La xifra de pèrdues humanes de la gota freda del 29 d’octubre no té precedents en la història recent d’Europa. És un nombre esfereïdor: 224 morts i tres desapareguts. Aquest afegitó a la frase, la dels “tres desapareguts” fa, potser, encara més dolorosa la xifra perquè de seguida evoca la incertesa de les famílies i una sensació de provisionalitat, de món aturat i de parèntesi. Setanta-vuit dies després, quan les famílies que ja han rebut els cossos dels seus parents se n’han pogut acomiadar i han començat el dol, i han fet els papers i comencen a veure el futur sense aquells que l’aigua els va arrabassar, els familiars dels desapareguts encara esperen una telefonada que els diga que han trobat el cos.

Qui són els tres desapareguts

Elisabet Gil Martínez, de trenta-vuit anys, mare de dos fills menors, de Xest. Va desaparèixer quan circulava amb cotxe amb la seua mare Elvira Martínez, de seixanta-quatre anys, de Xest, fins a l’hotel La Carreta, a la A-3, on totes dues treballaven de cambreres de pis. Anaven amb un Ford Focus de color negre. Abans de perdre-li la pista, Elisabet va enviar uns vídeos al seu cap per a explicar-li que era molt complicat d’arribar a l’hotel. El cos de la mare el van trobar deu dies després a molts quilòmetres de distància. Del d’Elisabet no se’n sap res, i el cotxe tampoc no l’han trobat.

Francisco Ruiz Martínez, Paco, de seixanta-quatre anys, de Montserrat. Va desaparèixer poc abans que sonàs l’alarma de les 8.11. Portava els dos néts a casa de Saray, la filla: Ruth, de cinc anys, i Alejandro, de deu. Tots tres van estar dues hores dalt el sostre d’un petit Kia que va quedar encastat entre un arbre i un fanal al polígon de Montserrat. Paco va desaparèixer i els xiquets es van salvar. Saray Ruiz, que va participar en la darrera manifestació per a demanar la dimissió de Carlos Mazón, explica que els dies són llargs, sense notícies, i que les úniques telefonades que rep són les del tinent de la Guàrdia Civil de Montserrat, que li diu que continuen cercant.

Francisco Javier Vicent Fas, Javi, va desaparèixer a Pedralba, als Serrans, on passava la setmana a la segona residència, en una zona lluny del centre, a prop del barranc. La seua dona, Susana Vidal, s’havia quedat a València, a casa. Dos dies després de la barrancada, els equips de rescat van trobar la seua filla Susana, de trenta anys, que tenia una discapacitat intel·lectual, a la platja del Mareny Blau, a setanta quilòmetres de distància. Tot fa pensar que va recórrer seixanta quilòmetres del Túria fins a la desembocadura, i desenes de quilòmetres més per la mar. Susana Vidal, va poder enterrar el cos de la seua xiqueta, però espera amb una pena infinita que, per fi, li diguen que han trobat el del seu marit.

La Guàrdia Civil, l’únic contacte

Com la resta de parents que esperen notícies, l’únic contacte que tenen és el de la Guàrdia Civil de les seues localitats que els informa de la cerca. Alguna vegada els diuen que han trobat unes restes, però després resulta que no són humanes. Cap institució política no se’ls ha adreçat.

La recerca dels cossos depèn de la direcció de l’Emergència. A la delegació del govern espanyol diuen que depèn de la Conselleria d’Emergències, que dirigeix Juan Carlos Valderrama, i des del seu departament afirmen que, com que qui fa l’operació són l’UME i la Guàrdia Civil, depèn de la delegació del govern espanyol.

I a la delegació, que recorden que encara som en període d’emergència, no donen el nombre exacte d’efectius que fan aquestes tasques de recerca. Donen la xifra de 9.000 que són els que continuen sobre el terreny. Les zones on es fa la recerca són tres, immenses: el barranc de Torrent fins a l’Albufera; el riu Túria, de Pedralba fins a la mar; i el riu Magre, de Montserrat fins a la confluència amb el Xúquer i la desembocadura a la mar. La quantitat de residus que encara hi ha i l’estat en què es troben tant el barranc com les vores dels rius, compliquen moltíssim la cerca.

El 29 de gener

El fet que no s’hagen trobat els cossos de les tres persones desaparegudes fa que sengles famílies visquen en una situació d’incertesa administrativa. A banda de no poder començar el dol, tampoc no poden fer gestions relacionades amb la gota freda, com ara demanar la indemnització de 72.000 euros que els correspondria per la mort del parent perquè no tenen certificat de defunció o, si és el cas, donar de baixa un vehicle sinistrat.

Teòricament, encara que no troben els cossos, el 29 de gener, quan farà tres mesos de la riuada, tots tres seran donats per morts. Ho permet l’article 193 del codi civil espanyol, que redueix el termini habitual de deu anys a tres mesos, quan la desaparició és a causa d’un sinistre com aquest de la gota freda.

A desgrat d’això, els diners o la paperassa és la darrera cosa en què pensen els familiars dels desapareguts que viuen les vint-i-quatre hores pendents del telèfon. Tan sols demanen a les autoritats que, per molt de temps que passe, no deixen de cercar-los.

La querella de les 137 famílies

L’entitat SOS desapareguts prepara una querella a la qual s’han adherit 137 famílies de víctimes mortals tant del País Valencià com de Castella – la Manxa, que també rebé, de manera més localitzada, els efectes de la gota freda. La presentaran a l’Audiència espanyola contra la Generalitat, el govern espanyol i els ajuntaments afectats. Segons que ha explicat el president d’aquesta organització, l’equip jurídic treballa per denunciar les administracions per l’omissió del deure, negligència i homicidi imprudent. Ha lamentat també que les administracions es passen les culpes les unes a les altres, perquè és indiscutible que les morts són a conseqüència de les riuades, no de la gota freda, que era prevista i anunciada.