I Sirera va fer uns copets a l’esquena de Collboni

Jaume Collboni, batlle de Barcelona. Dues imatges des del Saló de Cent. La primera: quan Xavier Trias acaba d’intervenir, s’abraça amb Ernest Maragall. Havien arribat a un acord per a governar Barcelona, ratificat per les militàncies respectives. Un document de catorze pàgines que acaba a la sempre cèlebre paperera de la història: “Acord per a un govern de canvi, progrés i benestar a Barcelona.” El candidat de Junts ha dit, del faristol estant, que no oblidarà les negociacions amb Maragall. I quan ha estat el seu torn, el candidat d’ERC ha estat especialment dur contra l’operació per a fer batlle Collboni: “Tornem a viure un espectacle indigne per a aquesta institució.” Trias i Maragall, dos polítics d’abans fent política d’ara, vells coneguts que s’havien donat la paraula i ja es veien compartint govern.

Però l’abraçada anava més enllà: fa quatre anys, li va passar a Maragall. Va ser primer, però no va poder governar perquè Ada Colau va ser investida amb els vots del PSC i de Manuel Valls, gràcies a un pacte que van negar repetidament i que Collboni mateix, uns quants anys després, va reconèixer que existia. Avui ha estat Trias qui ha acabat fora de la batllia. El PSC, Barcelona en Comú i el PP han sumat 23 vots, una majoria absoluta folgada.

La segona imatge: quan Collboni ja ha acabat el discurs final, se saluda amb Daniel Sirera i el dirigent del PP a l’ajuntament li fa uns copets a l’esquena. Aquest ha estat el final d’un ple tens. Amb un resultat anunciat una hora abans no comencés, a les quatre de la tarda i un minut, via comunicat de premsa de Barcelona en Comú: escriurien el nom de Collboni a les butlletes i passarien a l’oposició. És a dir, un comunicat en què deien que farien exactament allò que havia demanat el PP perquè els seus quatre regidors votessin a favor del candidat socialista, sumant esforços amb els comuns que Sirera tant havia blasmat. Els d’Ada Colau no havien d’entrar al govern i els d’Ada Colau confirmen que no hi entraran. Manquen trenta-sis dies exactes per a les eleccions espanyoles.

A Junts, hi veuen una operació d’estat. “Barcelona decidint-se a Madrid”, diu un alt dirigent del partit que espera que tot comenci al Saló de Cent. Cares llargues. Trias no serà batlle. El futur de la Diputació de Barcelona encara s’ha de tancar: “Això ho altera tot.” Junts s’ha entès amb els socialistes en uns quants ajuntaments i ERC hi ha pactat a les diputacions de Lleida i Tarragona. La política és això. Més retalls d’un ple en què escassegen els somriures, en què sembla que alguns interpreten un guió ben preparat i uns altres acaben de prendre notes d’última hora, mentre s’acaba tota la cerimònia prèvia de la promesa o el jurament dels càrrecs de regidors. Quan arriba el torn de Colau, diu que no formen part de cap acord, ni amb el PSC ni amb el PP. Es refereix a la votació: “No sabíem el resultat final…”, explica, i n’hi ha que es remouen a les cadires, i fins i tot criden un “aaaaah”, que fa que l’ex-batllessa demani que la deixin parlar. L’única certesa que tenen, diu, és que aniran a l’oposició. No perquè ho digui el PP sinó perquè ho han decidit, afirma.

Però Colau també diu que intentaran més endavant que es tanqui un pacte d’esquerres. “La Convergència del 3% no havia de tornar a Barcelona”, continua, i arrenca alguns aplaudiments. Però també revela que els van oferir un “pacte de coalició secret” amb el PSC i amb el PP, i que el van refusar. No concreta més.

Sirera recorda que és nét d’una taquillera del metro i fill d’un guàrdia urbà que li va ensenyar a complir sempre amb els acords: “Sóc aquí per dir que he complert amb la meva paraula.” Es vanta de no haver fet batlle un “separatista” i de no haver permès que els comuns continuïn al govern. Frases que es complementen. “Ha costat. Però està bé el que bé acaba”, ha dit la socialista Laia Bonet.

A setanta-sis anys, Trias deia durant la campanya electoral: “Si no surto alcalde, que us bombin a tots.” I es podria dir que Trias els ha engegat a tots, sí. “No s’atreveixen a mirar-me a la cara”, diu als comuns, i alguns fan que no amb el cap. Trias assenyala que és la tercera vegada que passa: la primera, quan van difondre l’existència del fals compte a Suïssa i va perdre les eleccions; la segona, amb Maragall; la tercera, aquesta tarda. Trias se’n va cap a casa. Ja va dir que no faria de regidor si no aconseguia la batllia. Els moderats de Junts perden un bastió. Seguint el ple, una mica lluny d’on seuen els màxims dirigents del partit, hi ha l’ex-conseller Jaume Giró, que fa uns dies es va retirar de les primàries de Junts per a ser el cap de cartell per Barcelona el 23-J per evitar de batre’s en duel amb Míriam Nogueras, la candidata de Carles Puigdemont i Jordi Turull. Nogueras també hi és, avui. I ha seguit igualment el ple in situ el president d’ERC, Oriol Junqueras, que només arribar ha saludat Artur Mas i Quim Forn, que seien al mateix banc que li havia tocat a ell. Més tard, Junqueras, piularà: “Veiem un nou pacte de la vergonya, un pacte per a evitar que l’independentisme governi la capital del nostre país.” Parla d’un acord semblant al que va barrar el pas a Maragall: “Una nova operació d’estat davant de la qual no podem quedar indiferents.”

Entre els assistents hi ha familiars dels regidors i les mostres d’aprovació i de suport van per barris. Però s’entreveu, per sorollosa, una majoria favorable al fracassat pacte Trias-Maragall. Això sembla quan Maragall deixa anar: “La ciutadania no tolerarà aquest espectacle, li ben asseguro.” I molts aplaudeixen. “Tornen a enviar el missatge que tot s’hi val per a assolir l’alcaldia”, diu el cap de files d’ERC, que subratlla que Trias és el guanyador legítim. “Aquest ple no va de Barcelona, ni tan sols té a veure amb dretes o esquerres, i encara menys té a veure amb la independència. Té a veure amb el poder, fred, descarnat, explícit.”

Barcelona, capital. I Collboni la situa en l’imaginari, en el transcurs de la seva intervenció final, com allò que vol que sigui: una ciutat catalana i espanyola. El nou batlle de Barcelona evita qualsevol signe d’eufòria durant el discurs. I això que, contra tot pronòstic, se n’ha sortit. No era una operació fàcil i ha estat executada amb rigor. I al final, Pedro Sánchez haurà aconseguit la capital del Principat com a únic triomf de la desfeta general socialista del 28-M. “Estic convençut que els millors anys de Barcelona estan per venir”, diu Collboni. És el colofó d’una jornada en què l’extrema dreta també s’ha estrenat a l’Ajuntament de Barcelona. Així ha començat un mandat incert que, potser, hauria estat molt diferent si no hi hagués unes altres eleccions a la cantonada. Collboni governarà solament amb deu regidors. Arribaran més tombs de guió després del juliol? Caldrà esperar fins llavors.