13.03.2024 - 21:40
El consum d’ansiolítics i sedants ha augmentat d’un 110% en la darrera dècada. La sanitat pública s’ha anat devastant alhora que ho han fet les nostres ànimes. Cada vegada són més les persones que prenen medicació habitualment per a combatre la depressió i l’ansietat. Espanya és el país del món on es pren més benzodiacepina, és a dir, és líder en el consum de Diazepam i els seus derivats. Evidentment, aquestes dades dibuixen una derrota col·lectiva provocada pel capitalisme ferotge que, com sempre, ataca les classes menys benestants. Les nostres vides segueixen tristament el refrany de “qui dia passa, any empeny.” I així anem consumint les hores, entregats al mercat laboral per ampliar les arques de l’u per cent més ric de la població, ofegats per les obligacions econòmiques, de les quals ens han fet esclaus i amb una desconnexió total d’allò que és, o hauria de ser, la vida. Potser perquè no tenim més remei, hem acceptat aquest buit, aquesta apatia vital i, com que som engranatges del liberalisme i no podem permetre’ns aturar-nos mai, per continuar amb el ritme salvatge del mercantilisme, com a últim recurs, ens acabem dopant amb ansiolítics per poder sobreviure a aquesta desfeta social. Ens han empès a viure evitant la vida. La química corrent dins les nostres venes ens aplaca els dolors, ens amaga les cares fosques, sí, però també ens roba les grans il·lusions, les emocions precioses, la nostra essència.
Al seu llibre Journal, el filòsof i escriptor Henry David Thoreau, ens regala un aforisme que d’ençà que el vaig llegir em burxa la consciència de tant en tant. Diu: “El meu desig és saber què he viscut, per tal de saber com viure d’ara endavant.” Us el deixo aquí, amb l’esperança que us sacsegi l’ànima, perquè massa sovint no ens permetem aquest revisionisme personal al qual Thoreau ens empeny fins que no estem agonitzant i prenent les darreres alenades d’aire. Em turmenta pensar que transitem els nostres dies de puntetes, evitant sempre de gratar massa endins dels nostres neguits, per no caure en un pou emocional del qual creiem que no podrem sortir mai. I, segurament, sense adonar-nos-en, ens condemnem a ser un cúmul de laments i de penediments que no reconeixerem fins que sigui massa tard.
Fa anys, un amic meu va morir molt jove de càncer d’estómac. Va ser fulminant. No arribava a la quarantena i la vida se li va escapar de les mans en pocs mesos. La seva mort em va marcar tant que, post mortem, vaig dedicar-li un poema anomenat “La venjança”, del qual només em satisfà el darrer vers. “Anem contra la mort, la venjança és viure”, vaig deixar escrit. El poema anava dedicat a ell, malgrat que mai va arribar a llegir-lo, però alhora, com sol passar en qualsevol exercici d’escriptura, de manera inconscient, aquelles paraules també me les dirigia a mi mateixa. Possiblement, mentre el meu amic assumia la seva mort, va sentir el desig del qual parla Thoreau, la necessitat de revisar la seva vida, de demanar-se com havia omplert tots els dies viscuts, però per al meu amic, ja era massa tard per decidir què volia fer en endavant; la mort li barrava el pas a qualsevol somni futur. Mai vaig parlar amb ell per saber què hauria canviat, què hauria fet diferent si hagués sabut que la seva vida acabaria tan aviat. Potser, el meu amic va fer el que fan moltíssims malalts terminals en les seves darreres hores: confessar a la infermera de cures pal·liatives les coses que no havia confessat mai a ningú. Són moltes les infermeres, i infermers, que han escrit llibres explicant-nos quins són els laments dels moribunds als quals acompanyen. El tema em fascina, i sempre que puc, retorno a llegir-los com qui es bufeteja a si mateix per arrelar novament a la vida. “No haver-me atrevit prou a fer el que realment desitjava”, “sentir que marxo sense haver expressat l’amor que sentia per certes persones”, “voldria haver demanat disculpes a gent a qui he fet mal”, “hauria desitjat reprendre el contacte amb amics a qui fa massa que no veig”, “no hauria d’haver treballat tant” o bé “he estat massa covard i ara em saben greu massa coses que no vaig fer” són algues de les confidències en forma de penediment d’aquells que ja no es troben entre nosaltres.
Pagar-se un terapeuta, un psicòleg, és un privilegi, i per aquest motiu, acabem recorrent al Diazepam. Aquesta és una petita victòria més per a les farmacèutiques i per al capitalisme: les seves urpes ens trinxen, per culpa seva emmalaltim i després, irremeiablement, hem de curar-nos amb els seus remeis. Si tu que em llegeixes, prens ansiolítics, que sàpigues que t’entenc perfectament, però deixa’m dir-te que hi ha una petita esperança, un reducte de petiteses que encara no ens han manllevat i que, tal vegada, poden salvar-nos d’alguna manera; hi ha una estela de llum, la lliçó que ens regalen els morts: travessa la por i la incomoditat de dir t’estimo a algú quan reconeguis aquest sentiment, truca a aquell amic amb qui no saps ben bé per què us vau distanciar, atura’t i pregunta’t què vols, fes per acostar-te tant com puguis al teu desig, intenta-ho, encara que no arribis tan lluny com voldries. Et diria que treballessis menys, però això és pervers, així que, com a mínim, quan no siguis a la feina, deixa el mòbil i gaudeix dels qui t’envolten. Digues sempre el que sents, amb cura i responsabilitat, però no t’ho guardis a dins. Ajuda els altres sempre que puguis, atura’t de tant en tant i respira.
Potser direu: consells naïfs; consells que no provocaran grans canvis. I sí, tindreu raó. Però tot el que ens queda és una dignitat petita, la de recordar que dins aquest cost productiu hi tenim una ànima; un esperit que, d’una molla, en pot fer un pa si l’atenem. Anem contra la mort, i tant de bo, malgrat tot, hi arribem amb el menor nombre de penediments possibles.
