26.12.2021 - 21:50
Timothy William Waters és professor de dret de la Universitat d’Indiana i director del Centre per a la Democràcia Constitucional. Però no és pas un estudiós tancat al seu despatx. Entre més coses, va ser, per exemple, una figura clau en la redacció de l’acusació contra Slobodan Milosevic feta pel tribunal que jutjà els crims a l’ex-Iugoslàvia, va treballar per a l’OSCE en l’aplicació a Bòsnia dels acords de pau de Dayton i va assessorar el govern de Sudan del Sud durant la transició cap a la independència. No parla, per tant, a partir de la teoria i prou, sinó també del coneixement sobre el terreny d’algunes de les situacions més complexes d’aquestes darreres dècades.
Amb aquest precedent, a alguns els podria sorprendre la seua posició recent sobre la situació a Bòsnia en què defensa que la República Sèrbia de Bòsnia puga esdevenir un estat plenament independent. Però la lectura del seu llibre Boxing Pandora ho aclareix tot. Perquè Waters, precisament per l’experiència viscuda, però també pel seu profund coneixement del dret internacional, proposa de “repensar les fronteres, els estats i la secessió en el món democràtic”. I tot això amb propostes molt interessants.
Bàsicament una. Defensa que cal un dret de secessió, que explica així: “Grups de persones podran formar un nou estat gràcies a un referèndum en una part d’un estat ja existent. Si guanyen la votació, l’estat existent haurà de negociar amb ells de bona fe. Els membres d’aquest grup no cal que compartesquen ètnia, llengua ni cultura; només han de viure al mateix lloc.”
El llibre és segurament un dels més representatius de tot un corrent de pensament que es va expandint a partir de l’Amèrica de Nord i que intenta de trobar una solució a la inoperància pràctica del dret d’autodeterminació i a la manipulació que els estats ja constituïts han fet d’aquest dret, fins a gairebé capgirar-lo. I tot això ho presenta d’una manera especialment brillant i ben documentada. Segons Waters, el fet que la comunitat internacional no haja trobat una fórmula real i pràctica per a resoldre els conflictes nacionals i els intents de secessió va esdevenint un dels grans problemes que cal atendre a escala mundial.
I ho explica. “La inviolabilitat de les fronteres nacionals és un pilar inqüestionat de l’ordre internacional nascut després de la Segona Guerra Mundial. Se suposa que les fronteres fixes aporten estabilitat, promouen el pluralisme i eviten el nacionalisme i la intolerància. Però ho fan de debò, això? I si en realitat passa que les fronteres immutables causen més problemes que no pas en solucionen? I si permetent a la gent de canviar les fronteres aconseguim més estabilitat i donem lloc a societats més justes?”
A partir d’aquest propòsit, Waters repassa tot d’esdeveniments i crisis com les de l’Afganistan, Somàlia, Escòcia, Hong Kong, Ucraïna, Irlanda, l’Irac o Catalunya –tot dedicant reflexions molt pertinents al nostre cas. I conclou que haver convertit les fronteres en un fetitxe intocable és un dels grans maldecaps que la societat internacional ha d’encarar i solucionar. Perquè, si això no canvia, cada vegada hi haurà més conflictes, que seran més greus. Comentant els fets del Primer d’Octubre, per exemple, no s’està d’avisar que imposar una constitució a colps no pot menar sinó a una crisi imparable amb el pas del temps, perquè un text constitucional és el principal instrument d’estabilització d’un país i si s’ha d’imposar amb la violència és evident que aquell país és inviable.
La fórmula que Waters proposa parteix de la crítica contra els estats actuals, per la manera com han destruït la pràctica del dret d’autodeterminació, desvirtuant-lo i girant-lo al revés per a protegir-se ells mateixos. La part més apassionant del llibre és la demostració que els estats han fet una trampa per a pervertir el dret d’autodeterminació, que era originàriament de les persones i els pobles i que han transformat en un presumpte dret de les subdivisions territorials que hi ha dins un mateix un estat, de manera que l’han passat de l’àmbit de solució internacional a l’àmbit intern de cada estat, una alteració que paralitza la majoria dels processos. Aquesta és una qüestió cabdal, en què caldrà insistir: l’autodeterminació és un dret del poble català, no pas de Catalunya com a subdivisió de l’estat espanyol, tan sols com a territori.
