24.06.2020 - 21:50
Explicito d’entrada que el trobo detestable de cap a peus: per les coses que diu i per com les diu, per les coses que fa, i per com les fa, per tot: els gestos de gallimarsot autoritari, els crits (al Twitter o fora del Twitter), l’autocomplaença absurda, l’egocentrisme estratosfèric, la perpètua apologia del mano jo i mano jo i mano jo, el narcisisme desbocat i explicitat, la ignorància no dissimulada i fonda, l’abús com a conducta i fatxenderia, els complexos mal tapats sota la gesticulació histriònica, la impulsivitat irracionalista i el llarg etcètera de tics i símptomes i comportaments que perfilen i alhora difuminen el personatge de borumballa. Donald Trump semblaria una caricatura de Donald Trump, simple carn de telerealitat, milionari de purpurines buides, si no fos que els vots (més exactament la distribució de vots per estats) el van col·locar de president del món (amb permís de l’aspirant xinès, de moment i a la pràctica continua essent així: del món).
Perquè el fet és aquest: que el personatge histriònic, amb la boqueta sempre contreta d’impertinències vàcues, amb el pobre gat enganxat al cap, és el president dels EUA. És a dir, que milions de persones el van votar. Que ell hi va saber connectar. Que els va fer de mirall o representació o projecció. I que amb aquest discurs i amb aquesta escenificació de l’autoritat i la força armada, de la inflexibilitat i la intransigència i la imposició, es prepara, impertèrrit, per la segona ronda.
O no tan impertèrrit, potser.
Perquè ara fa cosa d’una setmana, Donald Trump, el mateix que no accepta cap contradicció ni escolta arguments que li qüestionin les ordres, va rectificar. O, més exactament, va haver de rectificar. I ell, que quatre anys enrere es vantava de poder dir o fer allò que li rotés sense que això tingués conseqüències sobre el missatge i el personatge que construïa, ni sobre els vots que necessitava, i que va dir, amb tota l’arrogància botida de què era capaç, que ‘Podria disparar contra la gent a la Cinquena Avinguda i no perdria vots’; ell, que el passat mes de maig va rebre amb aquell característic menfotisme la mort de George Floyd sota el genoll del policia; ell, que quan van començar les protestes per aquest assassinat racista les va menysprear i va treure l’artilleria verbal bel·licista, dient que això s’arregla (s’arregla!) enviant més policies i més policies i la guàrdia nacional i tant com calgui; ell, en fi, amb la seva imatge de no cedir mai (perquè, segons els seus paràmetres, fer-ho és senyal de debilitat), el passat 16 de juny va rectificar: va signar una ordre executiva perquè es reformi el protocol d’actuació policíaca.
No va fer cap esment a la darrera víctima negra de la violència policíaca en l’acte de signatura. No parlem de cap rectificació sentida, de cap reflexió personal, ni política. És tan sols el fet. La constatació d’allò que el personatge s’ha vist obligat a fer. Perquè si fa quatre anys pensava que ni que disparés contra la gent no el deixarien de votar, ara constata que no es pot permetre de no respondre a l’exigència de canvis que ja és clam mobilitzat.
El decret presentat a corre-cuita preveu de crear una base de dades amb els noms dels policies amb historials violents i prohibir les immobilitzacions sobre el coll com la que va matar George Floyd després de vuit minuts i disset segons d’agonia espantosa. En el seu discurset de signatura, Donald Trump no va ser capaç de pronunciar-ne el nom. Malgrat l’omissió premeditada, però, va ressonar clarament: George Floyd. Perquè tothom sap que n’ha estat la causa. Aquesta mort i les massives i intenses mobilitzacions de protesta que ha desencadenat.
L’ordre executiva de Trump és esquifida, insuficient i ‘un mal pedaç’, que ‘intenta ocultar amb una modesta proposta la nociva retòrica d’aquesta administració que fomenta l’ús excessiu de la força i el tracte policíac violent’, tal com ha denunciat Amnistia Internacional. No resoldrà el problema de fons, que el racisme i la brutalitat que formen part de la pràctica de la policia, la permissivitat en veient aquestes actuacions, la impunitat que saben que tenen els qui les perpetren. És tan sols, certament, un mal pedaç. Però és també una altra cosa més important: una mostra clara d’un fet que coneixem, que la història a bastament ha demostrat i que no hauríem de perdre mai de vista: que la mobilització produeix canvis.
Fins i tot el president del món pot ser forçat a rectificar: no ho hauríem mai de perdre de vista. En un temps d’onades reaccionàries en bona part del planeta, cal tenir molt present que la història no està escrita enlloc, sinó que es fa. La fem. En un temps de repressió violenta de l’estat, amb presos polítics i exiliats, hem de gravar-nos a foc la lliçó: la perseverança, l’organització, tenir clar l’objectiu i saber teixir aliances pot fer que les coses passin.
Fins i tot ha obligat a moure’s aquell tros de pedra pintada de carabassa que es creu l’amo del món.
