Iemen: quatre-centes bombes per a matar qui?

La setmana passada la polèmica va esclatar de ple. El ministeri de Defensa espanyol va aturar la venda de 400 bombes a l’Aràbia Saudita. Llavors, de sobte, el regne dels Saüd va amenaçar d’anul·lar el contracte que també tenia amb el govern espanyol per a fabricar cinc vaixells. Arran d’això, el ministeri va rectificar i va decidir de vendre les 400 bombes, malgrat que sap que les utilitzaran en la cruel campanya de bombardament del Iemen. Guiades per làser, valien nou milions d’euros, però la venda s’havia frenat perquè una bomba semblant va matar cinquanta persones en un autobús el mes d’agost. Cada cop més, la societat internacional assisteix alarmada a la crisi humanitària que ha esdevingut la més gran actualment. Però el negoci és el negoci i el govern socialista espanyol ha acabat transigint.

No és gens estrany si pensem que Espanya és el quart exportador del món d’armes a l’Aràbia Saudita, el líder de la coalició bèl·lica contra el govern iemenita actual. Entre el 2013 i el 2017 Espanya va augmentar espectacularment la venda d’armes als saudites, per un valor de 352 milions d’euros. Només els Estats Units, el Regne Unit i França els en venen més.

L’ONU ha denunciat l’agressió de l’Aràbia Saudita contra el Iemen, i organitzacions de tot el món consideren l’estat espanyol com un dels qui menys restriccions imposa a les exportacions d’armament. Hi ha estats com els Països Baixos, Suècia, Noruega o Alemanya, amb regles molt estrictes que impedeixen les seves empreses d’exportar armes a països dictatorials o que les empren contra la població civil. Espanya, com s’ha vist clarament amb aquestes quatre-centes bombes, avantposa sempre el negoci. La simple amenaça que cancel·larien els contractes per a construir els vaixells ha estat prou per a remoure la mala consciència que havia fet dubtar la ministra Robles. Ara 400 bombes més s’embarcaran vers l’Aràbia Saudita per a ser col·locades als avions de la força aèria del país, que les deixaran caure sobre qualsevol racó del Iemen, sense importar-los qui maten.

Un conflicte que no té els titulars que mereix
La guerra del Iemen va esclatar el 2015 quan els rebels xiïtes hutis van aconseguir el poder. Al-Hadi, president fins aleshores, va fugir i l’Aràbia Saudita, el poderós veí del nord, va engegar els atacs contra el nou govern i va convertir el país més pobre de la península aràbiga en un tauler d’escacs internacional.

Tot havia començat amb l’anomenada primavera àrab, que va tombar dictadors arreu de la regió i va causar insurreccions populars. Al Iemen va haver-hi grans manifestacions contra el president Alí Abdal·là al-Salih, que finalment es va veure obligat a dimitir. El nou home fort va ser el seu col·laborador Abd Rabbuh Mansur al-Hadi. Al-Hadi, al cap i a la fi part del mateix govern que al-Salih, no va aconseguir de millorar la situació. L’atur massiu, la inseguretat, els atemptats dels grups gihadistes i l’independentisme del sud finalment hi van provocar una guerra civil.

A una banda hi havia els hutis, un grup polític rebel xiïta que va rebre el suport d’alguns lleials al president al-Salih. A l’altra banda, les forces lleials al nou president al-Hadi.

El 2014, els hutis van aconseguir la capital, Sanà, i un bona quantitat de territoris, cosa que va obligar el president al-Hadi a exiliar-se a l’Aràbia Saudita. Aleshores Al-Riyad va considerar l’actuació del govern huti una amenaça directa contra el seu país. Per a ells, involucrats ja en un conflicte global entre xiïtes i sunnites, encapçalat, respectivament, per l’Iran i Aràbia Saudita, el fet que el nou govern del Iemen fos xiïta va ser un cop enorme. Van témer que l’Iran tingués una possible base en la seva frontera.

Malgrat que Teheran ha negat repetidament que tingui res a veure amb el Iemen, l’Aràbia Saudita va organitzar immediatament una gran coalició militar, sobretot de països sunnites, i va començar una campanya d’atacs contra el Iemen amb el suport dels grans estats occidentals. Hi participen cent avions i més de 150.000 soldats de l’Aràbia Saudita, i avions de combat del Pakistan, els Emirats Units, Bahrain, Kuwait, Jordània, Egipte, el Sudan i el Marroc. A més, té el suport logístic dels Estats Units, la Gran Bretanya i França, entre més.

El resultat d’aquesta campanya ha devastat completament el país. Segons l’ONU, hi han mort més de deu mil persones i més de tres milions s’han quedat sense casa o infrastructures.

L’objectiu de l’Aràbia Saudita és restaurar al poder Abd Rabbuh Mansur al-Hadi. Però, malgrat els bombardaments i els atacs, no han pogut aconseguir de fer enrere el govern huti del territori que controla, on és la capital, Sanà. Mentrestant, a la resta del país, el caos ha permès que l’anomenat Estat Islàmic hi hagi establert àrees que controlen aprofitant el caos que hi regna.

Com en totes les guerres, els civils n’han sofert la pitjor part. Les infrastructures són destruïdes, l’exportació de petroli, ingrés principal de la seva economia, és completament aturada i l’ONU calcula que disset milions de iemenites viuen en situació de fam.

La situació s’ha complicat moltíssim arran de l’aparició del còlera, especialment al territori huti. A part de la guerra, el fet que no hagin estat capaços d’organitzar la recollida normal de les deixalles ni d’assegurar l’aigua potable ha desencadenat una epidèmia fora de control.

L’ONU, que ha denunciat repetides violacions dels drets humans per tots els grups en conflicte, però especialment per l’Aràbia Saudita, calcula que, dels vora trenta milions d’habitants del Iemen, setze no tenen accés a aigua potable i vint no tenen accés regular a menjar. La catàstrofe humanitària és més greu encara perquè no s’albira cap indici de negociació ni cap dels contendents sembla prou feble perquè la contesa pugui acabar-se aviat. Es calcula que l’epidèmia de còlera ja afecta vora un milió de persones. Si això fos poca cosa, aquests darrers mesos n’ha aparegut una altra de diftèria, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut.

Un mapa que barreja molt conflictes
La solució del conflicte iemenita és especialment complicada perquè n’hi ha molts més d’encreuats. Com es pot veure al mapa, la pugna entre xiïtes i sunnites és molt clara, amb el govern actual controlant sobretot l’àrea xiïta. La vella divisió del Iemen en dos estats diferents pesa encara, anys després de la unificació, i tornen a ser forts els grups que la reclamen. Finalment, la presència dels grups gihadistes, aprofitant el buit de poder, genera una inquietud molt forta, tenint en compte que la mar d’Aden és controlada pràcticament per pirates que hi imposen les seves regles. La coalició encapçalada per l’Aràbia Saudita ha fet grans esforços per a controlar la façana marítima, però amb ben poc èxit.

L’entrada a la Mar Roja, eix fonamental del comerç internacional perquè és la porta del Canal de Suez, és clarament compromesa. I per aquesta raó uns quants estats hi han creat bases que encara militaritzen més el conflicte: els Emirats Àrabs Units a Somalilàndia (un estat de facto que no és reconegut per cap membre de l’ONU) i a Eritrea, i els Estats Units i la Xina a Djibouti. Aquest darrer cas és excepcional, perquè és la primera base estrangera de l’exèrcit xinès i no deixa de resultar xocant que pugui conviure amb una dels Estats Units situada a pocs quilòmetres.