19.10.2015 - 02:00
Les eleccions a les corts del maig van portar un canvi molt esperat al País Valencià. Les esquerres aconseguien la majoria i pactaven un govern per a capgirar la tendència institucional de vint anys de la dreta espanyolista. Tanmateix, el canvi tenia una víctima parlamentària: Esquerra Unida, una formació que havia treballat com poques per destapar la corrupció i les pràctiques autoritàries del govern del PP i que ara restava fora del parlament. El síndic del grup d’EU a les corts i candidat a la presidència del consell, Ignacio Blanco, ha aplegat en un llibre algunes de les intervencions més importants de la legislatura. ‘Botiflers’ (Balandra Edicions, 2015) serveix perquè el lector repassi la intensa activitat parlamentària de Blanco i els casos que va arribar a destapar. L’hem entrevistat per parlar del llibre, de la lliçó política i personal de les eleccions del maig i del nou govern i els seus desafiaments.
—Per què heu volgut aplegar aquestes intervencions a les corts en un llibre?
—Vaig prendre aquesta decisió després de les eleccions. Vam quedar fora de les corts d’una manera tan coneguda com injusta per la nostra feina en la legislatura passada. Com els altres partits, nosaltres pensàvem en la possibilitat de formar govern i signar l’acord del Botànic. Però ens vam trobar amb aquell resultat dolorós. Vaig fer un repàs de quatre anys d’activitat parlamentària.
—Havia estat una legislatura molt intensa…
—Vaig pensar que aquella feina intensa i productiva, encara que no tinguera fruit electoral, sí que havia contribuït al canvi. Valia la pena d’arreplegar els discursos més significatius per explicar què havia passat. Per què el PP havia perdut després de vint anys d’hegemonia social i electoral. I això s’explica per les errades, la incompetència i la corrupció del PP, però també per la tasca d’oposició de diversos actors, i un dels principals ha estat Esquerra Unida. Jo he tingut la sort i l’honor d’haver-hi contribuït.
—El títol del llibre, ‘Botiflers’, és un resum d’allò que heu vist a les corts?
—Vaig posar-hi aquest títol per dues raons. Evidentment, per recordar un discurs important de la legislatura. El que va tenir més ressò i pel qual em va conèixer més gent que no coneixia la meua tasca. Va ser un discurs colpidor per a molta gent i amb molta difusió a les xarxes. L’expressió va quedar associada a la meua persona. De fet, vaig buscar al diari de sessions de l’arxiu històric de les corts i no s’havia emprat mai en els debats parlamentaris. En segon lloc, l’utilitze perquè crec que és una bona definició d’allò que ha estat l’actuació del PP a les institucions del País Valencià.
—Un govern que es va girar d’esquena al poble?
—És clar. No ha estat tan sols antidemocràtic, corrupte, antisocial, sinó fonamentalment antivalencià. Malgrat el seu discurs de regionalisme inflamat, malgrat que han volgut utilitzar les seues senyes d’identitat, i un discurs de suposada ‘valenciania’ per a estigmatitzar els fidels, en el fons han fet política contra el nostre país i el nostre poble. I això es pot veure amb el resultat de vint anys de govern. Han arruïnat la nostra economia, han atacat la nostra llengua i cultura… Per tant, botiflers, en el sentit de traïdors al poble valencià, és un qualificatiu que es mereixen.
—No hi havia debat possible a les corts. Tan sols polèmica i imposició. A títol personal, com a persona que ha conviscut amb tota aquesta perversió de la política, quina lliçó n’heu tret?
—Ho diu Adolf Bertran al pròleg del llibre. La premissa del bon parlamentarisme és que es tracta d’arribar a acords de consens. Però és que no vivíem en situació de normalitat. Hem viscut uns anys molt excepcionals, amb un govern que ha actuat de manera autoritària, i una majoria parlamentària que no permetia ni de debatre. Hi ha un fum d’iniciatives que van ser censurades i que no es van poder ni sotmetre a debat. I quan es tractava de qualsevol tema, ni tan sols s’argumentava. Aquesta qüestió era frustrant.
—Una majoria absoluta sorda i impermeable.
