I si tornéssim a l’activisme?

De cop, quan tot sembla un erm i les altes temperatures sols conviden a pensar a trobar una piscina propera i una beguda fresca, apareix una campanya com #NetflixEnCatalà i ens recorda que no només som poble, sinó que som un poble viu i encara mínimament combatiu. Carme Junyent, una de les impulsores, ho explicava molt bé ahir en aquest mateix espai: una acció que neix gairebé per generació espontània, que va creixent, com una cassolada deia ella, i que acaba tenint èxit i permetent que la gent prengui consciència, un cop més per si calia, que la unió fa la força. També, i especialment, en el cas dels qui paguen, com bé recordava la campanya de consum estratègic que va promoure l’ANC fa uns anys.

De campanyes i accions com la de Netflix ja n’hi va havent, però massa poques i esporàdiques. Per exemple, hi ha també tots els qui opten per no canviar de llengua a la primera avinentesa i ho fan públic a les xarxes amb l’etiqueta #mantincelcatala. Hi ha projectes com el de la recuperació de les rutes dels passadors catalans als Pirineus sobre la qual vaig escriure fa dues setmanes. O els qui es troben cada dia des de fa més de quatre anys, que aviat és dit, davant l’Ajuntament de Terrassa amb els seus cants per la llibertat. O les accions simbòliques d’alliberament de municipis de Desobediència Civil, que recorden una mica el començament de les consultes populars dels anys 2009-2011. Però tot plegat són notes esparses, massa descoordinades per a fer forat real.

Caldria –cal– un nou revulsiu. Com que ja tinc una edat, a vegades recordo l’època de l’independentisme combatiu dels anys vuitanta, tant marginal com necessari, amb unes discussions ideològiques interminables, animades només per les eternes baralles entre sectors irremeiablement enfrontats. I aleshores la Crida a la Solidaritat, que havia nascut l’any 1981, va promoure un seguit de campanyes imaginatives, sovint espectaculars, que van ser una alenada d’aire fresc per al moviment i van acabar desembocant en allò que Ramon Barnils encertadament va anomenar independentisme tranquil, per oposició a aquell que no sabia fer gaire cosa més que cremar banderes espanyoles i trinxar aparadors dels McDonald’s. Les accions de la Crida van servir, aquestes sí, per a eixamplar la base, perquè sovint s’acostaven al moviment ecologista, al pacifista o al feminista.

Fa pocs mesos, em va impressionar la pregunta que em va fer una periodista alemanya després de passar uns quants dies a Catalunya. Va ser aquesta, sense anestèsia: “Com ho feu per canalitzar la vostra ira?” Després de parlar amb uns i altres i prendre el pols al país, això és el que la va sorprendre més. No entenia que si t’apallissen pel fet de votar, si envien els teus dirigents polítics a l’exili i a la presó, si tens 3.300 represaliats, si cada llei que aproves acaba als tribunals, si amenacen el teu model d’immersió lingüística a l’escola, no hi hagi una reacció popular més contundent i fins i tot violenta al carrer.

La resposta no és fàcil. Vam tenir el Tsunami Democràtic i vam tenir la batalla (o batalles) d’Urquinaona, sí, però ja són molt lluny i el primer va acabar com va acabar i la segona no ha tingut cap rèplica digna d’aquest nom. Amb la periodista crec que no vaig ser capaç d’anar més enllà d’alguna explicació maldestra sobre el tòpic del seny i la rauxa dels catalans i l’evident desequilibri entre l’un i l’altra. I que els mateixos que t’animen a sortir al carrer després t’envien la policia a estomacar-te. Que és molt més fàcil fer piulets indignats des del sofà que no transformar els 280 caràcters en una acció concreta. Que en el fons vivim molt bé i som tan enzes que preferim el pardal a la mà que la perdiu volant.

A vegades, però, també hi penso, en aquesta ira soterrada i mal canalitzada. No crec que sigui sana, ni del punt de vista individual ni sobretot del col·lectiu. Part del desencís i mal humor que es respira actualment en l’ambient independentista ve d’aquí, de la manca d’idees, projecte i estratègia. No té gaire sentit continuar burxant en les ferides del passat, però és evident que el moviment sobiranista es va equivocar quan després del Primer d’Octubre va cedir tot el protagonisme als partits polítics. Més ben dit, calia cedir-los-el, perquè a ells els pertocava de culminar la feina, però calia també duplicar i triplicar el suport i la pressió, en lloc de desaparèixer del mapa.

D’aleshores ençà, la pandèmia i les irresponsables lluites fratricides entre els partits independentistes ens han dut a l’atzucac on som. Cal un nou revulsiu, una nova Crida. Ara que, sense lideratge, és inviable. Les dues grans organitzacions de la societat civil, Òmnium i l’ANC, no acaben de fer aquest paper. Víctimes de la repressió i de les ingerències dels partits, semblen haver perdut part de la capacitat de convocatòria que tenien. O potser han deixat d’intentar-ho? En tot cas, aparcada temporalment la via partidista i parlamentària, em sembla més necessari que mai recuperar l’activisme, que no és sinó passar a l’acció. Perquè, parafrasejant Cruyff, si tu actues i tens la iniciativa, no ho fa ni la té l’altre.