I si Xavier Trias no ens estima?

La xerrada de Xavier Trias, candidat de Junts a la batllia de Barcelona, al Círculo Ecuestre aquest migdia ha servit més per a entendre els seus hostes que no pas per a entendre’l a ell. Uns hostes, els burgesos unionistes de la ciutat de Barcelona, que dubten entre votar Trias o votar Jaume Collboni, el candidat del PSC. I si Trias els sembla massa independentista (anatema per a ells), Collboni té el pecat d’haver governat amb Ada Colau (un altre anatema). Confosos, dubtosos i poc convençuts, l’audiència de l’acte, conduït per Joaquín Luna, periodista de La Vanguardia, no ha aplaudit amb gaire entusiasme un candidat que podria haver estat el seu, que anys enrere podien haver votat, però que avui potser han perdut del tot. I amb qui es fan una pregunta (i no són els únics votants que se la fan): i si Xavier Trias no ens estima? I si Xavier Trias no és dels nostres?

Xavier Trias és membre de la burgesia local, nascut a la cruïlla de la rambla de Catalunya amb Consell de Cent, fill de Joan Trias (empresari químic, burgès i catòlic, que va lluitar a favor de Franco un cop els republicans li havien matat el germà). I a la vegada, és nét per part de mare de Pelai Vidal de Llobatera, nacionalista català i militant de la Lliga, fundador d’Acció Catalana. Trias, veí de Ganduxer, estudiant dels jesuïtes, metge pediatra, és un exemple més d’aquesta burgesia catalana que ha acabat a les files de partits independentistes, més per errors del rival que per res més. I que ni renega del seu pas, ni tampoc en fa bandera.

Avui, Trias s’ha mostrat partidari dels hotels de luxe (“necessitem hotels de cinc estrelles”), de l’ordre (“Barcelona ha de ser una ciutat d’ordre”), de considerar l’okupació un delicte (“el meu error quan era alcalde va ser no veure com n’estan de bojos [els okupes]”), de prometre eliminar el requisit de destinar el 30% dels pisos de nova construcció a protecció oficial (“la idea pot ser bona, però l’aplicació ha estat nefasta i ha aturat l’activitat de la ciutat”), i de presentar-se, en definitiva, com el gran rival de Colau (“jo no seré alcalde amb els vots de Colau, sóc l’únic candidat que ho puc dir”). I això ha agradat l’audiència anticolauista del Círculo, audiència contradictòria, si se’m permet, que el candidat de molts membres del Círculo fa pocs anys va ser Manuel Valls, l’home que va votar Colau per fer fora Maragall.

Sigui com sigui, si el rival de Colau no va aixecar aplaudiments d’entusiasme (“jo he sentit aquí dins ‘ànims, Jaume’, i avui no he sentit ‘ànims, Trias’, i la sala d’avui és de les petites, no de les grans”, deia un habitual de la casa), també és veritat que l’audiència i el conductor de l’acte sí que mostraven escolta atenta, com qui desfulla una margarida: votaré Trias o Collboni? Tot plegat amanit amb el punt d’obsessió de l’audiència (si se’m permet la paraula) i de Joaquín Luna amb Carles Puigdemont i l’independentisme. Ja tindrien ganes de votar-lo, ja, Trias (i no aquest Collboni que pactarà amb Colau), però abans, aquest matí, han volgut assegurar-se unes quantes coses: Votar Trias és votar Puigdemont?, preguntava Luna. “Votar Trias és votar Trias –deia el candidat–. Puigdemont no es presenta. I amb Puigdemont, he de dir, hi tinc una relació afectuosa”. Puigdemont ha demanat contrapartides? “No. Cap. M’ha dit que faci el que vulgui, però que guanyi les eleccions.” Representeu el contrari de Puigdemont i la seva confrontació? “Trias, tu fes la teva vida, tens una obligació i prou, que és guanyar les eleccions. I la manera de guanyar unes eleccions és parlar de temes de ciutat. No vull dependre de ningú, ni del govern central, ni de la Generalitat. Vull que Barcelona tingui la força suficient”, deia el candidat.

Més? Més: Trias és un convergent moderat o un independentista?, va ser la pregunta inicial del torn de preguntes. “Jo sóc a Junts i em presentaré com a Trias. I vull recordar que al senyor Trias, moderat i tranquil, van intentar de destruir-lo dient que tenia 12 milions a Suïssa. I això ho ha fet el govern de l’estat. I el fiscal no ha actuat contra això. Sóc favorable a l’entesa. I l’home que va fer això [Jorge Fernández Díaz] em va dir: jo, que sóc catòlic, se’m fa difícil parlar amb tu. Mira, doncs ho tenim fàcil, vaig dir-li. Jo també sóc catòlic. Si em demanes perdó, em veuré obligat a fer-ho, a perdonar-te”, ha dit Trias. “I no li va demanar perdó!”, ens ha explicat un membre de l’equip de Trias.

Més? Més: És independentista, Trias?, va demanar directament un altre assistent a una xerrada que, aquesta vegada, no es va transmetre en línia: “Sí, és clar que ho sóc. Si un dia es vota, ho faré. Ens la donaran? No. Per tant, la meva feina és aconseguir la mínima dependència possible.”

Ai, sí, la burgesia, en les files de la qual es troben partidaris del PP fins a partidaris de Carles Puigdemont, i en què Xavier Trias no ha perdut aquest gen convergent de ser prou ambigu i prou clar a la vegada. Independentista sí, però sense exagerar. Sóc de Junts, però em presento com a Trias. No sóc l’antítesi de Laura Borràs, ha dit, però insinuava que en cas que fos condemnada hauria de fer un gest generós, ella, i veure si ajudava o perjudicava el seu partit el fet de mantenir-se com a presidenta del partit de Xavier Trias.

Trias, l’home que de jove s’havia presentat a les eleccions sindicals com a independent a les llistes de Comissions Obreres i que el primer gest que farà en cas de ser alcalde, ha dit, serà visitar la gent d’Arrels per donar-los suport en la seva tasca social, intenta aquests dies d’aplegar vots de Junts, sector moderat i no moderat, del PSC i d’una ERC que ha vist que, posats a fer de convergents, tenen en Trias tot un senyor rival.