Iceta, el bufó

Miquel Iceta hi ha tornat. Després de la ‘ballaruca’ espontània en un míting ja llunyà i que més tard va anar repetint, imitant-se patèticament a ell mateix, fins i tot en la campanya del 21-D, quan si res era segur que no tocava era ballar. Després de l’emulació, com un histrió desbocat, de l’històric ‘Pedro!’ amb què Penélope Cruz va cridar l’Oscar d’Almodóvar, llavors davant un Sánchez que ell delejava redemptor de tot el mal causat per Rajoy. Després d’aquest i de tants més moments d’escarafalls amb què ha anat obsequiant la parròquia tots aquests anys com més va més a mesura que anava adquirint responsabilitats i guanyant notorietat, ara fa deu dies, durant la Festa de la Rosa que cada any celebren els qui es fan anomenar socialistes, hi ha tornat.

I aquesta vegada el numeret ha consistit a escarnir els qui a hores d’ara fa massa mesos que són en presó preventiva. No és la primera vegada que en fa befa, però tornar-hi a tan pocs dies del primer aniversari dels fets d’octubre del 2017 és especialment feridor. Ha dit, alçant el to de veu i agitant els braços, que ell ja els havia avisat, que si hi ha presos i exiliats és perquè no li van fer cas, perquè van conduir sortint del carril, perquè la via unilateral no porta enlloc. Etcètera.

Una vegada més Iceta assumeix el paper del bufó. L’operació té la seva gràcia perversa. Ell sempre parla com un far de la veritat disposat a il·luminar sense ombra de modèstia propis i estranys. Deixa anar obvietats amb aspecte de grans sentències, ho fa en to tràgic fins que provoca un efecte còmic (que el seu públic aplaudeix mansament), això sí, sense abandonar mai l’espai de la fal·làcia política en què sembla sentir-se tan còmode. Vegeu si no és mesell retreure als presos que, si són a la presó, i als exiliats que, si s’han hagut d’exiliar, és per allò que han fet. Perquè, què han fet en realitat?

Han presentat un projecte polític que successivament ha obtingut el suport majoritari de la societat en cada convocatòria electoral. I l’han presentat perquè un gruix innegable de la societat civil els l’exigia. L’han defensat on corresponia seguint tots els canals establerts. I, després d’haver estat ignorats reiteradament i d’haver estat negats amb voluntat d’humiliació pels qui haurien d’haver-se sentit amb la responsabilitat d’escoltar i de negociar, han explorat per quins camins s’hi podria avançar. Sense por d’actuar unilateralment abans d’haver estat condemnats al blocatge per aquella voluntat manifesta d’ignorància i de negació. I així van fer possible que tal dia com avui, ara fa un any, els ciutadans d’aquest país que ho volguessin expressessin amb un vot si en volien fer un estat independent o no. I això és delicte?

Iceta, el bufó, els fa culpables de la seva situació. És aquella operació que hem vist fer tantes altres vegades, i que assenyala la minifaldilla de la noia com la causa de l’agressió del violador. No deixa de ser paradoxal que els qui es proclamen socialistes s’hagin especialitzat en aquesta mena de capgirells del raonament. Com quan fa quatre dies la ministra Batet tornava a dir, ara al Senat, que la democràcia és la llei. I semblava que n’estava convençuda! Doncs potser aquesta sí que hauria de dimitir també, si la seva capacitat d’argumentació té aquesta volada subaquàtica…

Miquel Iceta, ell i aquesta seva tendència a fer de bufó, ell i tota la caterva de sequaços que el secunden amb cartera de ministre o sense, no demostra sinó que els socialistes no són part de la solució d’això que tenim sobre la taula de fa tants anys, ben mirat, dècades, segles ja, sinó un dels components essencials del problema. Per la seva hipocresia. Pel seu cinisme. Per la seva frivolitat, que d’ençà del primer d’octubre no ha parat de créixer, i que no minva ni ara que, del govern d’Espanya estant, haurien de gosar agafar el toro per les banyes. Però per a això caldria, a més, que tampoc no fossin covards.