A qui no hagi estat a Barcelona els darrers temps, ha de cridar-li l’atenció l’esvaniment de les estelades que saludaven el viatger des de balcons i finestres quan entrava a la ciutat. La darrera vegada que vaig venir ja vaig remarcar-ne la disminució, però enguany ha calgut escrutar la cortina de façanes amb molta cura per a detectar alguna quadribarrada amb triangle blau. Les poques que encara es veuen, esblaimades i polsoses, fan l’efecte de ser extemporànies, com un segon pensament. Sigui a causa de la por de significar-se enmig de la repressió, sigui per desencís, la “neteja” de les façanes reflecteix com un mirall la sensació de fracàs d’aquella onada d’entusiasme que enlairà el país durant tota una dècada. El reflux de senyeres és un indicador de la magnitud de la destrossa al camp independentista.

Si jutgem per l’abstenció a les eleccions, sembla que en molts casos la sensació, més que de fracàs, és d’engany i ressentiment. Hi ha molta gent convençuda que el 2017 la independència era a tocar i sols calia declarar-la uns quants dies abans que no es féu, el 3 d’octubre concretament. Estan convençuts que en aquella data precisa i no un dia abans ni un dia després l’estat espanyol estava paralitzat i els milions de persones que li donaven suport a Catalunya i fora de Catalunya restarien passives. Són els qui creuen que a la llibertat li ve de set dies o de disset i que una quinzena abans el cel s’hauria obert i els àngels haurien cantat Hosanna amb veu de diputats europeus. No sóc afeccionat a la història alternativa i em sembla que la faula s’explica millor a l’inrevés. La princesa, que al bressol havia rebut els dons de la fe, la voluntat i la paciència, fou visitada per una fada maligna, la qual vaticinà que en arribar a la majoria d’edat la princesa es punxaria la voluntat i cauria en un ensopiment ensems amb tot el regne.

Però desconfiar de la història alternativa no ha de ser cap obstacle per a copsar la importància d’haver declarat la independència, independentment de l’èxit o fracàs de la consecució. Entre més raons, perquè l’experiència és mestra de la vida i font de lucidesa. Dels nostres actes n’aprenem, no sols a ser cautelosos, sinó, més radicalment, perquè sols obrant esbrinem com som i què podem fer, de la mateixa manera que un personatge dramàtic pren forma i esdevé nítid a mesura que l’actor l’interpreta damunt l’escenari. No són les coses que ja sabem sinó els nostres actes allò que ens fa conscients. La consciència va sempre un pas més endarrere que l’acció. D’aquí ve aquella frase tan catalana: “Déu ens guard d’un ja és fet.” La frase denota parsimònia davant la vida, la por d’un canvi irreversible, com ho són tots els actes de la voluntat. Aquesta cançoneria ens torna indecisos i ens relega a la mediocritat.

Els filòsofs de la voluntat, de Kant a Nietzsche, passant per Schopenhauer i Fichte, entenien que la voluntat és l’única força al reialme de l’esperit. Sabien que en aquest àmbit, que és el de la llibertat, l’activitat d’aquesta potència desferma efectes que, no per ser invisibles a la mirada física resulten estèrils a l’esfera moral. Fichte ho diu amb claredat meridiana: “La voluntat és el principi vital eficient del món de la raó, tant com el moviment és el principi vital eficient del món del sentit.” En el món del sentit, les porres de l’estat són resolutives. Si no aconseguiren impedir el referèndum del Primer d’Octubre, sí que van neutralitzar-ne el resultat. La república catalana nasqué morta.

En el món físic la força física s’imposa perquè la natura es regeix per lleis inalterables. Deixat anar des d’una altura, un cos més dens que l’aire viatja acceleradament en direcció al centre de la terra. Però al món de l’esperit, que és el de la raó, les accions es regeixen per unes altres lleis. Independentment de l’èxit o el fracàs a l’esfera de la causalitat natural, qualsevol acte acordat amb la raó n’eixampla el domini i, encara més important: ens predisposa a continuar ampliant-la en un bucle virtuós. L’esfera de la llibertat, com el Regne de Déu a l’Evangeli, és com un gra de mostassa, una planta de llavor petita que pot créixer fins a l’alçada d’un home.

En pocs anys l’independentisme va passar de moviment marginal a majoria parlamentària. En un moment determinat probablement arribà a ser majoria social. I si bé el Primer d’Octubre fracassà en l’ordre polític, va canviar per sempre més la correlació de forces en l’ordre moral. Per això la causa de l’amnistia era indefugible. És veritat que l’ha avançada l’aritmètica electoral, però aquesta circumstància pertany a la concatenació cega de causes i efectes verificables. Però en l’ordre moral, l’amnistia es produeix per una altra mena de necessitat. Per més que l’alta judicatura, els fiscals, els partits de dreta i extrema dreta, els bisbes patriòtics i la vella guàrdia del PSOE exhibeixin l’instrumentari del Sant Ofici, no poden guanyar, perquè la causa és contrària a la raó, que es regeix per lleis diferents de les que determinen l’acció material. Per això la coerció física no pot contra una voluntat conscient de la relació entre la raó i l’existència. Els humans o som éssers de raó o no som res.

L’amnistia és moralment necessària i l’estat no pot defugir-la sense posar en perill la seva existència com a estat de dret i com a estat ras i curt. En l’ordre mundial actual, tret d’un grapat de països pària, l’autarquia és insostenible. De la mateixa manera que la voluntat d’emancipació sorgí d’una opressió cada vegada més obscena, la repressió d’aquests darrers anys fa insuportable la situació, no sols per als catalans, sinó també –i això és prou interessant– per a l’estat. Que el cop de voluntat del Primer d’Octubre –que l’estat pretenia confondre amb un cop d’estat– no fou estèril en el terreny moral, ho demostra el fet que comença a ser imitat –a molta distància, és clar– per unes altres comunitats que engeguen processos de secessió intrastatal impensables sense el model català.

Una causa moral és un cas de consciència i la consciència sols té per àrbitre la raó. No hi fa res que la raó poques vegades tingui la darrera paraula en el xoc de les forces naturals. Aquest no és cap motiu per a girar-s’hi d’esquena i acceptar l’esclavitud dels instints. Que el mal revingui com un saltamartí no justifica pas fer el sord a la raó, car si aquesta ens remet a un món governat amb els seus principis, ella mateixa ens l’imposa, ja sigui com a ideal que dóna sentit a una vida que altrament seria anodina, ja sigui en forma de coneixement del món i de nosaltres mateixos, que mai no tindríem si no haguéssim actuat.