I si les dones manessin, què?

El titular és una provocació, és clar: la resposta més popular, la primera que a alguns us deu haver vingut al cap, és la que diu que ha!, però si les dones sempre han manat. I és curiós perquè, portat al present, que figura que hem avançat, costa més de sentir amb la mateixa alegria que ha!, però si les dones ja manen ara. És un terreny que entrar-hi fa mandra, perquè el poder s’entén diferent a cada casa, i aquesta casa no és figurada: quan hom manifesta que les dones sempre han manat, allò que té al cap és el govern de la llar, la gerència de la logística domèstica, la direcció general de les cures, en definitiva, aquella mena de poder que no cal patir perquè te’l prenguin, i que els aliats feministes vintage definien cofois amb la frase que “a casa meua, són les dones les qui porten els pantalons”.

Dit això, parlem de manar de debò. Cada vegada que es mediatitza una guerra, surt la típica conversa de sobretaula sobre què passaria, si manessin les dones, o què hauria passat, o què canviaria, o què hauria canviat: no sé què fer amb els temps verbals, perquè hauríem de mirar on posem la ratlla, i no voldria que aquesta fos la qüestió. En tot cas, és una pregunta passatemps, perquè la realitat del món és la que és, i per a obtenir-ne una resposta vàlida hauríem d’haver vist tantes dones dirigents com dirigents hòmens, és a dir, hauríem de poder comparar una mostra que encara som molt lluny d’assolir. I si parlem de guerres, d’exèrcits i de tirans, més encara.

Aquesta realitat “que és la que és” la veiem ara amb les famílies d’Ucraïna, que hem convertit en el mirall de les nostres: per més drets conquerits i per més tecnologia i per més Thermomix que tinguis, és un dir, així que t’entra un tanc per la frontera, l’estructura torna a l’ordre primitiu, a la divisió de papers –rols, en diuen ara– tradicional: els uns als treballs que demanen força, i les altres als treballs que demanen l’altra força, la de sostenir el pes de l’exili, de la cura de la canalla i de la gent gran.

Més coses que fan mandra: i és clar, que hi ha senyores soldades, guerrilleres, milicianes, senyores de tota mena agafades a les armes, quantes fotografies no en corren, i com se n’arriba a romantitzar la imatge, el coratge, l’eròtica del fusell a l’esquena amb els cabells al vent, però la qüestió tampoc no és si les dones són capaces de fer els papers històricament pensats per als hòmens, que d’això n’hi ha tantes proves que no cal ni perdre-hi el temps. La qüestió és què serien capaces de fer, de diferent, si no haguessin de passar pel terreny abans trepitjat pels hòmens. Ni millor ni pitjor, hauríem de dir, per no estripar la delicada pell de la masculinitat fràgil, però avui no ens dóna la gana. Servidora no tinc ni idea de què canviaria en concret, però sí que posaria la mà al foc que oh i tant, que si les dones manessin-manessin, tot seria diferent.

Per no distreure’ns amb manies personals, oblidem-nos que parlem de dones i pensem en una espècie alienígena, posa-hi uns homenets verds, amb una morfologia tal que la seua massa muscular mitjana fos dos terços inferior a la del mascle mitjà de l’espècie humana, amb un pes i una alçada també menors, així com la capacitat de la caixa toràcica i tot el que a dins hi guarda, cor, pulmons, i amb dues doloroses protuberàncies a l’exterior, sempre al mig, com el dijous. I ara afegim-hi el detall que durant la major part de la seua vida productiva, els nostres homenets verds estan sotmesos a un manteniment especial –individualment intermitent, col·lectivament de manera continuada– per a poder dur a terme les mateixes rutines que el mascle humà mitjà.

Doncs home: per a una espècie alienígena amb aquestes servituds –una anatomia poc pràctica per al cos a cos, un manteniment d’alta exigència, sobretot en etapa reproductiva, lligat a una necessària infrastructura–, és d’esperar que la força bruta no tingui el prestigi que se li dóna al planeta Terra, més aviat al contrari: és un pou de problemes i de poques solucions. I si algú amb molt mala llet ara ens intercanviés tots els dirigents hòmens per aquests alienígenes verds, sembla d’una lògica meridiana que les maneres de fer, per força, serien diferents. A petita escala, només cal veure en acció els incòmodes departaments de feminismes: només amb la intenció de facilitar la vida a les menstruants –any 2022 dC, senyores!–, si jutgem pels escarafalls, hom diria que trontollen els pilars de l’ordre mundial.

Fixa’t tu, la regla, que mentre generació rere generació fem el favor al món de fer veure que no existeix, resulta que és una de les constants que posen en perill més dones en els xocs violents entre els hòmens, perquè les lliguen a la necessitat d’haver de buscar la intimitat i l’aigua necessàries per a desfer-se de la sang. Són coses que només cal explicar-les a una meitat de la població, perquè l’altra, amb un sol dia que l’hagi enganxat anant al tros, fent bivac, o de concert, ja se les pot imaginar. Com cony –mai tan ben dit– hem de tenir la mateixa visió del món que qui viu la vida sense aquest condicionant?

No he parlat expressament de les hormones i de com influeixen en la major o menor predisposició a la violència, a la competitivitat, a la individualitat per sobre de la col·lectivitat. Perquè tots aquests impulsos es poden aprendre i imitar –que ho expliquin a la Thatcher, per dir el nom que també surt a les sobretaules. Aquests dies sentim parlar molt de Putin en termes de lideratge testosterònic, en contraposició a les formes de Zelenski, en les quals l’experta en comunicació no verbal Patrycia Centeno hi ha vist alguns recursos del lideratge femení. No se m’esvalotin els anti-Zelenski: l’ex-actor també demostra que l’antitestosteronisme, com a concepte, també es pot imitar o aprendre, i que la masculinitat brutal, dominadora, imperialista, ja no té la mateixa premsa que abans. A l’era de la imatge, és impossible de saber com seria el lideratge femení en la mateixa situació bèl·lica, però d’una cosa sí que no en tinc cap dubte: que fins i tot amb la incògnita, cada hora que passa hi ha més gent al món que el preferiria sense haver-lo ni assajat.