I tu quant cobres?

De la vaga de TMB, ja en vam parlar la setmana passada, però permeteu-me que la recuperi un momentet per introduir un tema. Com tothom sap, entre reivindicació i reivindicació es van posar sobre la taula els sous dels vaguistes –qui ho va fer ara no ve al cas– i també van aflorar alguns sous de directius –ídem incís anterior. Sobre aquests últims, el poble ras ens vam enrabiar en saber que, a banda dels salaris milionaris, tenien les seues vides i les de les seues famílies assegurades, protegides, bonificades i subvencionades. I dels sous dels treballadors ens va molestar, i molt, saber que cobraven més que nosaltres. Total, per conduir un autobús amb el graduat escolar, i mentrestant els nostres científics a l’estranger.

La tesi és que els vaguistes eren uns privilegiats perquè, cobrant trenta-no-sé-quants mils d’euros en catorze pagues, gosaven putejar la plebs que cada dia ha d’agafar la merda del transport públic per anar a treballar. Això, els que tenen feina, perquè els que no, encara els ho podrien recriminar amb més raó. Vam viure un enfrontament insòlit, o no tant: la ‘classe treballadora’ en conflicte per qui és més ‘classe treballadora’, competint per veure qui cobra menys (sense dir quant, que ja té mèrit), estirant-nos els cabells per qui té menys privilegis, qui arriba més penosament a final de mes, qui és autònom.

Aquesta batalla em va portar al cap un tros d’un programa d’aquests en què un repòrter salat va a veure paisans seus repartits pel món. El tros que dic passava en un país nòrdic, i un emigrant espanyol ensenyava una cosa insòlita: a partir d’un vehicle triat a l’atzar, i enviant uns quants SMS, obtenia dades com l’any de matriculació, el nom de l’asseguradora, l’estat del pagament i, atenció: l’última declaració de la renda del propietari. Davant de la tele, els espectadors mediterranis patíem atacs cardíacs en cadena mentre l’entrevistat explicava que, en un país on la diferència entre sous no és gaire i la informació de la renda és pública, aquelles dades no encenien la curiositat de ningú. Per entendre’ns: que no incitaven a allò que en l’idioma del sud podríem traduir per enveja i/o xafarderia.

Aquí, en canvi, la pasta de la gent ens fa perdre el cap. Quan es publiquen els sous dels nostres parlamentaris, per exemple, els diaris corren a fer notícies comparant-ne els comptes corrents, els valors cadastrals de les segones residències i el tant d’hipoteca que els queda per pagar. Els lectors trobem simpàtic que els de la CUP tinguin menys saldo que un nano de l’Opus a la guardiola de la comunió, però arrufem el nas si sabem que posseeixen un cotxe de tal marca o un pis pagat herència de la iaia, mira tu que espavilat. No ens interessa tant què tenen els convergents o els del PP, que aquests ja se sap, sinó els que creiem més pròxims a nosaltres, i tot per fiscalitzar-los fins al casc de la moto, perquè a pobres no ens guanya ningú.

Ens hem tornat gent agra. Potser ja ho érem abans, però jo diria que la crisi –l’econòmica i la moral– ha estat el cop definitiu. Ens ha crescut a dins una mena de supèrbia de pobre, perdó, de precariat, i que ens fa ser rancuniosos amb els qui tenen la ‘desgràcia’ de sortir-se’n. Escopim als drets laborals dels privilegiats, que haurien de ser els de tothom!, perquè sabem que una vaga nostra no faria perdre el son a cap patró, ni obtindria la solidaritat dels nostres veïns. Som dolents. Maleïts siguin, maleïdes siguin les seves ajudes escolars, els seus complements de malaltia i les seues cobertures socials!

I després hi ha la mala herba de la corrupció, que ens ha arrelat fins als fonaments. Devem haver interioritzat una creença col·lectiva que els diners dels qui cobren més que nosaltres només es poden guanyar amb l’engany i el frau. Ens mirem de reüll les cases, els cotxes, els ocis aliens, parlem a l’esquena de la guarderia o de l’escola on porten els fills. Tot està tan podrit que ja ens dolen fins i tot els diners legals, els que guanyen honestament els que cobren cent, dos-cents, mil euros més que nosaltres: hum, alguna cosa deuen haver fet. Quina tristor: de tant perdre, hem perdut fins aquella capacitat, tan humana, d’alegrar-nos-en pels altres.