I tant que és hora de girar full

Ja tenim –i tenen– la foto que volíem: la de la distribució d’escons al Parlament de Catalunya. La premsa internacional, inclosa l’espanyola, ha dictaminat que la victòria independentista és inapel·lable i que Madrid té un problema. Més ben dit: continua tenint un problema. Un problema que no se’n va ni a cops de porra, ni amb guerra bruta, ni empresonant líders polítics i activistes. Hi és, i si no el pots esborrar, ves que no l’hagis de resoldre.

Hem votat perquè ells han volgut i quan ells han volgut, però encara no han aconseguit imposar-nos el què. El nou parlament és més independentista que mai i fins i tot s’ha superat la xifra màgica del 50% dels vots. Una fita més en el llarg camí. Oh, és que no sou ni la meitat de la població. Doncs miri, sí, ara som, com a mínim, el 51,14%. I hi ha un sistema encara millor per a saber-ho del cert i s’anomena referèndum.

Tenim la foto que volíem i que necessitàvem. La política catalana estava encallada per mesos de malentesos i entrebancs, malfiances i acusacions de deslleialtat, i calia fer foc nou i sortir de l’atzucac. Ara sabem on som. Amortitzats els Ciudadanos, la nova aposta de l’unionisme civilitzat són els socialistes. Tots els ous a un mateix cistell. A fora de les urnes tenen la força de les armes i les togues, però quan es tracta de votar, ho aposten tot a un únic número, que és l’aposta de qui se sap dèbil o prova sort a la desesperada.

Deixeu-vos estar de dretes i de teòriques esquerres, que a Catalunya fa anys que hi ha moltes persones que voten en clau de dic, de barrera: qui farà millor la funció d’aturar els independentistes? Com els Dupond i Dupont, encara diria més: qui ens diuen des de Madrid que farà millor la funció d’aturar els independentistes? Aquest? Doncs votem-lo. Abans Arrimadas, ara Illa. I on no arriben els diputats, porres i togues.

Amb els onze diputats de Vox, l’esbroncada i el hooliganisme estan assegurats. Són 218.000 vots, poca broma. Extrema dreta pura, però posada al dia i sense caspa. Dominen les xarxes socials i tenen entrada entre els joves. Fins ara podíem presumir que érem dels pocs països sense extrema dreta parlamentària i ara tindrem material per a omplir tertúlies i tesis doctorals. No és un fenomen català, ni espanyol; és europeu i amb aquesta colla tenim mala peça al teler.

He deixat el bloc independentista per al final. És un bloc resilient que apareix reforçat, que puja en nombre d’escons i percentatge de vots i que, en condicions normals, hauria hagut de fer pujar també les xifres de consum de cava del mes de febrer. Per molt poc, Esquerra ha quedat davant. A ells els correspon, doncs, el lideratge i la iniciativa. No cal ser matemàtic per veure que hi ha poques sumes possibles. Qui va seguir la nit electoral de TV3 ja va veure que Raquel Sans ho va provar del dret i del revés, però no se’n va sortir.

El missatge dels electors és clar: Esquerra i Junts al capdavant, amb una CUP forta protegint-los les espatlles i, si convé, anant-los al retaló. Si la via és prou àmplia perquè hi transitin els comuns, millor que millor, però sense rebaixes. Com molt bé diu Salvador Illa, ha arribat l’hora de girar full. S’ha acabat barallar-se per misèries partidistes i ha arribat l’hora de barallar-se pel país. Gestionar les engrunes de l’autonomisme no ens porta enlloc. Primera parada del pa sencer: amnistia. Sense dilacions. Segona parada: referèndum pactat. Amb data al calendari i àrbitre internacional. Si no, com deien a Bola de Drac, “llum, foc i destrucció” (ep, en sentit figurat i metafòric, que ja ens coneixem).