“I va volar, Carrero va volar…”

Són dos homes. Un d’ells puja unes escales contra una paret, amb una caixa d’eines a terra. Al carrer de Claudio Coello, a Madrid. L’altre està agenollat, les mans a la caixa, mirant-lo. La tensió és alta. “No el veig”, diu el primer. I de seguida: “Està arribant”. Aixeca la mà. Un cotxe negre, elegant, s’acosta en la distància. Quan és al lloc se sent un crit, “ara!”, seguit d’una gran explosió. El cotxe surt volant, passa sobre el sostre d’un edifici veí i cau dins un pati.

Així va ser representat l’assassinat de Luis Carrero Blanco per Gillo Pontecorvo al film Operación Ogro (1979). A les 09.28, segons el sumari del cas, ETA va fer que els rellotges de l’almirall franquista deixessin de funcionar. Poc després, José Miguel Beñaran, Argala, va explicar a Eva Forest, escriptora i simpatitzant de l’organització armada, el pla de l’operació. D’aquí va sortir el llibre Operación Ogro. Cómo y porqué ejecutamos a Carrero Blanco (Mugalde, 1974). Beñaran va ser un dels tres militants d’ETA que van participar directament en l’acció, juntament amb Jesús Zugarramurdi, Kixkur, i Javier Larreategi, Atxulo.

Una espiral destructiva

El camí recorregut fins a executar l’acció va ser complex i difícil. Després de la cinquena Assemblea d’ETA, l’impacte polític i social de l’organització havia crescut significativament. Tenien més militants que mai i havien fet un pas sense retorn: el 2 d’agost de 1968, ETA va matar Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa i conegut torturador. Va ser la primera mort planificada.

Però l’atemptat va tenir conseqüències greus per a l’organització i la va afeblir notablement en poc temps. La dictadura va imposar un estat d’excepció i va detenir gairebé 2.000 persones, de les quals unes 500 van ser torturades. En aquest context, va tenir lloc el primer gran cop a l’organització armada. El 9 d’abril de 1969, la policia va detenir Mario Onaindia, Victor Arana, Josu Abrisketa, Eduardo Uriarte, Jon Etxabe, Jone Dorronsoro i Enrique Gesalaga Mogrovejo. Tots ells, i fins a setze militants, foren condemnats un any més tard en el judici de Burgos.

Una sèrie de baralles internes dins ETA van portar una part de l’organització a abandonar la lluita armada per formar un partit revolucionari. Les divisions van causar confusió entre els militants i l’ala militar d’ETA –que aleshores s’estructurava en uns quants fronts– va guanyar molta força dins l’organització. El 1972 van augmentar les accions: els segrests dels empresaris Lorenzo Zabala i Felipe Huarte, campanyes en contra del sindicat vertical, robatoris per a subministrar logística a l’organització… Algunes d’aquestes accions foren molt útils més endavant per a l’operació Ogre.

D’altra banda, la repressió contra l’organització també es va intensificar significativament. El 1972, la policia espanyola va matar quatre militants d’ETA, i el 1973, el cap de l’ala militar, Eustakio Mendizabal, Txikia. Durant aquest període, també es van formar els primers grups ultra en contra de l’organització, específicament, els Guerrilleros de Cristo Rey.

Aquesta situació va fer que l’organització considerés uns altres objectius per a posar fi a la dictadura. Entre aquests objectius, hi havia el d’actuar a Madrid. A partir de la tardor de 1971, Beñaran va fer alguns viatges a la capital espanyola per a establir contactes amb els sectors polítics d’esquerra i crear una infrastructura mínima per a l’organització. En aquesta època va conèixer Eva Forest i Alfonso Sastre, entre més. Encara no sabia que, aviat, Madrid es convertiria gairebé en el seu lloc de residència.

L’òrgan de direcció d’ETA va fer una reunió al País Basc nord el mes d’octubre del 1972. Beñaran i Iñaki Pérez Beotegi, Wilson, eren a punt de travessar la frontera entre els estats espanyol i francès, però van descartar-ho perquè era molt arriscat. Es va decidir que no podien quedar-se al País Basc sud i, per això, tots dos es van traslladar a Madrid.

En aquell moment va ser quan ETA va rebre la informació que l’almirall Carrero Blanco, la mà dreta de Franco, solia anar a l’església de Sant Francesc de Borja, situada al carrer Serrano 104, cada dia a les nou del matí. Aquesta informació, Beñaran la va rebre d’un home anònim que, segons algunes versions no confirmades, va aparèixer al seu hotel, el Mindanao, al barri de Chamberí de Madrid.

