29.03.2016 - 22:00
|
Actualització: 29.03.2016 - 22:14
Què hi feia Ada Colau l’altre dia, al partit contra l’Arsenal, a la llotja del Camp Nou? I, al seu costat, què hi feia Oriol Junqueras? I, abans que ells, què hi feien tants i tants polítics que han assistit a un partit de futbol des d’una posició tan privilegiada? Aquesta presència fa cap bé al poble que els ha votats o és simple ostentació? Entenc que és diferent si un equip català juga una final en què pugui representar-se d’una manera o d’una altra la ciutat o el país, però quan tan sovint la llotja del Barça és farcida de polítics, quina diferència hi trobeu amb la llotja de l’estadi del Real Madrid, sobre la qual tanta gent comenta irònicament o rabiüdament la presència de polítics del PP o del PSOE?
He començat amb unes preguntes que podrien ser anecdòtiques si no fos que, al meu entendre, tenen a veure amb una concepció equivocada sobre la presència dels polítics en la societat. Sobre la seva visibilitat. Ja fa temps que me les faig, aquestes preguntes. Algunes les vaig incorporar al meu llibre ‘Contra la cooltura. Art i política a Catalunya’ i, ara, vull recordar alguns d’aquests dubtes que m’assalten i que, malauradament, veig que continuen practicant els dirigents, tant els de l”ancien régime’ com els de les noves maneres d’entendre la política. No ho sé, potser sóc jo que m’equivoco i tothom veu bé que els nostres governants s’exhibeixin continuadament. Però, tant?
Comencem pel alcaldes, per alguns alcaldes vull dir. Per què les màximes autoritats municipals volen parlar en tots els actes importants que s’organitzen al seu poble? O per què els ajuntaments publiquen uns butlletins municipals que, a la pràctica, són un mostrari de fotografies dels alcaldes inaugurant coses; parlant afablement amb els veïns, especialment amb nens; essent el focus d’actes on ells només tenien un paper anecdòtic o residual? (Parlo amb coneixement de causa; almenys a Cornellà de Llobregat s’edita des de fa molts anys una revista –alguns en diem el ‘full parroquial–, on José Montilla, primer, i Antonio Balmón, després, apareixen amb tanta freqüència que acabes pensant que ells i només ells són la història de la població.)
Si un museu o un centre cultural del municipi fa un acte que mereixi una inauguració o alguna explicació inicial, no és més normal que la facin els responsables d’aquells equipaments, que són els qui hi entenen? L’ajuntament no hi és representat, ja, amb les paraules d’un dels seus treballadors qualificats? I si l’alcalde vol ser-hi, no en tindríem prou els soferts ciutadans amb la seva presència –la revista municipal de torn ja s’encarregaria de constatar-la adequadament– i podríem estalviar-nos les seves paraules sovint monòtones i repetides? Els alcaldes i els regidors no haurien de parlar més als seus plens i menys en actes on no acaben de complir cap paper que no sigui el que marca el protocol que ells mateixos han instituït?
Ai, el protocol! Deixem els ajuntaments, anem més cap amunt. Hi ha una pregunta que he repetit moltes vegades: per què vénen les autoritats a les inauguracions de les exposicions que han finançat, o a les conferències de premsa que es convoquen per parlar d’aquell esdeveniment? Que no és obligació seva de subvencionar actes culturals? Sembla que alguns es prenen la pregunta com una provocació. Aleshores és quan he de recordar que, en el món anglosaxó, els polítics no van mai a les inauguracions ni a les conferències de premsa, es fan a un costat i no deixen que la cultura i la política es barregin. És clar que expliquen els seus programes, però ho fan als parlaments respectius i convoquen conferències de premsa per parlar exclusivament de política, no pas per fer veure que saben coses que no saben.
Però la cosa no acaba aquí. S’agreuja quan parlem de publicacions pagades per les institucions, ja siguin locals, nacionals o supranacionals. Per què aquestes publicacions contenen això que en diem ‘textos institucionals’? Les pàgines inicials dels catàlegs o de tota mena de publicacions pagades per les institucions públiques contenen escrits de presidents, consellers o alcaldes. Són aquelles pàgines que no llegeix mai ningú. Com voleu que les llegim si tothom sap que la immensa majoria d’aquells textos no els han redactats aquells que els signen, sinó que algú altre els ha fet dir allò que diuen. Com hem de llegir aquells textos si s’acosten a la pitjor versió de la retòrica buida, del no-res. Per als qui pensin que mantinc la provocació, tornaré a recordar que, ves per on, hi ha llocs on els polítics no tenen ni la temptació de participar en publicacions que no són de la seva competència intel·lectual.
En voleu més? Les estrenes teatrals. Com més glamurosa es preveu la primera representació d’una obra, més farcida de polítics. I de periodistes que els retraten. Cap ni un no es paga la seva entrada i no ocupen pas els seients més apartats del prosceni; ben al contrari, seuen a les primeres files com si fossin ells els actors o dramaturgs o crítics que poguessin valorar l’obra en qüestió. I si es perden el dia de l’estrena, cap problema: entraran gratis i ocuparan els llocs millors de la platea. I encara més. Quan es mor algú del món de la cultura, els polítics sempre són els primers d’opinar, però en realitat la majoria de vegades no han llegit ni un llibre ni han vist cap obra del finat. I, per tant, no poden transmetre el grau de pèrdua que aquella mort pugui representar per a la cultura del país.
Podria continuar, però em sembla que ja m’heu entès. Alguna vegada m’han dit que, en realitat, els organitzadors dels actes són els primers que demanen presència institucional. I jo dic que és possible: però aleshores se m’acudeix de pensar que algun dia haurien d’arribar polítics que posessin fi a la pantomima. Un representants que expliquessin als seus representats que ells no són importants, que els importants són els artistes que fan una exposició, els directors dels equipaments que l’organitzen, els músics que fan un concert i els qui l’han programat, la colla que aixeca un castell i el públic que l’aplaudeix; uns polítics que es comprometessin a no escriure mai més un pròleg institucional i així aprimaríem els lloms de tants i tants llibres. Posats a fer, uns polítics que expliquessin als reporters de televisió que, en una estrena o inauguració, la seva opinió és insignificant, que són els protagonistes i els qui hi entenen que han de ser entrevistats. (Tot i que, ben mirat, si ells no hi fossin, els gasetillers ja no tindrien la temptació –o l’ordre dels seus directors– d’enregistrar-los o d’entrevistar-los.)
Ja sé que em faig preguntes que veig que poca gent es fa. Ja he escrit que potser sóc jo que m’equivoco. Si us agrada veure els polítics a tort i a dret, si preferiu que assisteixin –i es facin notar– a conferències de premsa i inauguracions, a la llotja del Camp Nou, que signin textos que ells no escriuen i que ningú no llegeix, aleshores us demano perdó per haver-vos fet perdre el temps. Però si hi ha ningú que, en llegir les meves preguntes, ha pensat que puc tenir ni que sigui un bri de raó, aleshores que acabi de rumiar si no seria millor que els polítics fessin molt bé la seva feina, cadascú al seu lloc, però que no apareguessin constantment a la premsa per coses que no són de la seva incumbència. De vegades, hi ha coses que s’han fet sempre però que no són normals, ni al Santiago Bernabéu ni al Camp Nou.
