03.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.12.2023 - 21:56
Dissabte Junts i el PSOE van revelar una part del mecanisme internacional de verificació que han acceptat que encamine les seues negociacions durant aquesta legislatura. El fet mateix de la reunió i l’aparició en públic, com a coordinadors de l’equip de mediadors, de la Fundació Henri Dunant i de l’ambaixador Francisco Galindo aporten una mica de llum a tot això que passa.
Encara no sabem qui hi ha al darrere, qui són els dos o tres mitjancers. Però la manera com va reaccionant el govern espanyol evidencia que és algú amb prou autoritat per a forçar-lo a negociar de debò. Es va veure clarament en la reacció de Pedro Sánchez durant el debat d’investidura, quan Míriam Nogueras li va exigir una rectificació de la lleugeresa amb què havia parlat de Catalunya. S’ha vist en el fet que hagen acudit a la taula quan ja tenen els vots de Junts en la butxaca. I es veu en l’acceptació pública, i fins i tot la defensa per part del PSOE, d’una cosa que ells mateixos qualificaven d’impossible fins fa quatre dies: una intermediació internacional entre Catalunya i Espanya –entre la Catalunya i l’Espanya que ara mateix tenen la capacitat de dialogar de tu a tu en un marc internacional i que, malauradament però alhora de manera molt pràctica, són tan sols els dos partits.
No és creïble que els espanyols hagen fet un tomb com aquest tan solament per por, per respecte, a una fundació humanitària –per més pròxima al govern suís que siga. De manera que no tenim cap més remei que pensar –i no faig sinó aplicar la lògica– que si aquest procés s’ha posat en funcionament és perquè hi ha interessos i interessats que han vist en el resultat electoral del 23-J l’ocasió idònia per a ajudar a resoldre un conflicte europeu que passa a Catalunya.
Però la pregunta immediata és com s’encarrila aquesta negociació i en què es basa. Perquè és prou sabut que qualsevol negociació d’aquest estil és un debat sobre les renúncies. Les dues parts han de renunciar a alguna cosa si volen trobar aquell punt mitjà que pot estabilitzar el conflicte i, si és possible, posar-hi fi.
Puc imaginar-me la renúncia que haurà de fer Espanya: renunciar a fer servir la violència com a mètode i acceptar un referèndum d’autodeterminació pactat. Em preocupa quina serà la renúncia catalana, tot i que ara com ara n’hi ha una d’evident que és renunciar, ni que siga temporalment, a la unilateralitat.
I em preocupa perquè, com passa en qualsevol gran crisi, tots sabem perfectament quina és la solució, però el problema és com arribar-hi. Seria contradictori amb el mandat del Primer d’Octubre que els promotors de la negociació entenguessen que la solució és l’autodeterminació –reclamant, per tant, una altra votació del poble català– i no la independència. I si fos així no estic gens segur que l’independentisme català es trobe en la situació anímica idònia per a entomar el debat que es crearia i activar la campanya per a guanyar.
Entre més raons, per tantes decepcions com han acumulat, però també perquè hem creat una colla de mites, entre tots, que ara podrien ensorrar-se sense deixar-nos temps de reaccionar. Per exemple, tots estem d’acord que Espanya no acceptarà mai un referèndum acordat. Molt bé. Ningú, de cap partit, no creu una cosa diferent. Fantàstic. Però i si l’accepta?
Per què l’hauria d’acceptar? Perquè el procés començat ara a Ginebra no té moltes més eixides. I siguem seriosos: ningú no fa un muntatge tan gros, i encara menys monitorat públicament per la comunitat internacional, amb la finalitat de pactar el pressupost anual. Pretendre això és ridícul. No dic que en siga conscient, el PSOE, d’on es pot arribar. Segurament no s’atreveix a saber-ho encara, tot i que estic segur que els més llests de la casa ho intueixen bé. I llavors?
Bé, de moment l’única cosa raonable que podem dir és que encara és molt prompte, però que allò que va passar dissabte és molt significatiu.
Partint de l’experiència de l’anomenada taula de diàleg, caldrà comprovar primer de tot si efectivament el PSOE, ara que ja té els vots de Junts en la butxaca, es presenta a les reunions o no. Si es van fent les reunions, amb el màxim secret i discreció, això sol ja serà un senyal evident que som en una etapa –i en una negociació– que no té res a veure amb tot allò que hem viscut aquests darrers sis anys. I de mica en mica, podem estar-ne segurs, els uns i els altres aniran dosificant pistes sobre l’objectiu final. De manera que tard o d’hora apareixerà en escena l’autodeterminació, i aleshores serà el moment que el moviment independentista, la base independentista, es faça una pregunta molt seriosa. Si acceptem, malgrat haver votat el Primer d’Octubre, d’anar a les urnes en un referèndum acordat amb Espanya sota supervisió internacional o si decidim que, com que ja vam votar el Primer d’Octubre, fem sabotatge al nou referèndum.
Una última reflexió. Com he dit més amunt, en aquests processos tots sabem la solució. Però això no vol dir que la solució arribe. Tots sabem que la solució del conflicte entre Israel i Palestina són dos estats independents amb Jerusalem com a capital compartida. Tots sabem que la solució del problema irlandès és la reunificació de l’illa. I els anys passen i el problema no es resol. Que ningú no es pense, doncs, que això de Catalunya ara serà bufar i fer ampolles.
PS1. Ho he dit un munt de vegades, però en un dia com avui crec que ho he de repetir. La meua feina, allò per a què em paguen, és analitzar la realitat i ajudar a pensar col·lectivament. Hi ha gent que es confon i pensa que faig propostes polítiques, i a partir d’això sovint es dediquen a l’atac personal, a la desqualificació gratuïta i a l’agressió. Però a mi tan sols m’interessa pensar i fer pensar i examinar tan honradament com puc on som i cap on podem anar. Que conste.
PS2. La presència, directa o indirecta, de la diplomàcia suïssa en aquest procés de negociació no és ni anecdòtica ni improvisada. Ho expliquem en l’article “Suïssa: una diplomàcia singular al món, molt interessada per Catalunya”.