—No recorde haver pogut votar a favor de cap llei, ni tan sols esmenes incorporades en un text legislatiu. En aquesta situació d’excepcionalitat, la nostra tasca era de posar de manifest aquesta forma corrupta de governar. Vam acabar fent de fiscals, d’investigadors i d’acusació en casos de corrupció. I també d’altaveus dels moviments socials i la ciutadania crítica organitzada que ha vist com el PP ha estat completament insensible a les seues demandes i problemàtiques. Jo espere que això canvie aquesta legislatura. No hi ha majoria absoluta. Hi ha un govern molt més arrelat al territori i proper als problemes de la ciutadania. Un govern format per diversos partits. Espere que el parlament torne a ser un lloc de diàleg.
—Us ha quedat alguna amistat de la bancada del PP del pas per les corts?
—No. Per una raó molt senzilla. Eren els botiflers, els corruptes. Eren els qui retallaven drets socials i democràtics. Eren els qui condemnaven el nostre poble a una situació de misèria. Per tant, més enllà d’un tracte correcte, educat i respectuós –que jo crec que no s’ha de perdre–, no m’he sentit mai còmode confraternitzant amb eixes persones. Fins i tot, he trobat comportaments molt cínics. Diputats que defensaven una cosa quan tenien el micro obert a la tribuna, però immediatament després, als corredors, afirmaven no compartir allò que havien hagut de defensar. Jo no he defensat mai una cosa en què no creguera. Sempre he dit el que pensava. Aquesta és una de les meues grans satisfaccions. Hi va haver moments molt i molt crispats a les corts. Es van dir coses molt fortes que en una democràcia normal serien fora de lloc. Però no era el nostre cas.
—Les institucions valencianes, en estat d’excepció?
—Ens trobàvem davant una banda de saquejadors. Jo tenia darrere meu durant una part de legislatura el senyor Rafael Blasco. Un home que va aprofitar el seu càrrec de conseller de Solidaritat i Cooperació per emportar-se diners que havien d’anar als pobres més pobres del món. Teníem davant el senyor Cotino, el senyor Camps, el senyor Ricardo Costa, la senyora Sonia Castedo, el senyor Díaz Alperi, el senyor Rus… Jo ja coneixia els enregistraments del senyor Rus l’estiu del 2014 i vaig haver de veure com afirmava que als lladres calia tallar-los la mà. Mai el PP no es va desmarcar dels seus corruptes. Es defensaven els uns als altres. He fet amics amb diputats de Compromís, dels socialistes i, evidentment, a Esquerra Unida. Però amb els diputats del PP no he passat mai d’un tracte educat.
—Després de tot l’esforç, el pas per les urnes us va deixar fora de les corts en el moment del canvi. Hi deveu haver pensat molt, aquests mesos.
—És clar que hi hem reflexionat. No va ser del tot una sorpresa. Teníem opcions d’aconseguir grup parlamentari en la nova legislatura, però també estàvem pendents d’algunes dinàmiques que ens sobrepassaven. Dinàmiques que no eren pròpies del país, sinó de l’estat espanyol. A les enquestes havíem passat de superar el 10% a quedar-nos a la línia del 5%. Els motius són sobradament coneguts. L’aparició de Podem ens va deixar amb una competència electoral molt forta en el nostre propi espai. Hi havia Compromís, que per si sola tenia una imatge de marca molt forta, i Podem, amb una projecció bestial a través de les televisions espanyoles.
—Una competència emergent difícil de superar.
—Sempre he dit que me la jugava amb qui fóra respecte del nostre treball parlamentari i la nostra proposta programàtica. Havíem fet més cinc diputades i diputats del grup més xicotet de les corts que alguns altres grups molt més nombrosos. Però és de veres que la política no és justa, tot i que és necessària. I cada elector té les seues preferències i fa la seua elecció amb la informació que té al seu abast. Entre els electors més informats, hem tingut molt suport. Però no n’hi ha hagut prou. I això ens ha deixat fora i hem de repensar les formes de treball.
—Quin és ara el camí per a remuntar la situació i recuperar un espai propi a la política d’àmbit valencià?
—No tinc cap vareta màgica. Sí que tinc clar que cal cercar la unitat amb les forces polítiques amb què compartim un programa bàsic. Però això ja sabem que no és gens fàcil. Ho hem vist aquests dies en relació amb les eleccions espanyoles. Hi ha una part de l’esquerra que té voluntat d’unitat, però una altra prefereix avantposar interessos de partit. La unitat és l’única manera d’aspirar a guanyar. No es pot aspirar a ser una representació testimonial de la resistència a la política de retallada salvatge que tenim ara imposada per la troica i aplicades pel bipartidisme.
