14.10.2020 - 19:30
|
Actualització: 15.10.2020 - 16:40
En tots aquests mesos, amb més de 37 milions de casos de covid-19 i més d’un milió de morts a tot el món, pot ser que us hàgiu demanat, amb una exasperació creixent, quant de temps continuarà això.
Tan bon punt començà la pandèmia, els epidemiòlegs i els especialistes en salut pública es van servir de models matemàtics per a predir el futur, amb un esforç per a frenar la propagació del coronavirus. Però el modelatge de malalties infeccioses és complicat. Els epidemiòlegs alerten que els models no són boles de cristall, i fins i tot les versions més sofisticades, com ara les que combinen pronòstics o fan servir aprenentatge automàtic, no poden revelar-nos quan acabarà la pandèmia ni quanta gent s’hi morirà.
Com a historiadora que estudia les malalties i la salut pública, suggereixo que en comptes de cercar pistes en el futur, mirem cap enrere per veure què va fer que s’acabessin les pandèmies del passat. O no.
On som ara, en el curs de la pandèmia?
Els primers dies de la pandèmia, molta gent esperava que el coronavirus simplement desaparegués. Hi havia qui deia que s’esvairia tot sol amb la calor de l’estiu. Hi havia qui assegurava que la ‘immunitat del ramat’ s’activaria així que hi hagués prou gent que s’hagués infectat. Però no ha passat ni l’una cosa ni l’altra.
Tanmateix, s’ha demostrat que una combinació d’esforços de salut pública per contenir i mitigar la pandèmia –de proves rigoroses i rastreig de contactes fins a distanciament físic i ús de màscares– hi han ajudat. No obstant això, com que el virus s’ha escampat gairebé pertot arreu, aquestes mesures totes soles no poden eradicar la pandèmia. Totes les mirades s’adrecen ara al vaccí, que es desenvolupa a una velocitat sense precedents.
Tanmateix, els experts ens diuen que fins i tot amb un vaccí reeixit i un tractament eficaç, pot ser que la covid-19 no desaparegui mai. Encara que la pandèmia es freni en una part del món, és probable que continuï en més indrets i hi causi infeccions. I, malgrat que ja no sigui una amenaça immediata com a pandèmia, és probable que el coronavirus es torni endèmic, de manera que la transmissió lenta i sostinguda persisteixi. El coronavirus continuarà causant brots més petits, com fa la grip estacional.
La història de les pandèmies és plena d’exemples frustrants
Una vegada sorgeixen, les malalties rares vegades se’n van. Pràcticament tots els patògens de malalties que han afectat la població aquests últims milers d’anys –siguin bacterians, vírics o parasitaris– continuen entre nosaltres, perquè és gairebé impossible d’eradicar-los completament.
L’única malaltia que ha estat eradicada amb vaccins és la verola. Les campanyes de vaccinació a gran escala dirigides per l’Organització Mundial de la Salut durant els decennis de 1960 i 1970 van tenir èxit, i el 1980 la verola va ser declarada la primera –i ara com ara única– malaltia humana totalment eradicada.
De manera que cal entendre que les històries d’èxit com la verola són excepcionals. Més aviat la regla és que les malalties vénen però no se’n van.
Prenguem d’exemple la malària. Transmesa per un paràsit, és gairebé tan antiga com la humanitat i encara avui dia és una càrrega feixuga. El 2018 va deixar cap a 228 milions de casos i 405.000 morts a tot el món. Del 1955 ençà, els programes mundials per a eradicar la malària, amb l’ajut del DDT i la cloroquina, han tingut un cert èxit, però la malaltia continua essent endèmica a molts països de sud.
Semblantment, malalties com ara la tuberculosi, la lepra i el xarampió han estat amb nosaltres durant mil·lennis. I, malgrat tots els esforços, encara no se n’arriba a albirar l’eradicació immediata.
