor d’aigua, potser oxigen… Però és possible que no hi hagi aquest trànsit; és una qüestió d’atzar.

—I si no hi ha trànsit?
—Tenim l’opció de la imatge directa. Hi ha un telescopi en fabricació, que s’haurà enllestit d’aquí a sis o set anys, que ens ha de permetre de veure el planeta respecte de la seva estrella; si és així, podrem estudiar aquest punt de llum. Si mirem l’òrbita que té al voltant de la seva estrella sabrem quina inclinació té i per tant en sabrem la massa exacta. Podrem saber-ne també el contrast entre dia i nit i la densitat de l’atmosfera. I mirant diferents longituds d’ona podrem saber quins compostos químics hi ha.

—Quant trigaríeu a dir si és possible la vida a Pròxima b?
—Entre un any i deu. Cal que la tecnologia maduri prou perquè sigui factible, que el telescopi estigui en ple funcionament.

—El projecte Starshot , d’enviar petites naus a Pròxima del Centaure en poques dècades, és creïble o és fer volar coloms?
—De moment és fer volar coloms. Però està molt bé que hi hagi gent que hi inverteixi diners, com Iuri Milner, Zuckerberg i companyia, i que es facin aquests desafiaments. Podem començar a pensar a fer missions in situ a les estrelles del nostre voltant. La tecnologia és molt immadura, encara. Enviar aquestes naus a un 20% de la velocitat de la llum i fer aquest viatge en vint anys, retornar-nos dades, que funcioni, que sigui factible… Ho veig encara un salt tecnològic tan gran que no és pas una cosa per a demà, ni de bon tros. 

—Per tant, l’única manera de trobar vida extraterrestre intel·ligent és parar l’orella.
—Parar l’orella i emetre. També ho hem fet, esperant que d’aquí a un segle ens responguin. Això és saltar tots els passos sistemàtics per anar directament a la resposta final, i esperar un cop de sort. És l’enfocament de Frank Drake, del SETI, que és assumir que hi ha una colla de civilitzacions comunicatives a la galàxia que emeten o hi senten i que podem tenir la sort d’entrar-hi en contacte. Tot allò que s’ha fet fins ara no ha donat cap resultat positiu. Hi ha el misteriós Wow dels anys setanta, però res no ens ha fet pensar que això sigui comú. Hi ha gent que pensa que el fet que hi hagi civilitzacions comunicatives a la galàxia és més rar que no havíem pensat.

—Com de rar?
—Frank Drake va fer els seus càlculs, amb la famosa equació de Drake i li va sortir el nombre de deu mil. Si aquestes deu mil civilitzacions les escampes per la galàxia hi ha certes possibilitats que en tinguem alguna relativament a prop.

—Voleu dir deu mil mons amb vida intel·ligent només a la Via Làctia?
—Intel·ligent i comunicativa; deu mil mons a la galàxia en un instant determinat, ara mateix. L’equació de Drake multiplica vuit termes, vuit probabilitats, però només els tres o quatre primers tenen una resposta científica, mentre que els altres són completament especulatius. I això fa que l’equació de Drake no tingui cap capacitat predictiva. Cercar vida intel·ligent és cercar una agulla en un paller.

—Quan us pregunten si paga la pena de destinar tants diners a investigar això, què responeu?
—M’encanta que em facin aquesta pregunta, perquè cal que se’n parli i s’hi reflexioni. Veig aquesta pregunta sovint molt associada a la recerca científica, i no a uns altres àmbits. Val la pena que ens gastem cent milions d’euros en un jugador de futbol cada dos anys? Val la pena que ens gastem deu mil milions d’euros en uns Jocs Olímpics? Ens hem de qüestionar totes aquestes despeses que fa la humanitat de la mateixa manera que ens hem de preguntar si convé que ens gastem diners en recerca científica. Jo crec que si no fem recerca traïm la nostra naturalesa. Els humans som aquí (i es pot dir que segur que estem millor que no fa un milió d’anys i també segurament que fa cent anys) perquè som curiosos, perquè ens agrada explorar i perquè ens fem preguntes i cerquem respostes encara que sigui arriscant-hi la vida. Seria trair la nostra naturalesa dir que ara deixarem de mirar a tot arreu i només ens mirarem el melic. Seria una tragèdia, això sí que ens faria involucionar. Que ens fem preguntes i mirem de conèixer el nostre entorn és una cosa que no hem deixat de fer mai i no hauríem de deixar de fer mai. Si em dieu que hem d’esmerçar tots els esforços de la humanitat en això, jo no ho compro pas. Però hem de ser capaços de fer coexistir una recerca tecnològica i científica i alhora mirar de millorar la nostra existència, eradicar la fam i la pobresa, alfabetitzar tothom.

