I si no protestem?

L’endemà mateix de la sentència contra el procés ressonava un debat tens i delicat. Com s’havia de mobilitzar, l’independentisme? Feia sis anys que totes les manifestacions eren immaculades, un manual plastificat de bona conducta, i la sensació més estesa era que no havien servit de res. Ni per a fer la independència ni per a estroncar la repressió. Veníem d’un any de son, renúncia, derrota amarga i desorientació. I l’empresonament de mig govern era un clar revulsiu per a un canvi de paradigma: els incentius per a fer les coses bé havien desaparegut.

La meva tesi era que les barricades ens beneficiaven. D’ençà de l’octubre del 2017 que som objecte d’un intent sistemàtic i programat d’esterilitzar les esperances de l’independentisme a còpia de fer-les semblar inviables. L’objectiu era i és adormir el conflicte, i així poder tornar a fer política autonomista sense riscs ni gaire dissidència interna. I contra això, l’única alternativa que el carrer tenia fa un any era fer evident el conflicte. Era el recurs més desesperat, però també el més eficaç per a evitar una pacificació forçada: vincular la mobilització independentista amb conseqüències tangibles, materials i molestes que, si esdevenien incessants i ben dirigides, podien acabar essent un problema. Per més que el recorregut i els objectius no fossin clars.

Això es condensava en una màxima. Si diuen que no es pot fer la independència amb la meitat de la població en contra, el deure de l’independentisme és impedir que l’ocupació es pugui fer amb l’altra meitat en contra. I va ser problemàtic. L’autodefensa, que per definició és legítima però aparatosa, era una cosa nova perquè la mobilització independentista havia estat dominada institucionalment d’ençà del 2012, quan el president Mas s’havia declarat líder polític del moviment justament per contenir-lo. La utilitat de les manifestacions de cada diada no era generar les condicions adequades per a fer res, sinó recordar als polítics que no es podien arronsar.

El canvi de to de l’octubre passat despullava la farsa als partits: l’opressió continua i no teniu cap més pla que arronsar-vos. Per això van afanyar-se a continuar desactivant la ràbia que brollava de la sentència, políticament valuosíssima, i que havien començat a controlar escudant-se rere el Tsunami per no sortir escaldats de les protestes. Van desactivar-nos, d’una banda, amb la brutalitat dels Mossos, que encara avui resta essencialment impune, i, d’una altra, amb una campanya mediàtica de criminalització de bona part de l’independentisme. Una maniobra per a estigmatitzar i marginar els qui recorrien a l’autodefensa a còpia de titllar-los de violents quan cremaven contenidors per protegir-se d’una policia –generalment la seva– delictuosa i desbocada. Un atac pràctic i moral directe contra el dret de protesta, de fet.

En aquest any que ha passat des d’aleshores, Esquerra i Junts per Catalunya han espremut la teoria espanyola del suflé, segons la qual l’independentisme es desinflarà un dia, de cop i volta, i tot tornarà a la normalitat. El cor d’aquesta teoria és lúcid perquè compta que l’independentisme bull més com més factible és la independència, i s’empetiteix més com més traves li posen pel camí. Per això els moments en què s’ha engrandit més són els unilaterals, com el primer i el 3 d’octubre de 2017; per això és una trampa l’estratègia del diàleg sense confrontació, perquè ens allunya de la solució; i per això l’independentisme pot passar anys immòbil, votant el mateix de sempre sense deixar de ser, com al País Basc, i després rebrotar.

En un país ocupat, és fàcil que això passi. Però la gent encara no ha desconnectat prou perquè els partits puguin travessar segons quines línies sense prendre mal, i han hagut d’anar graduant fins a quin punt desinflaven. L’aplicació de la regla del suflé durant la legislatura ha tingut un policia dolent, Esquerra Republicana, que no va tenir cap problema a impedir la investidura legítima del candidat que havia guanyat les eleccions; que va permetre literalment la usurpació il·legal de l’escó del president de la Generalitat; i que ha alimentat una campanya perillosíssima de renúncia radical a la sobirania, d’espanyolització i de negació del conflicte nacional, perquè té por i vol manar i creu que això l’acosta a l’hegemonia.

