14.01.2021 - 21:50
En sengles articles recents m’he referit a la dificultat (o incapacitat) per a comprendre el fet lingüístic i a la negació de la realitat com a mecanisme de defensa del parlant aclaparat per la realitat lingüística. Ara voldria completar la tríada tot descrivint un fenomen sorprenent però de conseqüències notables: el desconeixement del propi idiolecte.
No em refereixo al desconeixement del mot, que és un concepte tècnic. Idiolecte (del grec idios, ‘peculiar’) és un terme emprat en lingüística per referir-se a la varietat més petita en què es pot concretar una llengua, és a dir, l’ús individual. Per dir-ho de pressa i malament, la manera de parlar pròpia de cadascú. Tots en tenim, i no n’hi ha dos d’iguals. L’idiolecte propi està format per les tries específiques de paraules, estructures gramaticals i pronúncies concretes que conformen el nostre discurs quotidià. Seria una cosa com ara el vestidor de casa: del total de peces de roba existents en el mercat català, el meu idiolecte és l’armari on tinc les que em poso habitualment. Un armari, i això és important, de dos cossos. En un hi tinc totes les peces que vaig rebre a casa, de petit, de la família i l’entorn més immediat: la roba d’aprendre a parlar, que si us hi fixeu és la que no es tria; és la part més grossa, grossíssima, però ja no creix. De fet tendeix a minvar, perquè de tant en tant llenço una camisa o uns pantalons: són aquells mots, girs o maneres de dir que deixo de fer servir, i només me n’adono el dia que veig algú que en porta una de semblant.
L’altre cos de l’armari és força menys voluminós, i molt més canviant, i sobretot reflecteix més la meva personalitat, perquè la tria (teòricament) podria dependre de mi. Hi deso, d’una banda, els vestits que aprenc llegint, escassos però generalment de bona factura; i de l’altra la roba de moda, la de temporada. Expressions que sento al meu voltant i que en realitat incorporo sense proposar-m’ho (han vingut per quedar-se, fer-se trampes al solitari, joder, crush, en plan…), i que igual d’involuntàriament llenço a les escombraries la temporada següent; és una part de l’armari que no cal ampliar perquè creix poc. De les moltíssimes peces que m’he posat d’ençà que em vaig començar a emancipar lingüísticament (a partir de la tardana infantesa, primeria de la pubertat, si fa no fa: hola pepsicola, guai del Paraguai), avui en gasto poquíssimes (guai, molar), i les que no he llençat (careto, fer un vòltio) les tinc en desús, ja gairebé no les despenjo mai. A diferència d’aquestes, que són de temporada, la vestimenta heretada de casa és per a tota la vida, però quan una peça es deixa de fer servir queda tan ensorrada al fons de l’armari que costa molt de repescar (“—Gràcies. —No es mereixen”, o “I ara” per dir ‘no’): cal un esforç conscient, perquè en emprovar-nos-la sembla que ja no combina amb res (aquest dia un parlant barceloní de pares vallesans no aconseguia recordar com es diuen aquells retallons de cotna de porc que anomenem llardons i que en algun moment havia substituït per torresnos. Precisament el fet que sembli increïble (és verídic) és la prova del que dic: tant l’aprenentatge com l’oblit d’elements lingüístics són gairebé sempre inconscients, i la voluntat hi té ben poc a fer, si no es treballa molt).
He posat els exemples en forma de mots i expressions, però també val per als fenòmens sintàctics i fonètics. Un exemple és la L de Diagonal: hi ha qui la incorpora en un cert moment i ja no la canvia mai més; o la Z de zona desplaçada cap a S (una articulació que tendeix a generalitzar-se). O la cantarella en les frases interrogatives de la canalla d’ara, tan diferent de la de fa dues generacions. No fa gaire, comentant en una sobretaula el problema de la pronúncia de topònims estrangers, la possibilitat d’adaptar el so de la J castellana mitjançant la nostra C va provocar befa, si no indignació (ningú vol passar per burro); la revelació que tots els presents empren el mot maco/a, que n’és prova fefaent, va ser rebuda amb estupor. Però el zenit es va atènyer quan cap dels contertulians tenia present el cas de quefe (cap ni un de cinc, i no parlem de gent jove, precisament). Si tu has viscut al país, t’has relacionat amb catalanoparlants de més d’un dialecte, has llegit algun llibre, has participat en quatre sobretaules i no tens present el mot quefe, deixa’m que t’ho digui una mica bruscament: no estàs capacitat per parlar de llengua. El fet lingüístic no és un codi de circulació on només hi ha coses que es poden fer i coses que no; és molt més vast. Llegeix, escolta, esforça-t’hi (té, un text molt breu, ben recent, que t’ajudarà), i un dia potser tindràs prou criteri per emetre un parer que valgui la pena d’escoltar. Mentrestant, val més que continuïs parlant de política.
Torno al to pedagògic. Per comprendre el fet lingüístic entès com a realitat col·lectiva, cal tenir present que els idiolectes poden ser potencialment variadíssims, però el fet és que són monòtonament repetitius. Dit d’una altra manera: cadascú de nosaltres té la capacitat de modelar al seu gust la pròpia manera de parlar, però a l’hora de la veritat gairebé no fem altra cosa que copiar. Entenguem-nos: copiar els models majoritaris. La tendència a l’homogeneïtzació lingüística és tan vella com el llenguatge (i en part necessària, si ens volem entendre), però la hiperinflació dels mitjans de comunicació ho ha dut a l’extrem. Per combatre les modes del moment (gilipollas, lol, sí o sí, és lo que hi ha, línies vermelles, desescalada… i així fins a l’infinit) cal una independència de criteri que la majoria de parlants no tenen. Per temor (ningú vol ser ridiculitzat per la manera com parla), però sobretot per desconeixement.
Com que aquí ja hi ha prou teca per rumiar una estona, deixo per a la setmana entrant la part més fascinant del fenomen.