—I una certa renovació? Vau presentar la dimissió…
—Sí. Cal una renovació. De les persones i de les maneres de treballar. En eixe sentit, vaig presentar la dimissió de les meues responsabilitats. Però m’agradaria d’Esquerra Unida un pas més clar en aquesta renovació. Sóc crític amb algunes decisions preses per la direcció d’Esquerra Unida. La situació actual no és fàcil i s’ha de repensar una mica tot plegat. Després de la temporada d’influència electoral, el gener s’haurà de fer un repensament global del projecte de l’esquerra. Ara és un moment difícil per a fer reflexions a fons perquè els processos electorals interfereixen massa. A partir del gener caldrà recompondre l’esquerra al País Valencià.
—Quina valoració feu dels cent primers dies del nou govern?
—En aquest moment, encara cal diferenciar entre gests, discursos i intencions –on hem vist un canvi molt important que compartesc en bona mesura– i els fets i les decisions concretes. El canvi de formes del nou govern ens ha fet recuperar d’alguna manera l’orgull i la dignitat que vam perdre amb el PP. Per exemple, el fet d’haver retornat el dret de sanitat pública als immigrants o la disposició del consell de respondre a la crisi dels refugiats amb un pla d’acollida. Pense també en la defensa de l’ensenyament públic davant dels privilegis que el PP va concedir a l’ensenyament privat i concertat.
—Us agrada la lletra, però encara no heu sentit la música…
—Sincerament, em trobe prou identificat amb el nou registre del govern. Però de moment són paraules i encara no hi ha hagut temps de convertir tot això en fets. La situació financera de la Generalitat és terrible. El govern és novell i encara ha d’ajustar les estructures internes. Si hagués de posar-hi nota, hi posaria un notable alt per als discursos i les formes, però em reservaria encara d’avaluar la gestió. Cal que es posen les piles perquè el país necessita un govern que es preocupe de solucionar els problemes reals de la gent.
—La societat valenciana va sortir al carrer el Nou d’Octubre d’enguany amb un notable consens sobre la necessitat d’un nou model de finançament. Suposo que compartiu aquesta reivindicació.
—Sí, és clar. Ja era hora. El País Valencià ha estat condemnat durant les tres dècades d’autogovern a una retallada d’aquest autogovern perquè no podia aplicar-se pel fet de no tenir el finançament adequat. No hi havia consens entre les forces polítiques ni tampoc la capacitat ni la voluntat del govern de plantejar el problema valencià. ‘Problema valencià’ és una expressió que va fer servir fa uns quants dies Ximo Puig i reconec que en aquesta ocasió va ser encertat. Som la comunitat més mal finançada. Som pobres, perquè tenim una renda ‘per capita’ inferior a la mitjana de l’estat, i som contribuents nets a l’estat.
—És un cas únic a l’estat espanyol.
—Això és una anomalia injustificable des de tots els punts de vista. Però en l’imaginari col·lectiu espanyol no hi és. Encara hi ha aquest tòpic del ‘levante feliz’. Tots els indicadors diuen que estem en una situació terrible i no tenim eines per a poder encarar-la. La millora del model de finançament és una qüestió de justícia. Caldrà molta fermesa davant del govern espanyol.
—Aquesta reivindicació és molt semblant a la que va fer Catalunya fa uns quants anys. El camí serà el mateix?
—Catalunya i el País Valencià compartim moltes coses, evidentment. Història, llengua, cultura, espai econòmic, un maltractament històric per part de l’estat… Però si jo sóc capaç de comprendre les raons dels catalans per sentir-se discriminats, crec que els catalans haurien de comprendre que nosaltres estem molt pitjor. Molt pitjor. Perquè no hem tingut la capacitat política que ha tingut el govern català de fer-se valdre. Encara que fos per a rascar més molles d’un pa que es menjava fonamentalment l’estructura de l’administració espanyola. A nosaltres no ens han arribat ni les molles. Vull dir que les circumstàncies són semblants, però amb diferències fonamentals. El moment polític és diferent. Catalunya està en un procés sobiranista cap a la independència i nosaltres som lluny que això passe.
