I tu, tu també estàs desinflat?

D’ençà que l’ANC va fer pública la proposta de manifestació d’enguany em trobo que aquest, aquell o l’altre, ciutadans de peu pla que només es representen ells mateixos, em diuen que aquest any no. Que ni s’hi apunten ni hi aniran. Que n’estan cansats. Que es pensaven que l’última seria l’última. Que quina presa de pèl. I es convencen que les xifres comparativament baixes d’inscrits que ens han anat torturant durant l’agost encara els donen la raó.

Però jo, què voleu que hi faci, em surt de dir que no, vull dir que sí. Que jo i tant que hi aniré. Que sí que m’hi apunto –ja m’hi he apuntat: tram 37. Que aquest any també i tants anys com faci falta. I que no seran gaires, que ja ho tenim a tocar –bé que jo no sàpiga dir gaire com es traduirà exactament aquest a tocar. Que la llibertat del país és més a l’abast que mai no l’havíem tinguda abans d’ara. I, veus, el previsible increment d’inscripcions d’última hora em dóna cada dia una mica més de raó.

No, jo no estic desinflat. Ni ho estic ni m’ho permeto. Però entenc que molts altres es desinflin. Per la percepció que la pugna interna s’ha instal·lat sense remei entre nosaltres: entre JxSí i la CUP, entre Esquerra i el PDC, entre els referendistes i els defensors a ultrança del full de ruta ja pactat. Per la constatació que a mesura que s’acosta l’hora de la veritat els qui en una altra hora eren abrandats defensors del dret de decidir van trencant tots els ciris que troben a mà. Qui no recorda què deia el PSC en pes i el sofista Iceta tampoc no fa pas tant de temps sobre referèndums legals i acordats? O el que han dit fins fa quatre dies els seus successors en el discurs, Coscubiela i Rabell? I sí que tants ciris trencats ens afebleixen, afebleixen aquella incontestable majoria del 80% dels vots a favor del dret de decidir, per més que encara hi sigui. O entenc que hi hagi qui es desinfli quan torna a comprovar que això d’Espanya no té remei (ni tan sols quan ho tenen tan a l’abast: ja ho hem escrit, que per ser president en Sánchez només –només!– hauria de negociar el referèndum) i que abans de baixar del burro són capaços de continuar d’eleccions en eleccions fins a l’abstenció total.

Sí, puc entendre els desinflats. Els entenc, però no m’hi resigno. Perquè aquesta batalla, i la independència final, l’hem de guanyar tots i cadascun de nosaltres. Nosaltres, i no pas això que se’n sol dir ‘els polítics’. Només si hi som, i si som molts, el procés rodolarà cap a bon fi. Només si hi som i si som molts, com fins ara i encara més, això que se’n sol dir ‘els polítics’ traduiran per força aquesta voluntat popular en gestos, en actes, en lleis i en proclames que ens duran a la victòria.

Per això no estic desinflat. Ni em conformo amb una espera sense horitzó. I renovaré la senyera al balcó i sortiré al carrer el dia 11 i esperaré, pacient però amb el neguit de la il·lusió, el moment resolt de la desconnexió, de la insubmissió, de la sobirania. Que, ni que es faci llarg, ja no pot trigar.