Ignasi Aballí, la delicadesa subversiva de les paradoxes

L’artista conceptual Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) acaba d’inaugurar l’exposició ‘Seqüència infinita’, a la Fundació Joan Miró de Barcelona. Hi trobem un artista en transició, que fa dialogar la seva obra anterior amb noves creacions i, alhora, també dialoga amb l’espai, aprofitant la transició i la transformació que han viscut les noves sales dedicades a les exposicions temporals de la fundació i que ell estrena. De manera que l’exposició s’acobla amb l’arquitectura de Sert i n’obté més reflexió i un punt de suport per a alguns dels temes principals de la recerca d’Aballí, com és la idea del temps.

Aballí, sota la primera imatge d’home tímid i discret, és un artista obsessionat per alguns temes que no deixen de perseguir-lo o d’acompanyar-lo: el temps n’és un, però també hi trobem la invisibilitat i la transparència, la percepció, la relació del text i la imatge, la fragilitat… I, més recentment, l’anàlisi de l’estructura del llenguatge audiovisual, amb la voluntat d’obrir-lo a més possibles reflexions. I és en aquest territori, el videoart, on Aballí avui troba una expressió més innovadora.

L’obra d’Aballí no és estrident: és un artista meticulós, delicat, de factura molt polida. I, amb tot, sota la primera capa de finor apareixen, latents, les preocupacions contemporànies i un grapat d’incomoditats que atrapen l’espectador. Les obres d’Aballí s’impulsen a partir de les paradoxes, la sorpresa i el joc dels contraris, des d’una proposta que sovint és poc evident, tot i que interpel·la l’espectador des de moltes capes, fet que permet de tenir sempre un retorn.

De quines incomoditats parlem? Aballí fa servir la pols del seu estudi com a element que fa visible el pas del temps. Obres com Pols (6 quadres), del 1994, Pols I, II, III, IV, del 1996 i dues de més recents, Finestra (cel/pols), del 2014, i Finestra (estudi/pols), del 2015, mostren aquest pas del temps a partir de l’acumulació de partícules que d’entrada són invisibles. Però la pols també ens proposa un escenari de brutor, de contaminació, una infinitat de partícules microscòpiques que ocupen el nostre espai, l’envaeixen i ens inquieten i incomoden quan es fan visibles a contrallum o per acumulació a sobre d’una superfície.

L’exposició comença amb una gran instal·lació octogonal, Temps com a inactivitat, formada per set videoprojeccions en color. A cada pantalla es projecta un rellotge de sorra. Les imatges semblen estàtiques de primer, però no ho són. Cadascuna té una seqüència temporal determinada (120 minuts, 60 minuts, 15 minuts, 10 minuts, 5 minuts, 1 minut) que funcionen en bucle i sense so. Des de dins de l’octògon l’espectador té una visió de conjunt de tots els rellotges. Des de fora, pot mirar individualment cada pantalla. I tot això, cap on porta Aballí? L’artista proposa a l’espectador de ser conscient del pas del temps sense cercar-hi una productivitat, de la fugacitat del temps, que diu que normalment no percebem perquè estem massa ocupats, el fet de permetre’ns o no de perdre el temps, l’acceleració en la qual estem immersos…

Hi ha una peça del 2016, Repintar Miró, formada per dues videoprojeccions (l’una mostra un pla general, l’altra un pla detall de l’acció), que és un dels plats forts de la mostra: veiem com una restauradora de la Fundació Miró, amb bata blanca i mascareta, pinta de blanc una escultura original de Miró, Senyor, senyora, situada al terrat de la Fundació. Com que tot el context del procés és blanc, fa l’efecte que quan tota l’escultura és pintada de blanc desaparegui. Després, la restauradora torna a pintar, amb els tons originals, l’escultura. Aballí explora el tema de com la pintura que esborra pot provocar la il·lusió de fer desaparèixer l’objecte i, a l’inrevés, també el pot fer-lo reaparèixer.

Però Repintar Miró també és una acció subversiva, perquè hi ha una intervenció directa en l’obra original i es pot veure com una acció de rebel·lia, de confrontació davant les rígides normes museístiques que prohibeixen el contacte de l’espectador amb l’obra, que no s’acostuma a poder tocar. Aballí transforma un Miró i l’arriba a fer invisible.

Un altre tema que és constant en el seu treball és la relació entre imatge i llenguatge. En l’exposició ho mostra de moltes maneres, però n’hi ha unes que també aporten molta càrrega simbòlica: 14 colors i 66 colors, totes dues del 2016, on una construcció textual feta de peces d’una impremta antiga es converteix en paraules sòlides, que expressen el pes de la paraula, davant la concepció de la paraula com una idea etèria i invisible. No, les paraules tenen un pes i ocupen un espai.

Les obres que exploren la relació entre text i imatge són molt variades, d’una gran expressivitat, i aporten molts registres i aproximacions. Una d’aquestes aproximacions és ben singular: l’obra es diu Mil paraules: a partir d’una fotografia trobada al carrer, Aballí va demanar a l’escriptor Julià Guillamon, l’artista Marla Jacarilla i el crític George Stolz que descriguessin la imatge en mil paraules, ni més ni menys. En la proposta no podem veure la imatge, però tenim les tres aproximacions, totes diferents i complementàries.

Acabem parlant d’una obra que es manté en aquesta temàtica textual. Es titula Índex i conté vint paraules, en tres llengües diferents, que, segons Aballí resumeixen l’exposició. Aquesta peça ocupa tot un finestral de l’edifici i sembla feta per quedar-s’hi. Les paraules que resumeixen l’exposició ‘Seqüència infinita’ són: pròleg, invisible, transparent, possible, probable, sense, gairebé, desaparició, text, imatge, pàgina, pantalla, paraula, error, veure, correcció, idea, buit, epíleg, fi.

Ignasi Aballí parla de l’exposició ‘Seqüència infinita’ en aquest vídeo de Núvol.cat.