I si haguessin liquidat Albert Einstein a Barcelona?

El febrer de 1923, el físic Albert Einstein va ser a casa nostra. S’hi va estar una setmana fent tot un seguit de conferències i visitant el país convidat pels prohoms d’aleshores, amb l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat al capdavant. Ara Andreu González ha aprofitat l’avinentesa d’aquest centenari per publicar Liquideu Einstein, publicat per Capital Books, un thriller addictiu que exposa la possibilitat que, en aquella visita, s’hagués comès un atemptat contra el científic promogut pels sectors antisemites alemanys.

Tota la primera part del llibre la trobem situada en el Munic de final de 1922 i començament de 1923 i el protagonista és el jove Otto Guttman, un noi que ha perdut el pare a la Primera Guerra Mundial i que sobreviu com pot protegit per la mare, fins que la necessitat el porta a conèixer els membres d’una organització d’extrema dreta. La reconstrucció d’aquests dies de la República de Weimar, el malestar social i la gana és un dels encerts del llibre.

Andreu González explica: “La pandèmia va tenir alguns efectes nefastos i tràgics sobre tots nosaltres. I també alguns de paradoxals. A mi em va ajudar a reconnectar amb la meva passió per la lectura i l’escriptura i els primers moments del confinament em van permetre d’avançar molt en aquesta documentació, que he fet en català, castellà i anglès. He hagut de posar-me en la pell dels revolucionaris de dretes que vivien a Munic i per als quals Einstein era l’encarnació de tots els mals: jueu i internacionalista.”

El retrat que fa González dels anys vint muniquesos té un contrast ben marcat en la Barcelona de la mateixa època, d’aquell febrer d’ara fa cent anys. En aquest cas, la visió és doble perquè, d’una banda, podem veure la ciutat més humil, la que transcorre en l’anomenat Districte Cinquè, o “barri xino”, i d’una altra, els salons dels grans hotels i els espais de les conferències per on pul·lula Einstein i el seguici que sempre l’acompanya i on podem veure retrats ben divertits, per exemple, del filòsof heterodox Francesc Pujols, del dramaturg Josep Maria de Sagarra, de l’arquitecte i president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, del poeta Ventura Gasol, del polític Rafel Campalans o del sindicalista Ángel Pestaña, entre molts més. La convivència d’aquests personatges reals amb els ficticis i amb la trama novel·lesca contribueix a fer que el lector se senti encara més dins la història.

González ens presenta així l’època en què ambienta l’obra: “El conflicte, des del punt de vista personal, és molest. A vegades necessari i inevitable. Des del punt de vista novel·lístic, acostuma a enganxar el lector. Aquella època va ser molt conflictiva a Alemanya: als traumes de la Gran Guerra s’hi unien unes dificultats econòmiques immenses derivades de la hiperinflació. A banda de la qüestió psicològica de passar de ser una potència mundial a un estat pària, amb un territori disminuït, i aïllat en l’àmbit internacional. A casa nostra, érem a les envistes de la dictadura d’en Primo de Rivera. La bonança derivada de la neutralitat en el conflicte internacional havia quedat enrere i la conflictivitat obrera era el pretext ideal per a tapar la responsabilitat del rei en el desastre d’Annual, en el marc de la guerra del Rif.”

Conflictivitat latent

Així doncs, enmig de tota aquesta conflictivitat latent, podem observar com a Munic el preu de les patates es multiplicava en el mateix moment en què es feia la cua o com el preu d’un àpat podia variar entre el moment de seure a taula i el de pagar, i com els professionals preferien de cobrar amb espècies i no pas amb diners, mentre que a Barcelona hi havia les classes benestants però també els obrers, mariners i desheretats que llogaven un llit en un dormitori comunitari per seixanta cèntims (de pesseta) la nit, i noies molt joves es prostituïen per quaranta cèntims. Era una ciutat plena de lladres que feien la viu-viu, on corria la cocaïna i on els locals nocturns, com el mític la Criolla, eren plens a vessar. També era el moment en què el pistolerisme anarquista i del Sindicat Lliure, vinculat a la patronal, era en un punt àlgid.

Per damunt de les dues ciutats i de l’època hi ha dos grans protagonistes al llibre, d’una banda, l’Otto, i d’una altra, Einstein mateix, que González retrata amb totes les seves genialitats i també contradiccions, de manera que ofereix una versió molt humana del personatge. “D’entrada, que Einstein vingués a Catalunya ens ha de portar a preguntar-nos pels motius. I aquests motius per a venir a Catalunya eren alhora econòmics i personals. Heu de pensar que l’import que havia guanyat amb el premi Nobel havia anat íntegrament a mans de la seva primera dona i mare dels seus fills, així que a ell li convenia una gira mundial per a refer la seva economia domèstica. Alhora, va haver-hi uns mesos en què se sentia afeixugat a Berlín, amenaçat per l’ambient d’antisemitisme creixent. Em va semblar que tindria força ajuntar en una novel·la el científic més important des de Newton i un noi radicalitzat per una organització alemanya d’ultradreta i la Barcelona del barri xino dels anys 20.”

Algú el va entendre?

Com es pot suposar, la visita d’Einstein va deixar poca gent indiferent, encara que no tothom era capaç de seguir les seves conferències, en les quals explicava les implicacions que tenia la teoria de la relativitat. Tot i això, totes eren plenes i en algunes es pagaven xifres elevades per a l’època, perquè era un temps en què la gent estava disposada a pagar força diners per anar a les conferències i, de vegades, només per deixar-s’hi veure. González ens diu: “Einstein era una figura popular, però alguns no sabien per què. N’hi havia que es pensaven que havia inventat l’automòbil. Les seves teories, a més, tenien seguidors i detractors furibunds. Un dels científics que el va anar a veure a totes les conferències, Comes i Solà, primer va ser relativista i després es va convertir a l’antirelativisme. Perquè algunes afirmacions einstenianes li semblaven antiintuïtives. Sagarra va escriure en un article que les pissarres que va guixar Einstein s’haurien d’haver conservat sense esborrar, no pel valor de les pissarres, sinó pel del personatge, igual que les pantofles de Kant.”

I és clar, al mig de tot això, la situació política convulsa del moment, tant al món com a casa nostra, ple de conspiracions, possibilismes, pactes, res que no ens soni ara mateix. “Diria que més aviat va ser un moment d’assoliments concrets i palpables. I que el discurs nacional estava molt avançat. Però vaja, l’autoritarisme s’hi deixava sentir. Sense oblidar que Cambó es va enriquir de manera escandalosa precisament gràcies als seus contactes a Alemanya. Va fer unes martingales a diverses bandes que el van fer multimilionari en qüestió de mesos.”

En definitiva, una novel·la que mira d’explicar-nos alguns aspectes dels anys vint tant a l’Alemanya de la postguerra i la hiperinflació com a casa nostra en els moments previs a la dictadura de Primo de Rivera. I després que vingui algú i digui que la teoria de la relativitat és complicada.

(Per cert, si voleu fer la ruta Einstein per Barcelona, aquí la teniu organitzada i explicada.)