I vuit mesos després del referèndum…

Montgomery, 1955. És el primer dia de desembre. Fa fred. Fosqueja. Després d’una llarga jornada de feina, s’enfila a l’autobús que l’ha de dur a prop de casa. Té ganes d’arribar. Fa uns quants dies que ha tornat a tenir mal d’esquena. És un mal que li ve i li va sovint. L’autobús s’atura davant seu a la parada habitual. És pràcticament buit. Una vegada és dalt i ja ha pagat el viatge, s’asseu a la primera fila de la part posterior. Són a les primeres parades del llarg recorregut que encara ha de fer. Després d’un tram de trajecte, el conductor atura el vehicle. S’alça i camina cap a la part de darrere. S’atura davant d’ella i li ordena que s’aixequi i vagi a seure a les últimes files. Amb el dit índex de la mà dreta completament estirat el conductor assenyala un cartellet que adverteix ‘reservats per als blancs’.

Ella no s’alça. De primer, mira per la finestra com si la cosa no anés per ella. Resisteix. Quan el conductor alça més la veu, ella gira el cap i comença a mirar-lo. Ell amenaça que l’autobús no es tornarà a engegar fins que no hagi abandonat aquell espai reservat als blancs. Ella, amb una veu tranquil·la i cansada, li explica que té molt mal d’esquena i que està cansada després d’una llarga jornada de feina. Que té mal de coll i que tan sols vol arribar a casa per retrobar la família i descansar una mica. L’home, vestit amb uniforme i gorra blau marí, no està disposat a cedir. Mira la resta de passatgers i, assenyalant-la ara a ella, diu: ‘Aquesta senyora farà que avui no arribeu a casa fins més tard de l’hora prevista.’

El dijous 2 de juliol de 1964, menys de nou anys després, a la Casa Blanca el president Lyndon B. Johnson, acompanyat de Martin Luther King, remata la feina començada per John F. Kennedy i el seu germà Robert amb la signatura de la Llei dels Drets Civils dels Estats Units i posa punt final –si més no, legalment– a la segregació racial.

L’Ametlla del Vallès, 2017. És el primer dia d’octubre. L’estiu més calorós dels últims anys ja s’ha acabat. Els dies s’alcen amb el cel net i vent suau. El diumenge no es posa mai el despertador, però avui ha fet una excepció. A les vuit la cançó que té programada al mòbil, ‘Què té aquesta terra nostra’, cantada per Biel Majoral, sobre el pas obstinat de la simbomba, sona puntual. No l’atura com fa habitualment. Així que s’ha dutxat, s’ha vestit, ha esmorzat i s’ha pentinat, surt de casa amb un sobre blanc tancat a la mà. Es comença a fer una idea de com són els carrers el diumenge en aquella hora. Però s’enganya. Perquè aquell diumenge no és com qualsevol altre.

Tres carrers més amunt de casa, veu el final de la cua. Quan treu el cap per la cantonada, veu que la filera de veïns s’allarga fins al casal d’avis del barri. Com ella, la majoria de veïns porten el sobre a la mà. Es posa al final del rengle, que avança a poc a poc. Passa vint minuts ben bons xerrant amb els companys de fila. N’hi ha que fan broma, n’hi ha que expliquen com ha costat d’arribar fins aquí. Una senyora gran diu que el seu marit no hi haurà pogut ser per tan sols tres setmanes. Però que ella votarà per tots dos. Quan ja pot entrar al casal, veu les quatre urnes transparents damunt les taules. Ja han començat a omplir-se. Respira fondo. Hi veu borrós. Els ulls cedeixen a l’emoció.

El dimarts 5 de juny de 2018, encara no ha passat ni un any d’aquella jornada, al Palau de la Generalitat el president Carles Puigdemont, acompanyat del vice-president Oriol Junqueras, signa la proclamació de la República Catalana després d’un període incert que ha exigit negociació multilateral amb diversos estats europeus i de més enllà. Amb aquesta signatura, Catalunya suspèn definitivament el decret de Nova Planta, que s’ha anat renovant amb noms i fórmules diferents durant més de tres segles.

@PereCardus, periodista