—Deu mil milions d’euros per a enviar una nau a Pròxima b no són molts diners?
—És una misèria si ho mirem d’una certa manera. Ens els hem de gastar en els trenta anys vinents i globalment, a tot el món. Quan tens en compte el PIB de tot el planeta Terra i mires quant hi ha de posar tothom, t’adones que gastem molts més diners en coses que jo trobo molt més estúpides, sigui indústria armamentística, sigui qualsevol altra cosa que serveix pera  empitjorar la nostra qualitat de vida. Només els Estats Units es gasten prop d’un bilió d’euros en despesa militar cada any.

—I hi ha un retorn del desenvolupament tecnològic que requereix l’exploració espacial en aplicacions per a la millora del dia a dia de la gent.
—A mi ja em semblaria bé sense aquest retorn. De què serveix tot això que investiguem? Ara mateix no serveix de res; només serveix per a respondre’ns preguntes que provenen de la curiositat. Però la història ens demostra que tot progrés científic ha arrossegat un progrés tecnològic, i tot plegat ha arrossegat un progrés social. La humanitat ha anat a remolc de tota aquesta empenta per a conèixer-nos, per a fer-nos preguntes i per a millorar-ho tot. Hem de ser capaços, com a humanitat, de decidir quina part dels nostres recursos s’esmerça en coneixement.

—És complicat de ser astrofísic aquí?
—Tan complicat com ser qualsevol altre científic, és a dir, molt. Jo he tingut la sort d’aconseguir una feina permanent a Catalunya. En Guillem [Anglada-Escudé] ara és a Londres i hi està bé, però li agradaria tenir una feina permanent aquí. Tenim dificultat perquè el nivell de finançament que rebem és modest. Pensàvem que Espanya era un país que havia fet un tomb mental. Que l’increment d’inversió en recerca tecnològica i científica que es va fer quan hi havia diners es mantindria. Però hem vist que això no era sinó un miratge. Quan les coses van mal dades, es retallen immediatament els diners per als científics. La caiguda de la inversió en recerca a Espanya és bestial.

—Per poder-vos dedicar a la investigació aquí heu de ser funcionaris per força?
—No és l’única manera, però és la més estàndard. A Catalunya, per sort, tenim el programa ICREA, pel qual no ets funcionari, sinó que ets avaluat. Però a Espanya en general la recerca és incorporada al funcionariat, cosa que és una bogeria comparat amb els altres llocs. És lògic que es doni feina permanent a la gent i que es proporcioni una certa estabilitat, però també cal que hi hagi unes avaluacions i que hi hagi un entorn competitiu. I som molt lluny d’això, encara. Cada vegada que hi ha hagut intents a l’estat espanyol de singularitzar la maquinària de recerca, com el CSIC, s’ha topat amb una estructura d’estat que fa impossible que prosperi. No s’ha pogut evolucionar cap a una forma de contractació laboral que sigui moderna i competitiva. A mi, que sóc funcionari, em dificulta considerablement la meva feina, perquè em costa molt contractar gent… Estem incorporats a tot un altre cos d’administració de l’estat que ens encotilla. Per exemple, com contractem tecnòlegs, gent amb perfil d’enginyer, i com els estabilitzem? Això fa que siguem molt menys competitius que no pas altres països.

—I a Catalunya és diferent?
—A Catalunya hi ha un esforç gran, com ara el programa ICREA, però els recursos econòmics per a la recerca són molt minsos. Què es decideix des de Catalunya? Doncs s’inverteix sobretot en aquells àmbits en què es creu que som capdavanters, com ara la biomedicina, la genètica… I és allà on Catalunya fa una política específica. Però tota la resta quedem en un sac, en el de l’administració de l’estat, en projectes estatals… La recerca la subcontractem per necessitat a Madrid i ens ve de la manera que ens ve. I això només té una solució, que ja sabem.