Contra tot plegat, ell proposa un mètode ben simple però revolucionari. Retirar el component que tradicionalment en deien ètnic, nacional, inspirador del principi d’autodeterminació, i transformar-lo en pura democràcia. Que qualsevol grup humà puga intentar un procés de secessió sense haver de justificar-lo de cap manera. Que no calga invocar que s’és una nació o que es té una història o una llengua sinó tan sols un principi democràtic: volem tenir un estat nostre i amb això n’hi ha prou. Evidentment, Waters és ben conscient que la gran majoria de processos tindria una base nacional, però opina que proposant-los a partir de la base simplement democràtica tot seria molt més clar.
Un procés com aquest hauria de ser automàtic a partir d’un nivell de voluntats demostrables, iniciat per petició popular, i s’executaria amb un referèndum no sobre un territori preexistent, sinó sobre el territori que els secessionistes lliurement vulguen dibuixar. I acceptant que es facen tants referèndums com calga i que dins aquest territori podria haver-hi contrareferèndums en cas de triomfar la separació –en el llibre posa l’exemple de Tabàrnia. En tots aquests referèndums caldria una majoria qualificada, no simple. I a partir de la victòria dels secessionistes, l’estat ja existent hauria de negociar de bona fe, sense posar paranys al naixement del nou estat. Per a assegurar això, el referèndum i la negociació haurien de tenir sempre supervisió internacional i l’única norma a seguir seria que les fronteres dels estats actuals no es podrien tocar. Tanmateix, aquesta norma tindria una manera de ser salvada. Imaginem, per exemple, que una part del Principat esdevé independent i que Menorca o una part de Catalunya Nord volen unir-s’hi. Caldria fer primer un referèndum d’independència en els municipis nord-catalans o menorquins que s’hi volguessen afegir i després unificar aquest estat, que podria ser tan minúscul com un sol municipi, amb l’estat independent veí. Perquè les unions d’estats no les qüestiona ningú.
El gran valor del llibre de Waters, en qualsevol cas, és cridar l’atenció sobre la insostenibilitat de la situació actual. És més estable l’Afganistan actual, en què s’obliga a mantenir-se unida gent que no ho vol? A Europa hi aporta més estabilitat la violència per a impedir la secessió de Catalunya? Té trellat negar el reconeixement internacional de Somalilàndia si és l’únic estat estable i democràtic de la banya d’Àfrica? Per què seria millor per a un món democràtic conformar-se amb una possible invasió de Taiwan per la Xina abans que reconèixer i defensar Taiwan?
El text és, doncs, molt intrèpid i per això mateix especialment interessant. I dibuixa una perspectiva nova per a la societat internacional. L’autor és conscient que ara mateix els estats seran molt refractaris a acceptar una proposta tal, però al mateix temps demostra d’una manera molt convincent que la situació va canviant i que l’esfondrament de l’ordre posterior a la Segona Guerra Mundial i l’aparició de la societat global han reduït la necessitat sentida d’una integritat territorial rígida i van deixant pas a regles globals que s’apliquen o s’intenten aplicar per damunt de la voluntat dels estats existents. Per exemple, ningú ja no discuteix que l’augment de la consciència universal dels drets humans ha erosionat aquella idea antiga que tot allò que passa dins un estat que no és el teu no és cosa teua. El passat canvia i cal estar-ne al cas.
PS. S’ha mort Desmond Tutu i amb ell s’apaga tota una generació de gegants que van fer que el nostre món fos millor. Sud-àfrica va ser precisament un dels exemples que la intervenció exterior era determinant per a eliminar un conflicte que semblava impossible de resoldre. Però tot això va passar, en bona part, gràcies a persones tan valentes, íntegres i coherents amb ells mateixos i el seu poble com Desmond Tutu. Sense lluitar no es pot guanyar.