A més de Carrero Blanco, ETA tenia més personatges vinculats a la dictadura en el seu punt de mira, com ara el cap de l’Opus Dei, Josemaría Escrivá de Balaguer.

L’encàrrec de Beñaran i Pérez Beotegi, Wilson, era confirmar la informació recopilada sobre Carrero Blanco. Uns altres membres d’ETA, com Mujika, també van participar en l’operatiu. Finalment, es van incorporar a l’equip Juan Bautista, Zigor, i després, Larreategi. Tots dos van viure junts en un pis llogat al carrer de Mirlo d’Alcorcón. I van confirmar que l’almirall, cada dia, a l’hora establerta, es quedava a l’església, assegut en uns escons enmig dels membres de la seva seguretat i sense cap mesura de protecció. També van obtenir l’aprovació de l’òrgan de direcció d’ETA per a preparar l’acció.

En total, van passar uns vuit mesos preparant-la. La primavera del 1973 tot estava llest per a l’operació Ogre. El pla inicial era de segrestar Carrero a l’església mateix, però l’operació va ser ajornada per alguns problemes. I, entremig, el 9 de juny de 1973, Franco va anunciar que Carrero Blanco seria nomenat president del govern espanyol. I allò ho canviava tot.

El nou pla

Aleshores, l’escamot Txikia va concebre un nou objectiu: assassinar Carrero. Beñaran, Larreategi i Pérez Beotegi –aquest darrer havia substituït Zugarramurdi– van comprovar que el president del govern espanyol, malgrat seguir la seva rutina, tenia un aparell de seguretat encara més potent, i, en aquestes condicions, el segrest es feia impossible.

Així, doncs, van dissenyar un altre pla. Carrero passava cada dia pel carrer de Claudio Coello amb el seu cotxe, de manera que van llogar un soterrani i van excavar un túnel que anava del soterrani a l’altre costat del carrer.

Larreategi va presentar-se com a escultor, va llogar el soterrani i va parlar amb el guàrdia de l’edifici, amb el conserge –que era un policia– i amb els veïns, amb l’objectiu que no sospitessin d’ell. I els tres membres de l’equip van començar a excavar el túnel a començament de desembre, segons que explica Antonio Duran, un militant comunista de Madrid, que descriu l’acció i la construcció del túnel al llibre Ekintza eta mitoaren eraikuntza (Txalaparta, 2023). El túnel tenia uns set metres de longitud i la forma d’una T. L’amplada i l’alçària eren les mínimes necessàries per a poder treballar: 60 centímetres d’ample i 50 centímetres d’alt. El volien tenir llest el 15 de desembre.

L’objectiu de l’escamot era executar l’acció el 18 de desembre, dia en què començava el judici dels 1.001 contra els sindicalistes de les Comissions Obreres. No obstant això, un nou esdeveniment va tornar a canviar els plans: Henry Kissinger es reuniria amb Carrero Blanco a Madrid, i l’ambaixada dels Estats Units era tan sols a uns 200 metres del soterrani. Calia triar una nova data, i finalment va ser el 20 de desembre.

El dia assenyalat

Després d’haver aprofitat els dos dies anteriors per preparar el sistema de cablejat, el 20 de desembre, els membres de l’escamot Txikia van començar l’acció. Van deixar la casa del Mirlo i es van dirigir al soterrani del carrer de Claudio Coello per rematar els últims detalls. Van disposar tres conjunts de detonadors a l’extrem del túnel en forma de T; en total, 75 quilos de Goma-2 que havien robat uns mesos abans d’una pedrera d’Hernani (Guipúscoa). Josu Urrutikoetxea va ser l’encarregat de robar-los i fer el transport.

Una vegada els detonadors van ser instal·lats, van connectar els cables entre si i van cobrir el forat amb terra. L’objectiu era que l’ona expansiva de l’explosió es dirigís en una única direcció: cap amunt. Beñaran i Zugarramurdi, vestits d’electricistes, van estirar el cable que havien deixat amagat a la façana, i van comprovar que estava connectat i que el corrent arribava dins el túnel. El sistema estava preparat.

Mentrestant, Larreategi havia aparcat un segon vehicle perquè poguessin escapar de la ciutat de seguida. En aquell moment, van confirmar que Carrero seguia la seva rutina quotidiana: l’almirall havia sortit de casa, al carrer dels Hermanos Bécquer, i va agafar un Dodge Dart negre en direcció cap a l’església de Sant Francesc de Borja amb el conductor Luis Pérez Mogen i el seu metge personal, Juan Antonio Bueno. Darrere d’ells, en un altre cotxe, hi havia dos metges i el conductor de seguretat. La seva rutina era clara per als membres d’ETA: després de la missa, tornaria a casa, tot passant pel carrer on eren ells.

