Els idiomes, sempre al centre de la polèmica

Els nostres amics del Nord d’Irlanda estan animats arran dels resultats d’aquestes darreres eleccions. Dissabte passat, a Belfast, hi va haver una manifestació amb quinze mil persones que reivindicaven l’oficialitat de la llengua local, el gaèlic irlandès. Els membres del Sinn Féin, que van guanyar les eleccions, prefereixen d’anomenar-lo irlandès en compte de gaèlic irlandès.

La situació de la llengua no és exemplar: no és oficial del tot al Nord d’Irlanda i, tot i que sí que ho és al sud, és totalment en segon pla. El segon cas és més greu si tenim en compte que hi és oficial d’ençà del 1922. El govern del Regne Unit aquesta setmana ha presentat al parlament un projecte de llei que pretén d’oficialitzar completament l’irlandès al Nord d’Irlanda, i el presenta vint-i-quatre anys després d’haver signat, el 1998, l’Acord del Divendres Sant, fruit dels diàlegs per a la pau.

Si la llei s’aprova a Westminster, l’irlandès tindrà protecció oficial; la necessitarà, atès que durant anys ha rebut un gran boicot per part dels unionistes als comtats del nord. Però els membres del Sinn Féin també tenen alguns aspectes a millorar. Martin McGuinness va ser ministre d’Educació i no sabia irlandès.

A Catalunya, en canvi, alguns magistrats pretenen d’esborrar el camí recorregut fins ara i destruir l’acord polític i social que hi ha hagut durant dècades entorn del català. Pretenen fer per la via judicial allò que no s’atreveixen a fer per la política, i argumenten que és més transparent –els qui donen suport a l’atac no tenen prou poder a les institucions. La resolució judicial que dicta que l’ús de l’espanyol ha de ser del 25% a les aules és una mostra clara d’aquesta tendència. Caldrà veure si l’acord d’aquesta setmana entre els quatre partits principals serà prou per a frenar l’atac.

La recuperació de l’irlandès al Nord d’Irlanda voldrà temps, tal com ha passat a la major part de llocs. N’hi ha prou que, de la mateixa que a Catalunya, els resultats obtinguts de la feina d’aquestes dècades vinents siguin arruïnats per uns magistrats jacobins nomenats per Londres.