29.07.2016 - 22:00
Ibrahim Keivo és un músic sirià refugiat a Alemanya. Fill d’una família armènia que va sobreviure al genocidi del seu país. És reconegut com un gran defensor de la música tradicional siriana. Keivo va néixer a al-Hasakah, al nord de síria, zona coneguda amb el nom d’al-Jazira. És un mosaic on convivien àrabs, kurds, armenis i assirians. Una societat rica que combina cultures, ètnies i idiomes diversos. Keivo va créixer en un poble de majoria iazidita. Es considera afortunat perquè vivia en un ambient on la música era sagrada, tant pels iaizidtes com per la seva família. Va aprendre cançons antigues gràcies als vells del poble que cantaven als seus fills i gràcies a les dones que cantaven tot treballant al camp.
Després de l’expansió de l’autoanomenat Estat Islàmic i l’amenaça a les minories religioses, es va trobar obligat a fugir de Síria, en un altre episodi d’exili. Va arribar a Alemanya ara fa tres anys. Lluny de casa, comença a construir una vida nova acompanyat de ritmes i balades en moments de soledat. Keivo, juntament amb el músic kurd Gani Mirzo, ha participat aquest mes de juliol en el Festival de Músiques del Món als jardins del recinte modernista de Sant Pau, a Barcelona, i a Palència.
—Què implica per a un músic ser refugiat?
—La música t’afecta i et deixa petjada, sigui com sigui i siguis on siguis. Ser refugiat perjudica la meva feina de músic. Significa dolor i patiment. És cert que sóc fora i lluny de Síria, però hi tinc el cor i el pensament. Encara hi tinc amics i familiars, em preocupa molt la seva situació i això fa que no dediqui tant temps com caldria a música.
—I la guerra?
—Vaig viure a Síria els quatre primers anys de la guerra. No pensava sortir-ne, però van haver-hi uns atemptats al meu barri, molt a prop de casa. A més, Hasakah va ser atacada per l’autoanomenat Estat islàmic (EI). La meva filla em va dir que volia anar-se’n abans no la decapitessin. Llavors vaig adonar-me que era el moment de deixar el país. No passa ni un dia que no miri notícies i truqui a la família. Sóc lluny de Síria, però hi tinc el cor i el pensament.
—Què en penseu, de l’amenaça gihadista contra la cultura?
—En general, el poble sirià és molt hospitalari amb els convidats. Però aquests que han vingut a Síria hi han portat uns costums terribles. Vénen al nostre territori i ens obliguen a fer allò que desitgen. A la nostra societat, ningú no es ficava en la vida de l’altre. Aquests nouvinguts volen canviar regles, lleis, costums i la bella convivència que hi havia entre nacions i ètnies d’aquella contrada. Volen imposar-hi un sistema basat en decapitacions, matances i un islam radicalitzat. No els considero humans. Volen eliminar la cultura i tot allò que té relació amb la història de la humanitat; instruments, ruïnes…
—El jovent, com en sortirà marcat, de la guerra?
—Fa poc vam parlar sobre això amb més músics i artistes sirians, en una conferència a la seu de la UNESCO, a París. Si la generació jove d’ara creix amb el sistema que EI vol imposar a Síria, el futur serà molt fosc. Els adults que en vam fugir, o els qui hi van perdre la vida per la guerra, ens hem salvat. Els menors que encara viuen a Síria, els que veuen què fa EI, si no reben un tractament especial, seran una amenaça per al futur del país. Els nens han de viure amb la cultura de l’amor, de la ciència, de la música i lluny d’aquests salvatges.
—Com es pot aconseguir?
—Traient-los del país. Hem de tenir-ne molta cura perquè són el punt lluminós que ens queda. Els països occidentals els han d’ajudar, si realment volen que Síria tingui un futur millor.
—Veniu de Síria a fer concerts a Europa. Com ho viviu?
—Em costa molt d’acceptar la idea de ser refugiat. No ho dic per infravalorar ningú, només perquè si em considero refugiat no tindré data de tornada. M’agrada més el concepte de viatger i convidat, així penso que tornaré. No vull ser un convidat pesat, de manera que seré optimista i diré que tornaré aviat a la meva terra. Si Déu vol.
—Com encareu el futur?
—Sóc una persona molt optimista. Fins i tot quan ploro somric. No vull transmetre el negativisme ni a la meva família ni a la gent que m’envolta. La llei de la vida diu que les rodes avancen i no reculen. A vegades la maldat supera la bondat. Sembla que aquests últims anys els dolents treballen molt més que no els bons.
—Heu participat en concerts en solidaritat amb refugiats?
—La majoria dels meus concerts són pels refugiats. Sempre els esmento en els missatges i en les cançons que escric. Tots els refugiats patim, però hem de tenir paciència. Tots som iguals i tenim el mateix dolor.