I, efectivament, al voltant de les 9.30, el cotxe de Carrero va entrar al carrer de Claudio Coello. Beñaran el seguia de prop i va donar l’ordre a Zugarramurdi: “Ara!”. El vehicle va volar en vertical uns 35 metres i va caure al pati de la casa de la residència dels jesuïtes: Carrero, Pérez Mogen i Bueno van morir a conseqüència de l’explosió.

Beñaran i Zugarramurdi es van allunyar immediatament del lloc de l’acció. En un Seat 124 conduït per Larreategi, es van dirigir a una casa d’Alcorcón que havien llogat unes setmanes abans.

La confusió

Per al règim franquista es va fer difícil copsar què havia passat. D’entrada, no van entendre ni què havia passat amb el cotxe del president. Fins i tot, van sospitar que potser havia desaparegut a l’aire, abans d’entendre que havia caigut dins l’edifici. En un primer moment, es va considerar la hipòtesi d’una fuita de gas, però havia deixat un forat de dos metres i mig de profunditat, d’uns dinou metres de longitud i vuit d’amplada.

Finalment, es van adonar que hi havia un forat a l’indret de l’explosió i van confirmar que allò havia estat una acció preparada amb antelació. I aleshores van sorgir tot de teories sobre la possible autoria: es va parlar dels comunistes com a reacció al judici de Comissions Obreres, dels FRAP… Hi havia moltes hipòtesis. Finalment, ETA va assumir l’acció, explicada per Jokin Apalategi i Eduardo Moreno Bergaretxe, Pertur, en una nota que va ser difosa per Ràdio París.

Tenint en compte tot el que havia passat després de la mort de Melitón Manzanas, l’organització tenia un pla per a enfrontar-se a la repressió policial i protegir els membres de l’escamot Txikia. Beñaran, Zugarramurdi i Larreategi van romandre unes quantes setmanes a la casa d’Alcorcón mentre els membres de l’organització preparaven una conferència de premsa a la vora de Bordeu (Occitània), amb l’objectiu de confondre sobre qui eren els autors i on eren, després d’haver comès l’acció. Ho van aconseguir, i el jutge Luis de la Torre va emetre una ordre d’arrest internacional.

L’acció va provocar una resposta policial contundent, al País Basc i a Madrid. Més de cent persones van ser arrestades, i Pedro Barrios, un jove de Madrid, va ser assassinat –més tard es va saber que l’havien confós amb Mujika.

La policia no va saber fins a mitjans de setembre del 1974 on eren els membres de l’escamot Txikia. Els van detenir, juntament amb Urrutikoetxea, José Félix Azurmendi, Mertxe Alkorta i Txomin Iturbe, entre més. El sumari del cas tenia més de 3.000 pàgines, però es va tancar sense cap acusació el maig del 1977. Uns mesos després, al setembre, el parlament espanyol va aprovar la llei d’amnistia.

Malgrat aquesta amnistia, l’estat espanyol va provar d’establir unes altres formes de càstig per als acusats, i va optar decididament per la violència. El diari Le Monde va denunciar que els serveis secrets espanyols formaven grups de mercenaris, i el seu primer atemptat, justament, va ser contra Urrutikoetxea. Van col·locar una bomba al seu automòbil. D’aquesta manera, van matar Beñaran cinc anys més tard. De fet, molts dels processats per l’assassinat de Carrero van ser assetjats per grups mercenaris.

Les accions i les conseqüències polítiques de l’acció van ser importants i van obrir moltes portes a ETA. L’assassinat de Carrero va ser interpretat com una acció que canviava el curs de la història espanyola, i va tenir una gran repercussió internacional. ETA va utilitzar l’atemptat per expressar a la comunitat internacional que no era tan sols un grup antifeixista, sinó un moviment d’alliberament nacional. Volien donar a l’acció una dimensió ideològica.

I, mentrestant, al País Basc, una gran part de la societat va celebrar la mort del president de la dictadura. Eñaut Etxamendi i Eñaut Larralde van escriure la cançó “Yup La La!”, que es va convertir en un èxit instantani. “I va volar, volar, Carrero va volar…”

Malgrat tot això, ni a Espanya ni al País Basc no hi va haver els canvis esperats. Molts historiadors consideren aquesta acció el començament del final de la dictadura, però el cas és que Carlos Arias Navarro va ser nomenat president en substitució de Carrero Blanco i es va intensificar encara més la repressió contra els bascs. Franco va morir dos anys després, la transició no va arribar fins passats cinc anys, i ETA es va tornar a dividir, aquesta vegada, entre els anomenats milis i polimilis.

[Aquest article ha estat publicat originalment a Berria: “Gora jauzi da”]