Afegiu a aquesta barreja patògens relativament joves, com ara el VIH i el virus de l’Ebola, juntament amb la grip i els coronavirus com la SARS, MERS i SARS-CoV-2 –causant de la covid-19–, i el panorama epidemiològic general s’aclarirà. Les investigacions sobre la càrrega mundial de morbiditat revelen que la mortalitat anual causada per les malalties infeccioses –la majoria de les quals es produeixen als països en via de desenvolupament– abasta gairebé un terç de totes les morts mundials.
Avui dia, en una època de viatges aeris per tot el món, de canvi climàtic i de pertorbacions ecològiques, ens trobem constantment exposats a l’amenaça de les malalties infeccioses emergents, alhora que continuem tenint malalties molt més antigues que romanen vives i actives.
Una volta afegides al repertori de patògens que afecten les societats humanes, la major part de les malalties infeccioses s’hi han quedat.
La pesta va causar pandèmies passades i continua viva
Fins i tot les infeccions que ara tenen vaccins i tractaments efectius continuen enduent-se vides. Potser cap malaltia no pot il·lustrar tan bé aquest punt com la pesta, la malaltia infecciosa més mortífera de la història de la humanitat. El nom de ‘pesta’ és sinònim d’horror, encara avui.
Aquesta plaga és causada pel bacteri Yersinia pestis. Hi ha hagut innombrables brots locals i pel cap baix tres pandèmies de pesta documentades aquests últims cinc mil anys, que han mort centenars de milions de persones. La pandèmia més important va ser la pesta negra de mitjan segle XIV.
Això no obstant, cal entendre que la pesta negra no era ni de bon tros un esclat aïllat, sinó que cada dècada o fins i tot més sovint colpejava societats ja afeblides i cobrava la quota de morts. I això durant sis segles. Abans de la revolució sanitària del segle XIX, els brots de pesta s’anaven extingint gradualment durant mesos –i de vegades durant anys– de resultes dels canvis de temperatura, la humitat i la disponibilitat d’hostes.
Hi va haver societats que es van recuperar relativament de pressa de les pèrdues causades per la pesta negra. Però també n’hi hagué que no es van refer mai. Per exemple, l’Egipte medieval no va poder recuperar-se plenament dels efectes persistents de la pandèmia, que va devastar-hi especialment el sector agrícola. Els efectes acumulatius de la disminució de la població no es van poder compensar i això va menar al declivi gradual del soldanat mameluc i a la conquesta pels otomans en menys de dos segles. I aquell mateix bacteri de la pesta que destruí l’Egipte medieval roman entre nosaltres encara avui, com un recordatori de la llarguíssima persistència i resistència dels patògens.
Esperem que la covid-19 no persisteixi durant mil·lennis. Però fins que no hi hagi cap vaccí eficaç, i probablement ni aleshores, ningú no pot defugir el perill. En aquest punt, la política és crucial: quan els programes de vaccinació es debiliten, les infeccions poden tornar a sorgir. Mireu, si no, el xarampió i la poliomielitis, que ressorgeixen sense manies tan aviat com els esforços de vaccinació s’afebleixen.
En vista d’aquests precedents històrics i contemporanis, doncs, la humanitat solament pot esperar que el coronavirus que causa la covid-19 sigui un patogen tractable i eradicable. Però hem de saber que la història de les pandèmies ens ensenya a esperar tot el contrari.
La historiadora Nükhet Varlik ha estudiat l’imperi otomà, especialment del punt de vista de la salut. El seu llibre ‘Plague and Empire in the Early Modern Mediterranean World: The Ottoman Experience, 1347–1600’ és el primer estudi integral que exposa que la pesta negra va afectar l’imperi otomà i de quina manera aquesta pandèmia va influir en el futur de la regió. Actualment és professora de la Universitat de Carolina del Sud i desenvolupa projectes de bioarqueologia, ecologia de les malalties i aspectes històrics de la crisi climàtica i les pandèmies. Aquest article que us oferim va ser publicat originalment a The Conservation.