Però també ha tingut un policia bo, Junts per Catalunya, que s’ha trobat obligat a contraposar-se amb Esquerra i ha encapçalat cínicament una confrontació que si depèn d’ells no arribarà mai. La seva primera carta va ser fer president Quim Torra, un nacionalista de la vella escola que maquillés amb dogma l’evaporació del programa polític. La segona carta és la seva inhabilitació. Van adonar-se que era la pedra de toc idònia per a confirmar la seva falsa predisposició a la desobediència, l’ingredient necessari perquè la gent omplís el balanç d’una legislatura inútil amb victimisme en lloc de decepció. La causa contra Torra és un disbarat antidemocràtic, un cas tan greu de repressió nacional que els carrers haurien de vessar, però l’han vist en tot moment com una mena de salvació, i per això no han tingut cap mirament a grapejar-la. I l’han grapejada tant que l’han normalitzada, que tots hem integrat aquesta salvatjada com un horitzó fins i tot desitjable.

L’octubre del 2017, els dos grans partits van fer miques la relació causa-efecte que hi havia d’haver entre les accions institucionals i la mobilització al carrer, amb aquella finta d’arribar fins al final sense desenvolupar-lo i després plegar veles. L’octubre del 2019 van començar a enterrar la relació causa-efecte que hi havia d’haver en sentit contrari: la mobilització al carrer no va originar cap canvi a les institucions. I, amb la inhabilitació del president Torra, es pensen que ho podran enterrar definitivament. Com una metàfora completa de la lògica buida que ens ha ferit en tants moments, la manera de culminar la mort del procés és convèncer la gent que l’única arma de què ha disposat en tot moment, la mobilització, tampoc no serveix de res, i que la indiferència que causa en les institucions tampoc no té conseqüències. Ara tenen l’oportunitat de demostrar-ho una vegada més.

Per això em demano: i si no protestar contra la inhabilitació del president Torra és la manera més efectiva de protestar? Té sentit estratègic manifestar-nos contra l’estat per una cosa que ja sabem que és una bestiesa però que no tindrà conseqüències perquè ni tan sols els partits ho pretenen? L’objectiu, ara com ara, és impedir que aquí i allà facin adormir el conflicte. Què és més somnífer, doncs: continuar fent protestes previsiblement estèrils amb què els partits esperen dissimular més estona la falta absoluta de pla i de voluntat, o negar-se a continuar formant part de l’operació? La pregunta no tindria solta ni volta si no hi hagués res a perdre en cas que la mobilització sigui ineficaç. Però el fet és que un altre intent fallit d’energitzar el moviment que, a més, aplani el camí a l’autonomisme, pot ser verinós. Demanem-nos-ho. L’endemà de la darrera protesta contra la inhabilitació del president Torra, què quedarà? Què hi haurà?

És clar que això té perills. La mobilització és i serà sempre l’eina de la gent, el millor recurs. I no protestar no vol dir quedar-se plegats de braços, que és encara més verinós. No proposo pas quietud. Proposo de deixar de moure’ns com Esquerra i Junts per Catalunya volen que ho fem, i cobrint els interessos que volen que cobrim. Proposo de reconèixer les seves estructures com el problema principal de l’independentisme. Les manifestacions a la manera tradicional ja no tenen destinatari perquè no poden fer trontollar res. Cal que la gent que no es rendeix aguanti el torcebraç, però la qüestió clau és com es fa servir la força, on apunta. I si volem poder, l’objectiu han de ser els partits.

Cal recuperar el poder del carrer, i potser per primera vegada la manera de fer-ho no és dedicar-nos a denunciar l’enèsima represàlia de l’estat amb els paràmetres que ens indiquen els qui fins ara han manat i fallat, sinó dinamitar l’organització interna del poder dins l’independentisme. Crec que la manera de començar és forçar la democràcia interna real als partits i una renovació de lideratges. Que els presos que encara manen perdin l’autoritat i la inviolabilitat davant les crítiques. Que passem factura de la pèssima gestió d’aquest govern. I que tot això es faci de manera activa. No estripeu carnets. Feu-los servir.

N’hi ha d’haver més, de maneres, i més concretes. Cal pensar-les. El temps i la inèrcia juguen en contra nostre perquè marquen gols a favor de l’estat. L’energia que resta a l’independentisme no es pot perdre. La paràlisi és perdre-la. Però adreçar-la malament, també.