Idees que van calant

Quinze dies després de les eleccions del 14 de febrer és bonic de comprovar com els resultats van paint-se de mica en mica. Idees que calen, com la pluja fina. En una primera i falsa impressió potser no es veien canvis profunds que sí que es van veient amb el pas del temps. Quatre són els punts que veig que van calant ben endins, que no són menors, i que s’amaguen cada cop menys.

El factor nacional ja no s’amaga. Durant anys s’ha volgut vendre la idea que l’independentisme era de classe alta i l’unionisme de classe baixa. Però la realitat és que la renda hi és, i que hi té un paper (i està bé de veure on, i on no), però no t’explica del tot un fenomen que també s’explica, i sobretot, per origen, llengua, estudis i més factors. Això és més un poble en moviment que no pas una classe social en moviment. Que un diari com El País accepti que la renda no ho explica tot i que posi en valor els orígens de la gent (on naixem nosaltres, i els nostres parents, siguem rics o pobres) és veure que es trenca un tabú. El factor nacional ja és habitual de veure entre l’anàlisi de vot. (Recordem, per cert, que en això del vot segons origen, l’independentisme és majoritari entre els catalans amb quatre avis nascuts a Catalunya, i l’unionisme ho és entre els catalans amb quatre avis no catalans. Però que en la Catalunya mestissa [un dels pares d’aquí, l’altre de fora] també guanya l’independentisme. Per mestissos, els independentistes. No pas al revés.)

Qui eixampla la base? Esquerra es dedica a convèncer els dubtosos i Junts els convençuts. L’independentisme creix perquè ERC creix a les zones unionistes. Aquest ha estat un dels grans mantres dels republicans aquests darrers anys. Però les dades de les eleccions del 2021 no diuen pas això. Tant si consultem els mapes publicats per Marc Belzunces a VilaWeb com els de Roger Tugas a Nació Digital, veiem que el partit que en aquestes eleccions ha eixamplat la base en tant per cent és sobretot la CUP. I que a les àrees metropolitanes en molts casos tots tres partits independentistes (ERC, Junts i la CUP) han augmentat el seu tant per cent. No solament ERC. De fet, a ciutats com Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, han estat els altres partits que han crescut més que no pas Esquerra. Almenys enguany. Ara, Esquerra continua essent el partit independentista més votat en aquestes àrees. I si anys enrere el partit més votat en aquestes zones era CiU, ara ho és ERC. Canvi de cromos.

Els partits independentistes han estat molts (Junts, ERC, CUP, PDeCAT, Primàries, Moviment Roig, Suport Civil Català, FNC) i s’ha superat el 50%. Aquesta idea també cala: molts partits, i no un de sol, ajuda a augmentar el % de vot.

Els comuns no són necessaris. Un dels mantres, cada cop menys convincent, és que els comuns són necessaris per a avançar i arribar a majories. La realitat és que s’ha superat el 50% del vot sense els comuns. El procés avança i ho fa sense ells, que han decidit d’escorar-se cap a l’unionisme, i no pas restar al mig, com feien anys enrere.

Som a la part fàcil: veus i sents els joves que aquests dies són al carrer, en entrevistes per ràdios i televisions i veus clara una cosa. No creuen que amb un govern de majoria independentista i amb més del 50% del vot les coses hagin de canviar. Tenir govern, i el 50%, és la part fàcil. La difícil és, ja es va veure el 2017, què es pot fer contra un rival que actua amb violència i tanca cantants a la presó. T’hi tornes, també amb violència? T’hi tornes, però únicament amb força, gens de violència? No t’hi tornes i esperes que tot es gestioni al govern? Com reaccionar davant els mossos? Aquestes són les preguntes que requereixen unes respostes (i una organització) molt més afinada que no la que té l’independentisme no governamental actualment. I que es va configurant, també a poc a poc, en aquest carrer que ja no és cosa de l’ANC i Òmnium exclusivament. Nous actors es configuren sense esperar governs màgics. Un altre canvi que van calant, de mica en mica, sense parar.