I Zverev va aturar el partit

No sé què m’agrada més, si la determinació amb què el jugador alemany explica què ha passat i diu “No, no, no, això és inacceptable. És increïble”; o la insistència de l’àrbitre quan es tomba cap al públic i pregunta “Qui és la llumenera que ha dit això? Que alci la mà”, i quan va repetint “Qui ho ha dit? Qui ho ha dit? Qui ho ha dit?”, i hi afegeix “Ok, el farem fora. El farem fora”; o, encara, el successiu anar-se posant drets de la gent, tornant a seure, mirant a banda i banda aviam si per fi han trobat l’interfecte, assenyalant-lo, per tant, posant-lo tan clarament en evidència.

El conjunt, suposo, me n’agrada. Els deu minuts de partit aturat fins que els responsables de seguretat no van identificar on era l’individu i el van comminar a anar-se’n i el van acompanyar fora amb general alleujament.

Va passar l’altre dia, que era 5 de setembre i es jugava un partit de vuitens de final de l’Open dels Estats Units d’Amèrica entre el tennista alemany Alexander Zverev i l’italià Jannik Sinner. Zverev tenia la pilota i estava a punt de servir (i fins aquí, ai, els meus coneixements sobre aquest esport) quan va sentir un energumen del públic cridant “Deutschland über alles!” (‘Alemanya per sobre de tot!’), que és la primera frase de l’antic himne d’Alemanya i que, passada la Segona Guerra Mundial, va ser suprimida amb tota l’estrofa precisament per la seva identificació amb el nazisme (actualment l’himne és tan sols la darrera de les tres estrofes originals).

(I ara aquí faig un petit a part per destacar la diferència entre escandalitzar-se per aquesta frase i el seu significat, bo i mostrant-hi clarament i públicament el rebuig, i allò altre que amb tanta tranquil·litat pot practicar la fiscalia espanyola, que, a la memòria anual oficialíssima, no s’està de tractar com a “accions de sabotatge” al seu estat els danys causats als símbols franquistes, tanco parèntesi.)

Quantíssimes vegades no es profereixen proclames nazistoides, feixistoides, racistoides, masclistoides, bo i aprofitant la conglomeració i l’exaltació dels estadis. Quantissimíssimes. I que poques vegades que això és notícia perquè algú, entre els qui poden fer-ho, responsables dels clubs o dels estadis, esportistes al zenit de la fama i, per tant, de la capacitat d’influència, ho posa en evidència i ho atura i en fa, per tant, públic escarni i condemna. Poquissimíssimes.

D’aquestes poques, la primera, tant al nostre país com al conjunt de l’àmbit que abasta l’estat espanyol, la va protagonitzar, el 9 de febrer de 1992, Guus Hiddink a l’estadi del València CF. Ell, aleshores, n’era l’entrenador. Jugaven contra l’Albacete. Hi havia, a la graderia del Fons Nord, una bandera nazi: el vermell i el blanc i l’esvàstica negra. Tan bon punt va sortir a l’estadi amb els jugadors, Hiddink la va veure. Tothom l’havia vista, de fet, però tan sols ell va actuar: va demanar als treballadors del club que retiressin aquell símbol nazi. Tan senzill com això. I tan senzill, també, com mantenir que el partit no començaria fins que no s’hagués foragitat la banderota. Aquesta lliçó ens va oferir l’holandès tranquil. Anys després, explicava que, l’endemà o l’altre del partit, la directiva del club l’havia avisat que no s’emboliqués en aquells assumptes. “Com que no? Tots ens hi hem de posar, en aquests assumptes”, resumia ell mateix.

Ara ho ha fet Alexander Zverev. I ha tornat a posar en evidència tants de silencis (que, a la pràctica, són aquiescències). Ho ha fet ell avisant el jutge de cadira (se’n diu així, oi?), i ho ha fet el jutge que sense dubtar-ho ha aturat el partit fins que no s’hagués expulsat de l’estadi el proferidor del bram. Aquesta claredat. Aquest missatge tan nítid: hi ha coses que de cap manera no es poden deixar passar. Ni normalitzar. Ni minimitzar. Ni res.

Abans hi havia hagut, val a dir, milers de silencis. Que no són notícia mentre semblen normals, les coses que van passant mentre ningú no s’hi fica. Ara penso, i gairebé se’m fa exemple i paradigma d’aquest mutisme escandalós, en el comportament dels futbolistes multimilionaris que jugaven un mundial a Catar (allà, als estadis construïts amb milers de morts, ho recordeu?) i que no van fer cap gest, ni un mínim, simbòlic gest per la vida d’un dels seus, jove com ells però iranià, futbolista com ells però empresonat i amb l’amenaça sinistra de la forca a sobre seu. Amir Nasr-Azadani estava pendent d’una pena de mort, acusat d’haver participat en les protestes a favor dels drets de les dones i de tothom, i els seus col·legues hiperfamosos no van ser capaços d’aprofitar que el món girava al seu voltant per reclamar-ne la llibertat, per salvar-li la vida.

I sí, prou que ho sabem: un esportista és un esportista i no se li pot demanar la lluna en un cove. La seva tasca és jugar bé o córrer bé, o nedar, o el que sigui. Però també és cert allò que deia en Hiddink, que hi ha assumptes que interpel·len tothom, esportistes i pastissers i conductores d’autobús i tothom. I que, a més a més, hi ha gent que, per la seva projecció, té una responsabilitat afegida. Perquè serveixen d’exemple i d’esperó. Per a bé o per a mal. Vull dir que són reflex de la societat que els ha fets, expressió dels valors on han crescut, i que, alhora, reflecteixen enfora actituds (i alhora valors) que també impregnen qui els segueix.

No sé qui el va guanyar, finalment, aquell partit entre Zverev i Sinner, ara que hi caic. Tots, diria, ben mirat: tots nosaltres.